Campi qui pugui: el col·lapse meteòric de l’exèrcit afganès

La infinita guerra de l’Afganistan va escriure diumenge un punt i a part amb l’entrada a Kabul dels talibans, dues dècades després que la invasió nord-americana els expulsés del poder. El món ha tornat a reaccionar amb estupefacció a la imminent restauració del seu Emirat Islàmic, però el més sorprenent de tot no és la seva victòria militar, sinó la rapidesa amb què es va produir. El 6 d’agost van conquistar la seva primera capital de província, i el 15 d’agost entraven a Kabul sense la menor resistència de les forces de seguretat afganeses després d’escombrar en més d’una dotzena de províncies. N’hi va haver amb aquests nou dies perquè l’exèrcit afganès, entrenat i armat des de fa més d’una dècada pels Estats Units i els seus aliats de l’OTAN, es fongués en un mar de capitulacions i desercions massives, un fiasco monumental que serveix de testament als errors de la contesa afganesa. Entre els bons coneixedors de l’Afganistan, la sorpresa és relativa. El formidable exèrcit afganès –amb el triple d’efectius que les milícies talibanes, el seu armament modern i 88.000 milions de dòlars gastats a compte del contribuent nord-americà– era un tigre de paper. Una institució pastura de la corrupció, el lideratge incompetent i la desmoralització, agreujada últimament per les decisions dels seus patrons estrangers. «El motiu pel qual no han lluitat és la falta de motivació de la tropa i la seva desconnexió respecte dels líders polítics i militars», assegura a aquest diari l’expert en afers afganesos, Junaid Khan, establert al Pakistan. «L’elit del país viu en mansions i se’n va de vacances a l’estranger. Són ells els que disfruten de l’ajuda forana, mentre que el gruix de la població viu en condicions extremes». Aquesta corrupció de les altures ha acabat impregnant fins als estrats més baixos de la piràmide, segons va constatar la comissió nord-americana que va investigar el malbaratament de l’ajuda militar nord-americana. Un oficial noruec va arribar a declarar que, segons les seves estimacions, un 30% dels afganesos reclutats per a la policia va desertar emportant-se les seves armes per «posar els seus propis punts de control privats» i extorsionar els viatgers. Ni menjar ni armes No és estrany, per tant, que les privacions hagin sigut part integral d’alguns destacaments afganesos, agreujades des que els talibans ocupessin moltes de les fronteres i rutes de proveïment en aquesta última ofensiva, iniciada al maig. «En els últims dies, no hi havia ni menjar ni aigua ni armes», li va dir al ‘Wall Street Journal’ un soldat afganès d’un acantonament a Kunduz, una posició que havia resistit durant dos mesos l’avanç talibà. A Kandahar, la seva policia feia com a mínim sis mesos que no cobrava. Divendres passat es va ensorrar sense gairebé parpellejar, igual com Herat, la tercera ciutat del país. La desbandada generalitzada s’estava gestant com a mínim des del maig, quan els talibans van aconseguir la meitat dels 400 districtes del país. En alguns casos, sense gairebé combats. «Els primers districtes que van caure estaven mal proveïts i envoltats per petits grups de forces governamentals», ha escrit l’analista de l’Atlantic Council, Benjamin Jensen. «Els talibans hi van negociar a través dels avis locals, convencent-los perquè abandonessin les seves posicions sense combatre». Suborns per a la tropa Una cosa semblant ha publicat ‘The Washington Post’. El diari nord-americà afirma que, des de principis del 2021, els fonamentalistes s’han dedicat a negociar acords d’alto el foc amb les forces governamentals. Primer a les zones rurals i més tard a les capitals provincials. Acords que van regar amb diners i promeses d’amnistia per a les unitats que entreguessin les armes. És a dir, bàsicament haurien comprat els seus enemics, el que explicaria perquè els talibans van trobar tan poca resistència en aquest tram final del seu passeig fins a Kabul. Una conquista que va culminar amb la fugida del president Ashraf Ghani, presumptament al Tadjikistan, i el col·lapse del seu Govern. Ni els EUA ni els seus aliats de l’OTAN han contribuït a apujar la moral de les forces afganeses. Més aviat al contrari. Des de fa un any i mig el missatge cap als seus aliats ha sigut diàfan: us quedareu sols. La primera advertència va arribar el febrer del 2021, amb l’acord de Doha entre l’Administració Trump i els talibans, un pacte de no agressió entre els dos bàndols que va excloure l’Executiu de Kabul, contribuint a restar-li legitimitat en un país on abunden els recels cap al govern centralitzat de la capital. «Les tropes van veure aquest document com el final», ha declarat un oficial afganès a la premsa nord-americana. «El dia que es va firmar, tot va començar a canviar. Cadascú va passar a prioritzar els seus interessos. Va ser com si els EUA ens abandonessin perquè fracasséssim». I després va arribar l’inici de la retirada, anunciada per Joe Biden a l’abril, que va deixar progressivament els afganesos sense el suport logístic, tècnic i aeri que els quedava dels seus patrons estrangers. «Molts d’aquests soldats afganesos no han fet més que prendre la més racional de les decisions», afirma en una entrevista Rafael Noboa, un veterà de l’Exèrcit nord-americà que va servir a l’Iraq. «Sabien que la guerra estava perduda i els van oferir immunitat, de manera que es van rendir. És humà».

Campi qui pugui: el col·lapse meteòric de l’exèrcit afganès

Les desercions i capitulacions de les forces governamentals van deixar via lliure als talibans per ocupar Kabul

Els radicals haurien negociat en algunes places amb els seus enemics, oferint suborns i immunitat a canvi

El més llegit