La Covid trenca Líbia i aprofundeix la crisi humanitària

L’aeroport de Mitiga dona servei a Trípoli, i és una de les dues portes internacionals amb les quals compta Líbia, país en guerra des de fa una dècada, per a aquells ciutadans que peregrinen a països als quals poden viatjar sense necessitat d’un anhelat visat Schengen, que obre les portes d’Europa, Turquia i Tunísia, quan el règim d’obertura de fronteres per Covid ho permet. El viatge per arribar a Líbia amb avió des d’Europa és llarg i onerós; els preus s’han encarit substancialment, i els estrangers paguen cinc vegades més del que paga un libi pel mateix trajecte. La ruta a través de territori de Tunísia no és possible de moment, i l’única manera d’arribar fins al país nord-africà és via Istanbul, en vols que surten a altes hores de la matinada i en els quals cal presentar de forma obligatòria un test PCR. L’únic que ha canviat en els últims 10 anys a Mitiga és que ara una persona revisa aquests certificats mèdics a l’entrada de l’única terminal d’arribades internacional, juntament amb dues persones més que des de dins d’una caseta revisen amb un lector la temperatura perquè cap passatger arribi amb febre. Líbia va ser dels últims països a ser assolit per la pandèmia mundial, però finalment va arribar, i amb força. El nou Govern de transició, que compta per primera vegada amb tres dones en l’Executiu, a l’espera de les eleccions que s’anuncien per al desembre, no vol més casos de coronavirus, raó per la qual ha decretat el confinament de Trípoli durant tres dies en aquesta última setmana. Ja ho va fer en els mesos passats, quan la ciutat va ser tancada durant tres mesos després de comprovar-se que la població no respectava les normes sanitàries establertes. Ara, Trípoli recorda aquesta ciutat deserta i fantasmagòrica, sense presència humana, dels dies de la guerra del 2011. Aleshores, no es va veure ni una ànima durant diversos dies fins al moment que a la ciutat va proclamar el seu alliberament. Les fronteres aèries i terrestres amb Tunísia estan tancades perquè «la situació a Tunísia està descontrolada, no podem arriscar-nos», explica un alt funcionari del Ministeri de Sanitat. Tot i així ja tenen la nova soca del virus a casa. El Mohamed explica que «es van haver d’emportar» el seu germà en unes hores a Túnisia «perquè aquí es moria». Aquesta setmana passada es va obrir un centre de vacunació a Trípoli en el qual no s’ha de demanar hora. En la majoria dels casos s’injecta la vacuna xinesa, tot i que també en tenen d’altres països, inclosa Rússia. Crida l’atenció ja que Moscou recolza el mariscal Khalifa Hafter, que va iniciar aquesta última Guerra Civil el 2019 contra el Govern reconegut per l’ONU a Trípoli. 60 punts de vacunació L’esmentat centre es troba al pavelló esportiu de Trípoli, on s’han instal·lat més de 60 punts de vacunació. Hi ha dues portes a l’entrada, una per a dones i una altra per a homes, i és un anar i venir de persones que acudeixen a posar-se l’anhelada vacuna. La infraestructura de salut pública del país s’ha deteriorat molt en aquests últims 10 anys, per això ara hi ha molts centres sanitaris i hospitals privats per a qui s’ho pot permetre. Oficialment, Líbia ha comptabilitzat 274.453 casos d’infecció per Covid, amb un total de 3.811 morts des del començament de la pandèmia. Les autoritats sanitàries van dir la setmana passada que havien vacunat 788.116 persones fins al moment en una nació de poc més de set milions. Ahmed explica que va passar la Covid «sense gairebé símptomes». «Vaig prendre les medicines i em vaig posar bé. Últimament mor molta gent per falta d’informació. No hi ha dades. El Govern només comptabilitza els que moren a l’hospital; la resta, no», una circumstància que recorda el viscut a Europa el 2020, quan no es tenia coneixement de les xifres reals i totals de defuncions per Covid. La pandèmia es combat en diferents fronts i mitjançant diferents mètodes. A Misrata, on els hospitals ja no tenen capacitat per donar cobertura a més malalts, s’han creat equips especials de metges que visiten casa per casa els pacients. El doctor Salah Alkabeer és un d’aquests metges que cada nit compleix amb aquesta missió. Es desplaça en un cotxe i atén els pacients, als més greus se’ls trasllada en ambulància, i als altres se’ls tracta a casa seva. En aquest cas, el pacient porta diversos dies amb la malaltia i el doctor li pren una mostra de sang, li mira la concentració d’oxigen a la sang i s’assegura que la bombona d’oxigen a la qual hi ha connectat el pacient estigui a ple rendiment. «La situació ha empitjorat molt aquests últims dies, després del Ramadà tot es va precipitar», explica. A fi del mes de dejuni, les famílies es congreguen, donant origen a l’onada de contagis que es viu ara. El Mohamed, un enginyer de 57 anys que viu a Trípoli, explica que «quan va començar la malaltia, al principi la gent es protegia, però al cap del temps la gent es va oblidar de rentar-se les mans, de posar-se la mascareta... Va ser quan el Govern va començar a prendre les mesures. Primer van tancar escoles, després les mesquites, els esports i la cultura». Però tot això no va evitar la propagació de la pandèmia. Cues als hospitals Aquesta campanya de vacunació és una de les mesures aprovades pel Govern, però el cert és que Líbia està experimentant un pic de contagis. La gent fa cua als hospitals per poder fer-se una PCR en un país en el qual els tests haurien de ser gratuïts en la majoria d’hospitals públics. També és possible fer tests privats per als quals han de viatjar fora del país; s’obtenen els resultats en unes quatre hores per 200 dinars libis, uns 37 euros en el canvi del mercat negre, el més habitual. Malgrat que la pandèmia creix, el dia a dia segueix com en qualsevol ciutat europea. Els restaurants funcionen en format de ‘take away’ i només és possible asseure’s i prendre alguna cosa en terrasses a l’aire lliure. Portar la mascareta no és obligatori, i depèn del barri o zona de Trípoli o Misrata hi ha més o més o menys persones portant-la. El doctor Taher Handani, un metge libi que durant la guerra del 2011 va ser cirurgià de combat i voluntari a Itàlia en els pitjors moments de la pandèmia, s’ha convertit avui en la punta de llança de l’organització de la lluita contra la Covid al seu país, amb tota l’experiència adquirida en aquells mesos al país transalpí. «Al principi, la gent tenia poc coneixement sobre la pandèmia i els metges també tenien dificultats per tractar amb pacients que no tenien prou dades i informació sobre la malaltia, per la qual cosa la situació era una mica aterridora», explica. L’àvia del doctor va ser una de les víctimes de la Covid i com en tots els països de món les infraestructures mèdiques van patir una saturació, com explica el doctor. «La pandèmia va tenir un gran impacte negatiu en les persones que patien malalties cròniques perquè tenien accés limitat o pràcticament nul en els serveis de salut durant la pandèmia». continua. Trípoli sembla que encara aquesta nova etapa de la pandèmia anhelant l’esquiva estabilitat. «L’únic que volem és que se’n vagin tots els països i ens deixin governar el nostre», sentencien la majoria de libis.

La Covid trenca Líbia i aprofundeix la crisi humanitària

El país encara una nova onada de la pandèmia anhelant estabilitat, després d’anys de Guerra Civil entre el Govern de Trípoli i les forces del general Hafter

Les infraestructures hospitalàries del país nord-africà a dures penes aconsegueixen donar l’abast davant l’allau de malalts

El més llegit