Els atemptats de l’11-S, en primera persona

Quan a les 8:46 del matí de l’11 de setembre del 2001 el primer avió va impactar entre les plantes 93 i 99 de la Torre Nord del World Trade Center de Nova York Michael Hingson va sentir a la seva oficina de la planta 78 l’edifici inclinar-se i tornar a la seva posició, però amb un notable «descens de gairebé dos metres». Un col·lega va mirar per la finestra i li va dir que veia foc i fum sobre ells i milions de peces de paper caient per la finestra. Hingson, cec de naixement, es va adonar que la Roselle, la seva gossa guia, estava tranquil·la, sense donar indicacions de nerviosisme. «Això em va dir que fos el que fos que estigués passant no era tan urgent per no poder evacuar de forma ordenada», diu. «Si ella no tenia por jo no n’havia de tenir. I no dic que no en tingués, per descomptat estava espantat, però la vaig utilitzar per mantenir-me concentrat en lloc de deixar que em dominés». Mentre que a altres els encegava la por, Hingson va posar a funcionar tot el que la seva discapacitat física li havia donat d’avantatge. Perquè des que va començar a treballar a les Torres Bessones havia estat aprenent què fer en cas d’emergència, com moure’s pel World Trade Center, i cada dia investigava, parlava amb els responsables de seguretat o els agents de la Port Authority i els bombers, es preguntava si hi havia alguna cosa més que havia de saber o una cosa nova que havia d’explorar. Va desenvolupar l’actitud que «pots lidiar amb qualsevol cosa que passi, només en necessites la informació» i, quan va arribar l’emergència, «aquesta mentalitat es va activar». Hingson i la Roselle van baixar per les escales, creuant-se amb els bombers que pujaven en aquest recorregut cap a un infern vertical que va acabar costant la vida a 343 d’ells. Quan va col·lapsar la torre sud, encara era molt a prop i tothom va començar a córrer. «Vaig estar més preocupat que en cap moment però fins i tot llavors em vaig concentrar perquè havia de continuar donant els comandos a la Roselle», diu. Llavors va parlar per telèfon amb la seva dona, que li va dir el que havia passat tant a les Torres com al Pentàgon i a Pennsilvània. Quan va arribar al carrer Canal va posar una ràdio que portava i va escoltar les instruccions de l’alcalde, Rudy Giuliani, ordenant l’evacuació total per sota del carrer 14. Va enfilar al nord i no es va sentir totalment segur fins que ser a casa, a Nova Jersey, a les set de la tarda. Llavors «la sensació dominant era intentar trobar-hi sentit», una cosa a què també s’ha dedicat els últims 20 anys, parlant públicament de la seva experiència. Les lliçons segons Rojas Marcos Hingson encarna algunes de les lliçons que el doctor Luis Rojas Marcos assegura que es van aprendre en aquells atemptats. «Les persones que posen el control dins d’elles, que es diuen a si mateixes que poden fer alguna cosa per superar el moment i confien en les seves facultats, sobreviuen més que aquelles que diuen que sigui el que déu vulgui, que això és qüestió de sort», afirma el psiquiatre, que veu impossible no recordar els atemptats en aquest aniversari sense posar-los sota la lent d’un altre cop que ha ressuscitat «el sentiment i la idea de vulnerabilitat que Nova York va adquirir l’11-S». Si l’últim ha sigut «un dolor crònic» els atemptats van ser «un cop agut». Si ara «es lluita contra un enemic invisible» el que va passar en els 142 minuts entre el primer impacte i l’ensorrament de les Torres Bessones «va ser dramàtic, va entrar pels sentits». Però ara també es poden aprofitar altres lliçons. «Llavors vam tenir bastanta sort perquè la informació que vam donar les autoritats era la mateixa. Allò va salvar milers de persones, es calcula que almenys 50.000 en van escapar. Va ser informació fiable». Rojas Marcos, que viu a Nova York des de 1968, llavors era al capdavant del sistema públic d’hospitals de la ciutat i va viure els atemptats perillosament a prop, ja que va arribar a un dels posts de comandament que els bombers van establir al WTC abans que a les 9.03 impactés el segon avió contra la Torre Sud i només en qüestió de minuts, quan va fer una trucada des d’un telèfon fix en vista del col·lapse de la xarxa de mòbils, va evitar ser allà quan aquesta torre es va esfondrar 56 minuts després. Després de recollir la seva filla de set anys de l’escola, es va traslladar a l’Hospital Bellevue, on com en tota la ciutat centenars de metges esperaven ferits que no arribaven (només 20 persones, recorda, van morir als hospitals). I allà lidiaven amb cues de voluntaris, novaiorquesos desesperats per fer alguna cosa per ajudar. «Des d’aleshores», diu, «qualsevol directiva oficial de rescat o actuació en vista d’una tragèdia inclou un capítol de voluntaris». Els atemptats també van ensenyar que «els qui ja havien patit altres situacions difícils en la seva vida, com els qui havien perdut algun ésser estimat de forma inesperada o immigrants que van viure situacions traumàtiques al fugir dels seus països, van tenir més dificultats per superar-ho. Vam aprendre que els éssers humans tenim un límit», diu el psiquiatre. «Aguantem molt bé un o dos moments traumàtics però arriba un moment en què perdem la capacitat de resistir i superar». I tot i que creu que «en general la ciutat es va recuperar d’allò», assegura que «els familiars de morts i la gent que es va salvar pels pèls arrossega un trauma molt important». L’aire malalt No són els únics. El 2001 Lila Norsdtrom estudiava a l’institut Stuyvesant, a Tribeca, a prop de les Torres, un dels que van convertir milers de nens en testimonis directes de l’horror. També un al qual, setmanes després dels atemptats, les autoritats van dictaminar que era segur tornar, malgrat que les condicions de l’aire deixessin conseqüències letals o greus en milers de persones, dels treballadors que van participar en la neteja de la zona zero a gent com Nordstrom, que era asmàtica, i els seus companys. Per això ella va crear StuyHealth, una organització que fa anys que lluita per assegurar cobertura mèdica sota el Programa de Salut del World Trade Center als joves a qui va impactar físicament i emocionalment l’11-S. No és fàcil, menys en un país amb un sistema sanitari endimoniat. L’estrès posttraumàtic és un dels diagnòstics més comuns en aquest programa, però «moltes vegades és increïblement lent aconseguir aquest diagnòstic». També els que s’han mudat de Nova York troben dificultats perquè els metges vinculin els seus problemes físics amb l’11-S. Nordstrom, que acaba de publicar el llibre ‘Some kids left behind’, a més ha enfrontat al llarg de la seva lluita reticències d’alguns que creen escales entre les víctimes. «La idea d’haver de ser un heroi per qualificar per a atenció sanitària em sembla una bogeria», diu, remarcant no obstant que molts treballadors d’emergència l’han recolzat. I el que passa, segons la seva opinió, «té a veure amb el fet que moltes vegades es posen crisis nacionals en un tipus de marc de guerra, en què compten els herois i les víctimes, però no els civils. No importa si eres heroi o no, si el govern et va mentir i et va fer emmalaltir aquest és un punt irrellevant, i està passant el mateix amb la Covid». Mirar al futur «Moltes vegades les commemoracions són tan miops i tan concentrades en el passat que no queda espai per parlar de com som de similars a altres víctimes del desastre. De moltes formes tenim molt més en comú amb altres víctimes, fins i tot de desastres més petits, cosa que ens diferencia», afirma també Nordstrom. Com per a ella, per a Hingson i Rojas Marcos, és més útil i important mirar cap endavant, especialment en un moment significatiu per la recent retirada de la guerra de l’Afganistan, que entregar-se a l’exercici anual de tràgica nostàlgia, intensificat aquest any per la xifra rodona de l’aniversari. «Avui és un esdeveniment històric més que mai abans, no està fresc en la ment de la gent i tenim una generació completa de nens que han crescut sense conèixer-ho», diu Hingson. «És important intentar mantenir-lo al capdavant perquè n’hem d’aprendre i girar full. Va morir molta gent, però en va sobreviure més, i espero que la gent ho aprengui a superar i que estem junts en aquest món i necessitem treballar junts, que és una cosa que avui veiem molt rares vegades». Aquesta mirada cap endavant no és perquè no recordin. Rojas Marcos, per exemple, pot descriure perfectament les dues torres cremant «com la porta de l’infern», té gravada «la visió molt real de gent caient o tirant-se» o els sons distintius d’aquestes morts. Però són «records que es queden al cervell» als quals només torna perquè li preguntem els periodistes, desfent la feina útil que fa la memòria. «La memòria ens ajuda i fa que amb el temps els mals records normalment es vagin oblidant», diu. «Arriba un moment en què jo no vull pensar en l’11-S». Ell, per exemple, mai ha anat al museu a la zona zero. «A nivell individual que et recordin tragèdies no és útil», diu. «A la consulta parlem de la teva tragèdia una vegada per entendre-la però després, una vegada que l’has entès, s’ha de girar full».

Els atemptats de l’11-S, en primera persona

Michael Hingson, cec, es va escapar de la Torre Nord amb la seva gossa guia, el doctor Luis Rojas Marcos va arribar quan va començar l’atemptat com a director dels hospitals públics de Nova York l’11-S i Lila Nordstrom estudiava en un institut a prop del World Trade Center

Tots tres van viure la tragèdia en primera persona. Tots tres la recorden però també prefereixen concentrar-se en els ensenyaments que va deixar.

El més llegit