La divisió de les oposicions reforça Macron a la precampanya de les presidencials franceses

Un clar escapat per davant d’un pilot de ciclistes, molt masegats, que es donen cops i s’obstaculitzen. Això impedeix que cap d’ells atrapi el líder de la carrera. Aquest símil ciclista resumeix la situació política a França a la precampanya de les eleccions presidencials de l’abril del 2022. El president francès, Emmanuel Macron, parteix com a favorit dels comicis, sobretot gràcies a la forta fragmentació de les oposicions. Tant en la ultradreta, a la dreta republicana com en l’esquerra, proliferen els candidats fruit de les divisions internes. Macron ha iniciat el nou curs en un moment de bonança. Prop del 41% dels francesos tenen una opinió positiva sobre ell, segons una mitjana dels estudis d’opinió realitzada recentment pel Journal du Dimanche. Això representa uns nivells de popularitat superiors als dels seus predecessors François Hollande i Nicolas Sarkozy en el mateix moment del mandat. La recuperació econòmica i l’acceleració de la campanya de vacunació donen ales al dirigent centrista. El jove president «viu un moment favorable, ja que les oposicions semblen incapaces d’organitzar-se», explica a EL PERIÓDICO el politòleg Christophe Bouillaud, professor a Sciences Po Grenoble. Segons un sondeig recent de l’Institut Harris, Macron serà el més votat en la primera volta de les presidencials amb el 23% dels vots, el seguirà la ultradretana Marine Le Pen amb el 19%, el conservador Xavier Bertrand (14%), l’ecosocialista Jean-Luc Mélenchon (11%), el polemista xenòfob Éric Zemmour (10%) i la socialista Anne Hidalgo quedaria relegada a la sisena posició amb el 7%. Falten més de sis mesos per als comicis i cal agafar amb pinces els estudis d’opinió. Però aquests reflecteixen tendències interessants. Competència interna per a Le Pen. La primer d’aquestes és el desgast reflectit per Le Pen. Després de l’ensopegada del seu partit a les eleccions regionals de finals de juny, que el Reagrupament Nacional (RN) no va conquerir cap executiu regional, ara pateix la competència interna de Zemmour. La probable candidatura d’aquest conegut periodista i assagista acapara els focus mediàtics a la precampanya. Amb un estil trumpista, Zemmour no es mossega la llengua quan critica la immigració i l’islam, cosa que sedueix tant votants d’ultradreta com dels sectors més durs de la dreta republicana. Fins al punt de fer perillar la repetició del pronosticat duel Macron contra Le Pen en la segona volta del 2022. Tampoc resulta pròspera la situació d’Els Republicans (LR), socis francesos del PP. Aquest espai continua immers en unes rocambolesques discussions internes per designar el seu presidenciable. El seu candidat més ben posicionat és Xavier Bertrand. El president de la regió dels Alts de França (nord) aspira a presentar-se a través d’una plataforma personal, tot i que amb el suport dels militants de la dreta republicana. Però els dirigents d’LR li exigeixen que la seva candidatura sigui validada per unes de primàries, una cosa a la qual es nega Bertrand. La presidenta de la regió parisenca, Valérie Pecresse, i Michel Barnier, negociador europeu sobre el Brexit, també aspiren a representar aquest espai. No es pot descartar que al final hi acabi havent dos candidats de la dreta republicana, una cosa inhabitual en França. «Un moment de flotació electoral» Respecte a l’esquerra gal·la, les seves divisions recorden les del Front Popular de Judea de La vida de Brian. L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, liderarà el Partit Socialista, però competeix en el mateix espai que l’insubmís Mélenchon, un aspirant dels verds, del Partit Comunista, el sobiranista Arnaud Montebourg (exministre d’Economia)... «En el cas de l’esquerra, una part d’aquesta fragmentació s’explica per divergències ideològiques –diferent posició sobre el liberalisme econòmic, la multiculturalitat o l’ecologisme–, però en el cas de la dreta es deu sobretot a una lluita d’egos», afirma l’analista polític Luc Rouban. Les presidencials del 2017 van suposar un big bang polític a França, amb la irrupció de Macron i la decadència del bipartidisme. Des d’aleshores, «hem entrat en un període de flotació electoral, que no aconsegueix reorganitzar-se ni estructurar-se entorn de divisions polítiques clares», explica el politòleg Jérôme Fourquet al llibre L’archipel français. En aquest mediàtic assaig va analitzar la fragmentació de la societat gal·la fruit de l’auge de l’individualisme i la consolidació de diferents identitats religioses, regionals, generacionals o socials. Aquest mosaic social pot veure’s reflectit amb un nombre històricament elevat de candidats en les presidencials de l’any que ve. En aquestes podria batre’s el rècord de 16 candidatures dels comicis del 2002. Llavors, la proliferació d’aspirants, sobretot a l’esquerra, va afavorir la classificació inesperada de l’ultradretà Jean-Marie Le Pen per a la segona volta. Quan el tauler polític és tan inestable, no es pot descartar cap sorpresa.

El més llegit