A Ana Lilia Jiménez li va tornar la vida per uns segons quan va veure el petit Yael. El ninot no passa del metre i mig d’estatura. Té un pírcing a la cella dreta, samarreta blanca de ratlles, texans baixos –així és com els utilitza– i una gorra blanca, la seva favorita. És la manera en què la seva mare, de 48 anys, ha volgut estampar la seva imatge per sempre. Els seus nets es refereixen a la figureta com l’«oncle Yael». L’última vegada que la Lili, com l’anomenen els seus amics, va veure el seu fill va ser l’1 de setembre del 2012. La ferida continua oberta. Això es nota cada vegada que els ulls se li omplen de llàgrimes al parlar d’ell i de l’esgotadora recerca que ha emprès des d’aleshores, amb la intransigència de les autoritats i les amenaces del crim organitzat. Però el ninot és gasolina. Li recorda, d’una forma tangible, que la lluita val la pena: «Ara de nou em va tocar cridar consignes, però ara abraçant el Yael».