Les àvies dansarines amenacen la pau social xinesa

Un jove al seu balcó apunta amb una cosa semblant a una llanterna cap al carrer. Per a la música, s’aturen les perplexes dones... una rara victòria contra les àvies dansarines. L’artefacte acumula entusiastes crítiques a ‘Taobao’, la principal plataforma xinesa de vendes ‘online’, que el promociona com «l’adeu a les molèsties i la salutació al descans». És un comandament a distància universal que inhibeix qualsevol altaveu en un radi de 80 metres i amb prou feines costa 250 iuans (33 euros). Una ganga contra la llarga dictadura de les àvies en l’espai públic. Els balls públics són una benedicció per a les participants, un empipament per als veïns i un problema d’ordre social per al Govern. Un espectador ocasional disfruta d’aquest costum maoista que resisteix a la Xina dels gratacels. A qualsevol parc, plaça o centre comercial s’ajunten les dones quan surt el sol o al capvespre, sota la canícula, la pluja o la neu, per executar les seves rutines coreografiades, des d’harmonioses melodies tradicionals a ritmes electrònics o hip-hopers amb moviments que desconjuntarien joves. Aquests exercicis que descobreixen cossos flexibles i resistents com el bambú són un bonic contrast amb els videojocs i el sedentarisme dels seus nets. Estan tan lligades les dones dansarines a la quotidianitat urbana que a Wuhan es va entendre acabada la pandèmia quan se les va sentir de nou. Proporciona oci barat, exercici físic i companyia a la tardor vital. Ballen, viatgen, compren o fins i tot inverteixen juntes: anys enrere van adquirir 300 tones d’or per més de 10 milions d’euros després de la caiguda del seu preu. «Mai havia fet exercici abans. Vaig començar 10 anys enrere i ja en soc la monitora. És molt més divertit que córrer o anar al gimnàs. No només em poso en forma, també conec molta gent. Només falto quan estic de viatge», revela Zhou Xin, jubilada de 58 anys, que guia una cinquantena de dones davant el pequinès Estadi dels Treballadors. Mostra durant una pausa l’altaveu comprat per separat, n’assenyala dos més que el rellevaran quan esgoti la bateria i es disculpa abans de tornar perquè una competició pròxima exigeix entrenament sense distraccions. «No, mai s’ha queixat ningú», promet. Llanternes màgiques El problema són els decibels. En ocasions s’ajunten diversos grups amb músiques dispars que formen una potinga pupurri indigerible i la repetició diària arruïna el sistema nerviós més sòlid. No han escassejat els episodis violents. Va ser empresonat un veí per disparar enlaire i deixar-los anar tres grans gossos, també els han llançat monedes, pedres, excrements, pintura o tofu pudent, i els residents d’un immoble van comprar un altaveu militar que superés al seu. A les àvies no els escasseja el coratge, segons uns, o la rudesa, segons d’altres. En els últims mesos s’han viralitzat vídeos en els quals fan fora uns joves d’una pista de bàsquet o interrompen un partit de futbol per força. Molts veuen en aquests assalts les cendres de la Revolució Cultural que va crear el ‘guangchang wu’ o ball públic. «Els vells no s’han tornat dolents sinó que els dolents s’han tornat vells», diuen els xinesos davant un avi despòtic o assilvestrat recordant a aquells guàrdies rojos adolescents que van atemorir el país mig segle enrere. El Govern ha intentat regnar a la jungla. Anys enrere, al·ludint a l’«excés d’entusiasme dels participants que ha desembocat en nocives discussions sobre l’espai i el soroll», va aprovar noves regulacions que, entre altres coses, limitaven les rutines a una dotzena elegida per experts. No va funcionar. També s’han proposat esmenes a la llei de contaminació per sorolls de 1997 i Tianjin, la ciutat portuària a l’est de Pequín, va amenaçar amb multes de fins a 500 iuans (67 euros) les àvies per excés de decibels. El fragor agafa la policia a contrapeu, amb comprensibles queixes veïnals però sense lleis ni ganes d’irritar les àvies. En aquest context han aparegut aquestes llanternes màgiques, que no resoldran el problema però permeten una distància física entre bàndols que evitarà les plantofades.

Les àvies dansarines amenacen la pau social xinesa

Els balls públics en ple carrer són una tradició de l’època maoista molt arrelada al país, cosa que per a les participants és una manera de fer exercici i per a molts veïns que han de suportar la música a tot volum constitueix un calvari

El més llegit