La victòria dels talibans genera canvis en l’estratègia de lluita del gihadisme

La gent amb els anys canvia i Abu Mohammad al-Julani, un dels gihadistes més buscats del món, líder del grup Hayat Tahrir al-Sham (HTS), no n’és una excepció. Fa uns anys era el líder de la filial d’Al-Qaida a Síria i combatia tant contra els soldats del règim del president sirià de Bashar al-Assad com contra l’oposició rebel i més moderada. En aquell temps, Al-Julani es deixava fotografiar al més pur estil gihadista: uniformes militars caquis, kalàixnikovs, barba descurada digna dels preceptes més conservadors de l’islam i cabell recollit sota un turbant blanc o negre, segons l’ocasió que es plantegés. Però els anys han passat, dèiem, i on el líder d’HTS es posava abans un turbant, ara es talla el cabell; on abans lluïa una barba de diversos mesos, ara n’hi ha una altra, arrodonida i ben afaitada. L’uniforme militar i el kalàixnikovs se n’han anat: ara Al-Julani es deixa entrevistar amb camisa blava, americana negra i un bolígraf a la mà. Guia per a combatents La seva metamorfosi segueix el ritme d’una altra que, en paral·lel, està canviant completament la cara del gihadisme global. «El punt d’inici clar van ser les primaveres àrabs. I sobretot des del 2013, quan el comando central d’Al-Qaida va publicar una nova guia de pràctiques per als combatents», explica Michael Barak, investigador de l’Institut Internacional contra el Terrorisme. «Va ser com una espècie de Lonely planet mujahidí, en què es van canviar les tàctiques per derrotar el principal enemic, l’‘enemic pròxim’: els règims locals avalats per Occident. En aquesta guia, Al-Qaida diu als seus combatents que evitin matar cristians, xiïtes i gent d’altres minories religioses sempre que sigui possible. La guia va ser un canvi sense retorn al grup i va obrir la porta a la cooperació amb altres grups locals, gihadistes o no, que poden no voler un califat global, però comparteixen el mateix interès de derrotar els governs locals», continua Barak. No enfadar Occident No enfadar OccidentI així, el gihadisme global va aprendre dels seus errors del passat. L’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York va suposar la intervenció nord-americana a l’Afganistan, que va acabar amb un règim talibà que allotjava la cúpula d’Al-Qaida. Així mateix, els atemptats al Bataclan de París i la resta d’atacs terroristes que els van seguir a Europa van empènyer a la creació de la Coalició Internacional contra Estat Islàmic, que va acabar derrotant el grup gihadista el 2018. La lliçó és clara: les faccions que han sobreviscut són aquelles que han promès deixar Occident tranquil. «Vint anys després de l’11-S, els EUA no han destruït els grups gihadistes, però aquests han canviat la seva manera de pensar. I aquest canvi es deu a les revoltes populars, però sobretot a les campanyes militars nord-americanes contra ells», escriu en un assaig un dels màxims experts mundials en gihadisme, Hassan Hassan. «La lliçó que els extremistes han après de l’èxit dels talibans és que la diplomàcia és una part molt important del procés. I aquest procés ha d’incloure garanties a Occident que no hi haurà riscos ni atemptats. D’unes negociacions a Doha es poden extreure concessions molt més importants que d’un atac terrorista», afegeix Hassan. La tornada dels talibans al poder hauria de donar un respir a alguns dels grups radicals que operen a l’Afganistan. «Crec que en menys d’un parell d’anys Al-Qaida tindrà una altra vegada la capacitat d’atacar Occident, però dubto que ho facin. Ja no els interessa», considera Barak. «Els líders del grup s’han adonat que han de ser pragmàtics per sobreviure. No crec que vegem ja més grans atemptats globals com els que hi va haver a la dècada del 2000». L’excepció d’Estat Islàmic Les seves prediccions no són extensibles, no obstant, a tot l’univers gihadista. Per més que organitzacions vinculades a Al-Qaida s’estiguin centrant cada vegada més en els conflictes i dinàmiques locals, és previsible que l’autoproclamat Estat Islàmic continuï buscant les mateixa classe d’atemptats amb un altíssim impacte que li van servir al seu dia per robar a Al-Qaida l’hegemonia de l’islamisme violent. «Les estratègies terroristes d’EI i Al-Qaida són gairebé antagòniques. A l’Afganistan, per exemple, la branca local d’EI sempre va tenir un objectiu molt més radical i exclusivista. No ha tingut cap altra estratègia més enllà de desestabilitzar. Els talibans i Al-Qaida, en canvi, han buscat fer pactes amb tribus locals, negociar amb els EUA, frenar la violència quan era necessari...», assegura Pilar Cebrián, periodista especialitzada en gihadisme i autora del llibre El infiel que habita en mí, la història de diversos europeus que es van unir a Estat Islàmic. «EI per descomptat que no ha renunciat als atemptats internacionals. Dubten de si podran restablir un califat, i ara sembla extremadament complicat, tot i que en el futur pugui passar. Però atemptar a Occident mitjançant un comando enviat per ells és perfectament possible, i no renunciaran a fer-ho», afegeix la periodista.

La victòria dels talibans genera canvis en l’estratègia de lluita del gihadisme

Grups vinculats a Al-Qaida han deixat d’apostar pel terrorisme global per centrar-se en els conflictes locals

El grup fundat per Bin Laden bascula cap al pragmatisme, al contrari que Estat Islàmic

El més llegit