11-S: un dia, una nova era

Les Torres Bessones tornen a cremar, a esfondrar-se. El foc torna al Pentàgon després de l’impacte d’un avió i torna al camp de Pennsilvània on va acabar estavellat el vol 93. George Bush continua llegint amb nens en una escola de Florida després que un ajudant l’informés de l’impacte del primer avió contra la torre nord del World Trade Center i Dick Cheney torna al búnquer de la Casa Blanca. Tornen a la zona zero els heroics bombers i policies, el núvol de la mort que ennegreix un dimarts assolellat i els supervivents plens de pols i cendra que fugen del baix Manhattan. Tornen la incredulitat i l’espant als rostres de qui són testimonis directes d’un horror que, abans de la revolució de les xarxes socials, ha enganxat milions a tot el món a les pantalles de televisió. Dues dècades després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, les imatges i la narrativa d’aquest dia tràgic, en què 19 terroristes d’Al-Qaida van matar 2.977 persones i van executar un macabre i mestre cop contra els Estats Units s’ha fet, com en cada aniversari, inevitable al país. És el ritu anual de commemoració i homenatge, el que posa el focus en l’emoció, el que diu imperativament: «Recorda». «No oblidis mai». Aquesta vegada, no obstant, moltes coses són diferents als 19 anys anteriors. Ja fa més d’una dècada que en una operació aprovada per Barack Obama es va assassinar Ossama bin Laden al Pakistan, però per primera vegada des de l’11-S els EUA arriben a l’aniversari sense estar en guerra a l’Afganistan, sense tropes desplegades sobre el terreny on l’Administració de George Bush va llançar la primera de les conteses de venjança, que com després a l’Iraq va evolucionar cap a la polèmica i fallida missió de la «construcció de nacions» que ara Joe Biden ha promès abandonar. I la recent i caòtica retirada de l’Afganistan ha fet que al record dels atemptats s’afegeixi una reflexió inèdita i intensa sobre el punt d’inflexió que va marcar aquest dia. També sobre l’era que va obrir, una en què alguns veuen l’enfonsament definitiu dels EUA com la «nació indispensable» de què Madeleine Albright parlava el 1998, i el seu declivi. Redisseny polític Washington va fer un redisseny de la seva política tant exterior com nacional aprofitant la unitat i el fervor patriota amb què polítics i ciutadans van respondre a l’atac. Va ser una unitat que no s’havia vist les tres dècades anteriors i menys encara s’ha vist des d’aleshores en un país que avui viu radicalment polaritzat en termes polítics, socials, de raça, identitat, davant la pandèmia o l’emergència climàtica. Tres dies després d’aquell 11-S, amb l’únic vot en contra de la representant demòcrata Barbara Lee, el Congrés va aprovar l’Autorització d’Ús de Força Militar que s’utilitzaria per perseguir Al-Qaida i els talibans i obriria les portes a l’amorfa «guerra contra el terror». L’any següent arribaria una altra autorització similar per justificar, amb mentides, la guerra a l’Iraq. Les envestides militaristes han deixat per ara, segons les dades de l’Institut Watson de la Universitat de Brown, un milió de morts directes per violència de guerra, incloent prop de 400.000 civils, i 38 milions de refugiats. Però la seva herència tòxica va més enllà: sota el suposat objectiu d’«alliberar el món del mal» que va marcar Bush es van cometre violacions flagrants dels més bàsics principis morals i legals, de la tortura a la presó de Guantánamo. A l’empara de l’11-S es va transformar també radicalment la política nacional. Sis setmanes després dels atemptats s’aprovava la Llei Patriota, sota la qual es va fer la reorganització més gran del Govern des de 1947. Van néixer el Departament de Seguretat Nacional i agències com l’ICE, que van augmentar i radicalitzar les polítiques frontereres i d’immigració. Es va crear, així mateix, un estat de vigilància i espionatge que ha donat brutals cops a la privacitat i els drets civils. De l’11-S a Trump En aquest aniversari molts dibuixen una línia directa entre els atemptats i la socialment i políticament turbulenta presidència de Donald Trump i els seus duradors efectes. Quan era candidat, el republicà va declarar «l’islam ens odia» i a l’arribar a la Casa Blanca va impulsar un veto a l’entrada d’immigrants de països de majories musulmanes. Amb ell va rebre carta blanca la islamofòbia que es va desencadenar després de l’11-S, quan els musulmans no només van ser perseguits socialment sinó també assetjats amb programes oficials com el d’espionatge, que Michael Bloomberg va autoritzar des de l’alcaldia novaiorquesa. La permissivitat i fins i tot l’alè que Trump va mostrar durant el seu mandat amb l’extrema dreta i els supremacistes blancs ha tingut conseqüències que ara obliguen a replantejar qui és el principal enemic. L’amenaça del terrorisme islàmic no ha desaparegut dels EUA però 41 dels 42 assassinats extremistes del 2019 i 16 dels 17 del 2020 van ser comesos per l’extrema dreta, segons dades de la Lliga Antidifamació. I quan el 6 de gener hi va haver l’assalt al Capitoli, els seguidors de Trump van clavar en el cor del poder polític el cop que no van aconseguir consumar l’11-S de fa 20 anys els terroristes que pretenien estavellar-hi el vol 93. «Els Estats Units van llançar una croada global de mala fe per instal·lar democràcia en el món musulmà i vam acabar amb la nostra pròpia democràcia esquinçada», ha escrit la columnista de The New York Times Michelle Goldberg. Sense marxa enrere Aquest dissabte el cerimoniós record tornarà a tenir el paper protagonista però el canvi al país és evident i sense marxa enrere. Com assenyala en una entrevista telefònica Stephen Wertheim, del Carnegie Endowment for International Peace, «ara queda molt poca gent que defensi la forma en què els EUA van reaccionar a l’11-S». El descontentament amb les guerres de l’Iraq i l’Afganistan va ser, segons la seva opinió, «una important raó de per què van poder ser elegits Obama el 2008 i Trump el 2016». I ara no falten crítiques a la forma que Biden ha executat la retirada de l’Afganistan, però el demòcrata ha acabat sent qui ha satisfet la societat nord-americana, que «es va regirar contra les guerres llançades després de l’11-S més ràpid que els polítics». «Fa dues dècades hi va haver dues coses que la majoria dels nord-americans van creure i que els seus líders els van dir que creguessin; una, que els EUA caçarien els terroristes que ens van atacar i farien molt més. I dues, que el país s’uniria», prossegueix Wertheim. «El país havia trobat un objectiu i una font d’unitat i no sé quan es va acabar això, però avui està clar que aquestes fantasies reconfortants eren fantasies. I avui l’única font potencial d’unitat per als polítics és tenir una política exterior més disciplinada i continguda i concentrar-se en les necessitats dels nord-americans al país». Ferides obertes A aquest 11-S s’arriba també amb altres ferides encara obertes. Fa només uns dies, sota la pressió de familiars de víctimes dels atemptats que amenaçaven de boicotejar la presència de Biden aquest dissabte en els actes oficials, el president va donar instruccions que es facin públics documents de l’FBI que exploren el paper mai aclarit que va poder jugar en els atemptats l’Aràbia Saudita, d’on eren 15 dels 19 terroristes i Bin Laden. La tempesta mortal desencadenada als EUA per la pandèmia, a més, ha tornat a fer sortir també a la superfície el corrent no sempre visible de les altres víctimes de l’11-S: els milers de treballadors que van participar a la zona zero en les tasques de rescat i neteja, en aquest últim cas en molts casos immigrants sense papers, o els ciutadans a qui es va permetre tornar al sud de Manhattan quan l’aire encara no ho permetia. Almenys 1.900 ja han mort i hi ha més de 13.000 diagnosticats amb 68 tipus de càncer, dotzenes de malalties respiratòries i problemes gàstrics i d’altres tipus, condicions que els han fet més vulnerables al coronavirus, l’altre enemic que ja ha costat més de 650.000 vides al país.

El més llegit