Refugiat a València: «No sé què fer ni com ajudar la meva família a l’Afganistan»

Ata Mohammad va fugir de l’Afganistan el 2016 i finalment es va instal·lar a València, però avui sent l’angoixa del que segueix allà. Han passat 15 nits des que no rep notícies dels seus pares i els seus germans: «Em van enviar un vídeo, em deien, mira, escolta això, i se sentia una bomba, no hi havia llum, tot era foscor». Bomba i foscor. Són les paraules que repeteix una vegada i una altra, buscant una solució. La desesperació i el déjà-vú és als ulls d’Ata, que no tarden a humitejar-se. La família de la seva dona, Palwasha, sí que hi ha pogut contactar des de la segona ciutat més important de l’Afganistan, Kandahar, presa divendres 13 d’agost pels talibans. «Vam estar mitja hora parlant amb ells, ens demanaven que sisplau els ajudéssim a sortir de l’Afganistan, però no sé què fer ni com ajudar-los», explic Ata amb desesperació i impotència. La ciutat de Kandahar és la segona més gran de l’Afganistan, amb 614.000 habitants, i un gran feu paixtu. Una localitat, explica Ata, on «sempre hi ha hagut molt control talibà». Però des de diumenge passat, lamenta, «serà molt pitjor, sobretot per a les dones, que no podran sortir de les seves cases sense un burca». Ata es trenca cada vegada que recorda el terror que estan vivint al seu país, perquè el que el va viure no necessita imaginar-ho. Teocràcia fonamentalista i dones a les quals no es permet estudiar ni treballar. Ell, juntament amb la seva família, va poder escapar fa cinc anys del ‘regne del terror’ amb un país a mercè dels talibans. Abans de fugir, «tenia una feina millor que qualsevol que pogués trobar aquí, i una casa millor, però teníem por», assegura tremolant. Quan va deixar el 2016 la seva llar a Kandahar juntament amb la seva dona i els seus tres fills només portava la roba posada. Res més. No els acompanyaven maletes ni records. Un viatge desproveït de tot, de Kandahar a Kabul, a les 5 de la matinada sense un rumb concret, però amb la certesa ferma de no tornar. «No sabíem on anàvem, és impossible que ho sabéssim, havíem de buscar una manera de sortir, i vam estar dos o tres mesos mirant d’esbrinar aquesta sortida», relata amb amargor. En la seva fugida, els intervals de temps són difusos, però l’angoixa d’escapar i viure sense rumb cada dia, la recorda a la perfecció. Escapar va ser més complex amb un nen amb paràlisi cerebral, el seu fill, el petit Osman, que juntament amb la seva dona Palwasha, i els seus altres dos petits, Jamil Ahmad, Monir Ahmad, van passar dos o tres mesos caminant i en cotxes «plens de dones i nens, enganxats i ajupits al maleter» fins a arribar a l’Iran. La desesperació no va acabar al sortir de Kandahar. De l’Iran van viatjar a Turquia, on, explica, vam acabar dins del mar i vam haver de nedar durant més de 2 hores, recorda amb terror. La seva embarcació es va enfonsar. Van arribar al camp de refugiats d’Idomeni, a Grècia i, llavors, Bombers en Acció va iniciar una campanya de pressió que va acabar portant tota la família al Centre d’Acolliment a Refugiats (CAR) de Mislata (València). L’horror torna en somnis El viatge sembla acabar quan el 2016 arriben a València, però per a la família afganesa el record es mantindrà eternament. Ata assegura somiar moltes nits amb «l’horror» del seu país i explica com el seu fill gran, Jamil Ahmad, continua recordant aquells mesos: «De vegades a la 1 o a les 2 de la matinada s’aixeca i plora. Em diu que recorda la cruesa del mar, el cotxe i la policia», comenta angoixat. El desconsol s’agreuja cada vegada que pensa en el destí de la seva família, amb la qual abans, afirma, sempre podia parlar. Des de la presa de l’Afganistan pels talibans, el record de la fugida amb les seves vides en perill i la sensació d’impotència és constant: «¿Quants anys més patirem aquesta guerra? Des que vaig néixer que estic vivint el mateix», comenta amb tristesa. Des d’aquest diumenge passat, la família del petit Osman es manté enganxada a la televisió, preguntant-se, també, què serà dels milions d’afganesos que necessiten escapar-se d’aquesta guerra.

Refugiat a València: «No sé què fer ni com ajudar la meva família a l’Afganistan»

Ata Mohammad va fugir del seu convuls país el 2016 i finalment es va instal·lar a València, però avui sent l’angoixa del que segueix allà

El més llegit