Atemptats de l’11-S: sis canvis que van venir per quedar-se

Abans de l’11-S, «amok» era un vocable inintel·ligible per a qualsevol policia corrent que no sabés malai o estudiés Psicologia. Vint anys després d’aquells atemptats, els policies anomenen ‘amok’ a l’atac inopinat, d’ira explosiva, amb motivació cultural o ètnica, violent, sobtat d’un o uns individus contra gent que odien. O sigui, una cosa improbable als tranquils carrers d’Europa abans del 2001, a tot estirar atribuïble a un psicòtic sense medicar. «Anti-‘amok’» avui també és el nom amb què es coneix l’equipament (armilla, guants de seguretat...) i la reacció entrenada del policia per repel·lir aquests atacs, comunament gihadistes. El terme conviu en el vocabulari post 11-S amb substantius nascuts a l’ombra del fenomen del terrorisme integrista, com «autoradicalització», «radioscopista», «takfirista»... part dels canvis que, després de l’11-S, van arribar per quedar-se. Milions d’ulls ens vigilen El setembre del 2001 s’inicia la implantació massiva de videocàmeres i escàners en llocs de gran trànsit. Vint anys després, el seu nombre i la seva tecnologia han corregut més que el seu marc legislatiu. A Espanya, per exemple, no hi ha un cens de càmeres de videovigilància ni control unitari. L’Agència de Protecció de Dades és l’únic ens públic que les compta en tot el país, però no totes, sinó les instal·lacions que graven entorns públics, sense descens al nombre de visors ni les seves característiques tècniques. Quantes càmeres de seguretat hi ha a Espanya és una pregunta del milió, perquè aquesta és precisament la quantitat que estima la indústria: una mica més de 900.000 a finals del 2020. Moltes menys que les cinc milions d’instal·lades al Regne Unit que comptabilitza, aquesta sí, la British Security Industry Authority. La mitjana espanyola, segons la patronal de seguretat privada britànica CCTV, està per sota de les britànica, holandesa, alemanya o francesa. A Madrid, 4,4 càmeres per cada mil habitants; a Barcelona 1,2. La implantació de controls d’equipatges i escàners en estacions i aeroports es va generalitzar a Espanya a partir del 2002 –només mesos després que s’implantessin les portes blindades de la cabina de pilotatge als avions–, i amb polèmica des del 2010, quan es va començar a valorar la instal·lació d’escàners corporals als aeròdroms. A partir de l’hivern del 2002 també es va estendre en l’àmbit de la seguretat privada una nova especialitat per al gremi: la de radioscopista. Es diu del vigilant format per mirar durant hores la pantalla de l’escàner o les d’un centre de recepció de videocàmeres. L’ofici va rebrotar com a tema de conversa a Espanya vint anys després, amb l’insòlit trànsit de bales en sobres de Correus durant la campanya electoral. Llavors vam saber que aquest país, poblat d’escàners, en té molts sense revisar des de fa 12 anys, com els de Correus. El vigilant radioscopista de la central que no va veure les bales, el càstig del qual va demanar Correos, segueix treballant i fora de perill de convertir-se en cap de turc, segons fonts d’UGT. Més armes al carrer Pot ser que si Al-Qaida no hagués aconseguit el seu objectiu a Nova York, i si a Europa no haguessin sovintejat després els atacs gihadistes amb arma blanca, l’entrenament antiamok s’hauria generalitzat en les policies, i al sensesostre bosnià Marjan un guàrdia urbà de Barcelona no li hauria clavat un tret quan s’aproximava a ell amb un gran ganivet. De base, el recel implantat per quatre lustres d’amenaça gihadista. En l’entrenament anti-‘amok’, se’ls reitera als agents la «regla Tueller», segons la qual tenen un segon i mig per disparar a l’oponent que iniciï una carrera cap a ells. Des de l’11-S hi ha més armes al carrer. «Em passa com llavors: ja fa molt que no surto sense la pistola», afirma un guàrdia civil que va iniciar carrera en la lluita contra ETA i s’ha fet veterà en els temps del gihadisme. Quan va parar la banda terrorista basca, amb prou feines va tenir uns mesos per abandonar l’arma fora d’hores de feina. Els agents de policies estatals no tenen obligació expressa per llei de portar l’arma fora del seu torn, però sí que han rebut recomanacions difuses dels seus comandaments respectius de «reforçar al màxim la seva seguretat personal» fora de la feina, missatge dirigit a bons entenedors des de juny del 2015, quan Espanya va passar a alerta 4 antiterrorista. A França, la proscripció d’armes policials al carrer fora de torn va desaparèixer aquell mateix any negre, el dels atacs a la revista ‘Charlie Hebdo’ (gener) i la sala Bataclan (novembre). Sempre esperant el pitjor Espanya fa 79 mesos que està en alerta antiterrorista 4, i la situació a l’Afganistan no fa previsible que aquest grau de vigilància es relaxi. Entre altres raons, perquè l’augment de controls, càmeres i armes als carrers no impedeix, a ulls dels experts en seguretat, que les tragèdies tornin a passar. Un atemptat en l’entorn ferroviari com el de l’11-M a Madrid es podria repetir perquè «és impensable la col·locació d’escàners i controls en una hora punta en un servei de rodalies», diu un directiu de la seguretat dels transports públics de Barcelona i la seva àrea metropolitana. A la capital catalana van arribar anys després que a Madrid les petites videocàmeres als autobusos, però aquest instrument tampoc impediria un atac inopinat, amb ganivet o armilla explosiva, en un d’aquests mitjans de transport. Tot pot tornar a passar perquè, a diferència dels aeroports o estacions de l’AVE «escàners, arcs detectors de metalls i càmeres seguidores de fisonomia no es poden instal·lar en els nivells inferiors de transport», diu la mateixa font. Una armilla explosiva amb metralla és fàcil de passar en hora punta, i més sota les samarres d’hivern. L’única solució, explica aquest expert barceloní, «és no errar en la intel·ligència, en la coordinació de serveis i en el seguiment de les comunicacions». Seguretat per sobre dels principis No s’havien complert tres mesos de la matança de Manhattan quan la Unió Europea va reaccionar la Llista d’Organitzacions Terroristes. Des d’aleshores es renova cada sis mesos, amb aprovació prèvia dels estats membres. Aquesta mesura, que incideix en els processos policials i judicials, va precedir una Antiterrorism, Crime and Security Act aprovada aquell hivern al Regne Unit, que va ser declarada il·legal en aquest mateix país el 2004 perquè avalava la possibilitat de detenir un estranger sospitós de forma indefinida i sense posar-lo a disposició judicial. En la línia de la intervenció militar a l’Afganistan per perseguir Al-Qaida, va arribar als Estats Units una figura legal abans impensable en aquell país: els llimbs –més aviat purgatoris– extralegals de Guantánamo. A França, una llei de seguretat quotidiana que modificava el Codi Penal per perseguir el blanqueig de diners com a acte terrorista va ser prorrogada el 2003 fins al 2005, quan la va substituir la llei antiterrorista, que faculta la policia a escoltar telèfons sense previ mandat judicial i que prolonga el termini de detenció de quatre a sis dies. El mateix clima de legislació antiterrorista va propiciar a Espanya la introducció de modificacions del Codi Penal el 2003 (per al compliment íntegre de penes), el 2010 (imprescriptibilitat dels delictes) i el 2015. En aquesta última entra una figura que ningú podria haver augurat abans de l’11-S, el delicte d’«autoadoctrinament» o entrenament per atemptar. La nostra llei penal penetra des d’aleshores en l’obertura mental, o incubació, de la violència en el gihadista. Per primera vegada, el Codi Penal castiga amb presó de dos a cinc anys no només la conducta, també el cognitiu previ a l’acció. Menys turisme, més islamofòbia Els tres avions que pilotaven Mohamed Ata, Marwan al Shehhi i Ziad Jarrah no només van impactar contra les torres bessones i el Pentàgon. També ho van fer de forma molt directa i duradora contra el turisme occidental als països àrabs. Durant els anys següents, el flux de nord-americans per oci a països de l’àrea musulmana va descendir a zero el 2002. El turisme de les ribes musulmanes del Mediterrani es va veure afectat, especialment a Turquia i Egipte, per l’acció de grups terroristes, fins al punt que avui la seva publicitat basa l’argument de venda no tant en la bellesa de les destinacions com en la seva seguretat. El 4 de gener del 2008, el Ral·li Dakar es va deixar de córrer a l’Àfrica per l’amenaça d’Al-Qaida. El 26 de juny del 2015, no obstant, el metrallament de turistes a la platja de Sousse va colpejar la indústria turística de Tunísia, que no ha tornat a recuperar els seus nivells anteriors d’ingressos. Egipte desplega el seu exèrcit i una nova Policia Turística en tots i cada un dels seus monuments. A França ja han sigut més d’una dotzena de vegades les que la Gendarmeria ha enviat els seus agents a tancar totes les papereres d’una ruta turística o una estació, com ha passat repetidament a la Gare Saint Michel de París. En un estudi fet per a la Universitat de la Rioja, el comandant de l’Exèrcit Julio César García Lodeiro recomana als països afectats per l’amenaça «la incorporació d’una potent intel·ligència compartida» i «unes estratègies d’actuació sense límits fronterers». El descens de l’intercanvi cultural entre Occident i els països de l’àrea islàmica ha coincidit en el temps des del 2001 amb un augment de la islamofòbia. Als Estats Units, l’augment d’atacs cap a persones d’origen o aparença àrab va portar el Departament de Justícia a promoure la Initiative to Combat Post-9/11 Discriminatory Backlash (‘Iniciativa per combatre la reacció discriminatòria post 11-S’). L’Observatori espanyol d’Islamofòbia ha conclòs dels estudis que fa en la premsa que en el quart trimestre del 2020 els continguts islamòfobs van ser un 37% del material analitzat, contra el 15% en el mateix període de l’any anterior. És un creixement significatiu, 20 anys transcorreguts des de l’11 de setembre del 2001. Aquest observatori promou que no es s’anomeni «terrorisme islàmic» al fenomen de la violència gihadista indiscriminada, i promou al seu lloc l’accepció «terrorisme takfirista». En àrab, es diu «takfir» a l’infidel, apòstata o heretge. Aquell dia, Rahma Hitach El Kanar va veure els atemptats a la televisió del petit restaurant on treballava a la Gran Via de Madrid. Avui, aquesta immigrant marroquina lidera l’AMAL (Associació de Dones Àrabs Lluitadores) de l’empobrit districte de la Cañada Real Galidana. Des d’allà discrepa sobre un augment de la islamofòbia a Espanya: «Per la meva experiència, en aquest país, si dones respecte reps respecte. Sempre n’hi ha algun que se surt del normal, però la gent, quan coneix, aprèn i respecta», diu. Noves amenaces, nous òrgans Dates de creació, noms i missions d’alguns significatius nous organismes de seguretat des dels atemptats de l’11-S fins ara. - 6 de maig del 2002: Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Substitució i ampliació de funcions del servei anterior, Centre Superior d’Informació de la Defensa (CSID). La «casa» perd presència militar a la seva seu, però guanya ‘inputs’ militars arran de la projecció de l’Exèrcit en escenaris com l’Iraq i l’Afganistan. - 25 de novembre del 2002: United States Department of Homeland Security. El govern federal nord-americà homologa aquesta àrea als ministeris de l’Interior europeus. - 20 de juliol del 2012: Departament de Seguretat Nacional en la Presidència del Govern d’Espanya. Neix com a secretaria tècnica del Consell de Seguretat Nacional, despatxa amb Presidència i el seu cap té rang de director general. - 15 d’octubre del 2014: Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), per reunir tota la informació policial disponible sobre amenaces i actuacions criminals organitzades. - 1 de juny del 2020: Unitat contra la infiltració gihadista en la policia francesa, dependent de la Inspection Générale de la Police Nationale, al seu torn sota comandament directe de la Prefectura, i després que el ministeri de l’Interior francès detectés els primers vint integristes islàmics radicalitzats entre la seva plantilla.

El més llegit