Tres anys de desproveïment de medicaments contra el càncer infantil a Mèxic

L’Axel Gabriel i l’Ángel tenen moltes coses en comú. Tots dos tenen 10 anys. A tots dos els agrada jugar. Però hi ha una última cosa que els uneix i que han compartit com un calc en els últims mesos: una sensació d’inconformitat quan van a l’hospital a fer-se la quimioteràpia. L’Axel s’estranya quan els doctors adverteixen a la seva mare, Ani Argüello, que li donaran un medicament que no li correspon perquè el que necessita no el tenen. L’Ángel, d’altra banda, se sent culpable quan li introdueixen el catèter perquè sap que això significa que a un altre nen no l’hi posaran... No n’hi ha per a tothom. A les dues criatures les separen 800 quilòmetres de carretera. Però no és prou distància per canviar la realitat. Com ells, milers de nens a Mèxic han patit en els últims tres anys pel desproveïment de medicaments oncològics per a infants. La situació va portar al límit els pares, que s’han agrupat des de finals del 2018 en diferents associacions que han aixecat la veu als carrers per exigir els fàrmacs. Omar Hernández, pare de Dealexandro, de 12 anys, i ara en remissió, va ser dels primers a fer-ho. Abans que diagnostiquessin Dealexandro de leucèmia limfoblàstica aguda, Hernández mai havia sentit les paraules vincristina o metotrexat. Els dos medicaments són essencials en el tractament de la malaltia del seu fill. Va ser el 2018 quan van començar a escassejar per primera vegada. Els metges de l’hospital públic infantil li van dir que busqués a les farmàcies i els comprés amb els seus propis diners. Hernández va viatjar de Ciutat de Mèxic a Monterrey —uns 900 quilòmetres al nord—. Cada unitat costava uns 1.400 pesos (59 euros). Era un cost que difícilment es podia permetre després de tancar el seu lloc de formatges i nates. «Nosaltres ens vam haver d’encomanar a les mans de Déu», recorda el pare. Després de diversos mesos d’estira-i-arronses amb representants d’atenció ciutadana del Govern d’Andrés Manuel López Obrador, un grup de pares va bloquejar el 2019 l’aeroport de la capital mexicana, el de més volum de passatgers de l’Amèrica Llatina. Allà hi havia Israel Rivas, desesperat per no aconseguir metotrexat per a la seva nena de sis anys i conscient que podien detenir-lo per obstruir el pas: «Jo deia als agents: ‘Jo puc sortir de la presó, però a Dhana de la tomba ningú la podrà treure’. Els acostaments amb l’Administració no han sigut fàcils. I en el cas del sotssecretari de Salut, Hugo López-Gatell, i també portaveu de la pandèmia, han arribat a l’hostilitat. El funcionari va arribar a dir en una entrevista a la televisió pública que el moviment dels pares té «caires colpistes». La ruptura del sistema de subministrament La falta de quimioteràpies no va començar amb López Obrador, però sí que es va exacerbar. El president va reconfigurar tot el sistema de compres de medicaments i va tallar els llaços amb les empreses distribuïdores, a les quals va acusar de crear un monopoli. Per substituir-les, va proposar la paraestatal Birmex —que importa, desenvolupa i produeix vacunes— malgrat no tenir prou capacitat. A més, va ordenar que l’Institut Mexicà de l’Assegurança Social (la seguretat social) deixés de comprar els fàrmacs de la sanitat pública perquè li passés el testimoni a Hisenda, una cartera sense experiència prèvia en aquest tipus de contractes. Enrique Martínez, fundador de l’Institut d’Investigació i Innovació Farmacèutica (Inefam), que monitora des de fa dues dècades les compres del Govern en la sanitat pública, censura amb duresa els canvis: «Es va trencar tota la cadena de subministrament d’un cop». El nombre de medicaments adquirits va començar a baixar fins a un 30% el 2020, una xifra crítica considerant que es va donar enmig de la pandèmia de Covid-19. D’acord amb les dades de l’Inefam, es tracta de la compra pública més baixa en 20 anys. Un altre canvi brusc de l’Administració va ser vetar PiSA, la farmacèutica mexicana que concentrava la majoria de la producció de medecines oncològiques per a menors. L’Executiu de López Obrador va tornar a esgrimir l’argument que s’havia creat un monopoli i que la firma havia venut amb sobrepreu, una cosa que no s’ha comprovat. Martínez creu que darrere del discurs hi ha un missatge amb què es vol trencar amb el passat, fins i tot si es tracta d’una cosa que, amb encerts i errors, funcionava: «En el sector públic no es pot improvisar». Tancar l’aixeta que regava el país de medecines contra el càncer infantil només va empitjorar una situació que ja era delicada des del 2018. José Carlos Gutiérrez-Niño, director general de l’Associació Mexicana d’Ajuda a Nens amb Càncer, lamenta que el Govern hagi polititzat un tema com la sanitat pública i creu que, en el cas de PiSA, va fer falta un pla alternatiu: «Va faltar una millor previsió en els canvis per al subministrament. Es va pensar que seria fàcil, i no és així». Amb el futur en l’aire Per substituir el buit que van deixar les empreses que van ser relegades, el Govern va arribar a un acord amb l’agència de les Nacions Unides (UNOPS) per adquirir medicaments. Un any després, els pares encara esperen els fàrmacs. L’Executiu assegura que ja s’han comprat i que aviat arribaran a tots els hospitals. Aquest diari va mirar de contactar fins a tres vegades amb la Secretaria de Salut federal, sense obtenir resposta. Rosa Icela, mare d’Ángel Davids, es queixa que la gent més humil, que no pot accedir a la sanitat privada o a un tractament a l’estranger, n’hagi de pagar els plats trencats: «És contradictori que el president digui ‘primer els pobres’, i hi estiguem en aquesta situació». No existeixen dades oficials de fins a quin punt el desproveïment ha pogut afectar els nens amb càncer. D’acord amb el Moviment Nacional per la Salut Papes de Nens amb Càncer prop de 1.600 menors han mort per falta de quimioteràpies en els últims anys. Més enllà d’estimacions, les xifres oficials ja dibuixaven un panorama negre abans de la crisi. Cada quatre hores un menor mor per càncer al país. A Ani Argüello l’únic que li interessa és que l’Axel estigui bé. No pot evitar les llàgrimes quan es posa a pensar en tot el que feia el seu fill abans de la leucèmia. Es nega a normalitzar que cada vuit dies, quan li toca la quimioteràpia, hagi de viure una situació «com llançar una moneda a l’aire». «No hi ha dia que no pensi que pot morir», admet. Ella no és una colpista, com diu el Govern o una activista, com es llegeix a la premsa. «Soc una mare real i vull veure el meu fill sa».

Tres anys de desproveïment de medicaments contra el càncer infantil a Mèxic

El Govern d’Andrés Manuel López Obrador va canviar l’estructura per a la compra de fàrmacs i va vetar la principal productora nacional de medecines oncològiques

Abans de la crisi, morien quatre nens de càncer cada hora. Les associacions de pares xifren en 1.600 els menors morts per falta de quimioteràpia

El més llegit