Mikel Ayestaran, periodista: «Anar a Jerusalem és imprescindible per entendre una ocupació del segle XXI»

Els fills del periodista Mikel Ayestaran (Beasain, Guipúscoa, 1975) de 6 i 12 anys, es queden sorpresos en els controls policials de carreteres, per exemple, al País Basc, quan venen a Espanya. Poques armes, diuen. S’entén al saber que els nens viuen a Jerusalem, on els militars israelians són presents als carrers de la Ciutat Vella armats com si anessin a la guerra. El seu pare, corresponsal a la ciutat santa des de fa sis anys, recull al llibre Jerusalén, santa y cautiva, el seu dia a dia al lloc que, segons les seves pròpies paraules, és «la mare dels ous» del conflicte àrab israelià. -¿Què el va portar a escriure de Jerusalem, el tema més tractat des de la Segona Guerra Mundial? ¿Queda res més per dir? Era un deute pendent com a periodista perquè ja havia fet dos llibres sobre l’Orient Mitjà però no havia entrat particularment a la ciutat. Més enllà del dia a dia, de les cròniques de la ràdio i la tele, volia explicar un altre Jerusalem i, per fer-ho, en el format del llibre em trobo supercòmode. El que no cap en el dia a dia que, per mi, és molt més interessant que el dia a dia informatiu. També ho vaig fer com a repte personal. Escriure sobre una cosa que hi ha davant casa meva, la Ciutat Vella de Jerusalem. Treballar sobre coses que són el teu dia a dia també és complicat. Aporto la humil visió d’un corresponsal que porta sis anys perquè la meva percepció és que, per molt que ho hem dit i explicat, la gent la continua sense conèixer. És un fracàs periodístic. El llibre aporta el testimoni directe de la gent que viu o treballa a la Ciutat Vella, que és la mare dels ous. -¿Per què no es coneix la ciutat malgrat que se’n parla molt? Hi ha un cansament informatiu i una maquinària de propaganda molt potent per les dues bandes. Treballes com si fos periodisme esportiu, o pro o contra, tots amb la seva samarreta, i la gent se n’ha cansat. Hi ha moltes fonts per saber el que està passant però considero que anar a Jerusalem és imprescindible. Per molt que t’ho expliquin, fins que no hi poses un peu, fins que no l’olores i veus les mirades, no pots entendre el que és una ocupació en marxa al segle XXI. Com a periodista és obligatori. -Al llibre explica la decisió d’anar-hi amb la seva dona i els seus dos fills petits. ¿És una ciutat adequada perquè un nen hi creixi? -No sé si algun dia m’ho agrairan o m’ho retrauran. Ara tenen 9 i 12 anys, han viscut més temps allà que a Espanya. Una etapa important. És una ciutat friendly amb els nens. Tant àrabs com israelians tenen molts nens, hi ha molts parcs, has d’encertar on vius i l’escola. Sí que és veritat que té una càrrega d’intensitat i racisme en què viuen i no en són aliens. Creen, però, un GPS mental que els permet adaptar-se molt fàcil. -Explica que el moment de marxar el marca quan els més petits ja consideren que la presència constant de les armes és habitual... -Sí, aquesta és una de les línies vermelles. Les armes tenen una presència molt important al carrer i, de moment, te n’adones que els continua sorprenent. És una cosa del paisatge de Jerusalem però encara els continua sorprenent i això és bon senyal. És veritat que el nostre entorn no està marcat pel conflicte constantment (escola internacional...). Estem en una mena de bombolla. Mai saps com canalitzaran la perspectiva que els dona haver viscut a Jerusalem. Tant de bo els serveixi. -A Jerusalem, planteja al llibre, sembla que estan en un partit de futbol en què ets pro o contra i és molt difícil ser equidistant. ¿On s’ubica? -Soc periodista. L’equidistància en un conflicte que planteja aquesta desproporció et portaria al cinisme, a no fer la teva feina. Hi ha temes en què no entro perquè no hi ha motiu, és emoció. Quan es justifica tot apel·lant al dret diví, no hi ha res més que parlar. -¿Durant els sis anys que fa que hi és, la població palestina ha empitjorat o ha millorat? -Des del punt de vista polític ha caigut en picat. El pitjor càstig que tenen els palestins és el seu lideratge. La divisió entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) és un càstig. ¿Millor o pitjor? Crec que estan de pena. La situació a Cisjordània és cada vegada pitjor en l’àmbit econòmic, de llibertats individuals per la repressió de l’ANP, que controla i limita tots els accessos. La salut, per exemple, és un despropòsit de gestió. Als palestins els veig pitjor. A més, aquest tema dels dos estats, no conec ningú que defensi la solució dels dos estats, més enllà de la comunitat internacional. Hi ha un Estat, no n’hi ha més. El pla dels dos estats és inviable. Israel mai permetrà un Estat palestí. -¿Per on creu que passa la solució del conflicte, si és que creu que n’hi pot haver? -Quan sigui un sol Estat amb els mateixos drets per a tothom. El pla dels dos estats és utòpic, també és el més còmode. Sobre el paper és la millor solució però fer marxa enrere seria reconèixer dècades de fracàs diplomàtic i d’inoperància. El més còmode és seguir en l’statu quo. Però sobre el terreny no avancen dos estats, és només un el que avança. Trump va ser el més realista a l’hora de descriure com està Cisjordània. -En el seu passeig pels quatre barris de Jerusalem, amuntegats en un quilòmetre quadrat, llança una galleda d’aigua freda als cristians al dir-los que no està provat que la via dolorosa que va fer Jesucrist es trobi justament als llocs assenyalats. -La gent necessita confirmar la seva creença, tocar. No sé com es pot trobar l’espiritualitat per Setmana Santa a Jerusalem. Jo crec que més aviat és el context idoni per perdre la fe. És un circ. -¿Els psiquiàtrics s’omplen en els períodes clau, oi? -Sí, sí, per la síndrome de Jerusalem. Molts pelegrins no poden aguantar els moments de clímax a què arriben quan són als seus llocs sagrats. Però no hi ha interès per l’altre. Tots conflueixen en un quilòmetre quadrat, que és no res, però no es veuen, no connecten. -¿Quin barri de la Ciutat Vella li agrada més? ¿Cap a on va quan s’hi endinsa? -El que té més vida és el barri musulmà. Estàs com en una medina. Si no fos per les banderes d’Israel, tindries la impressió que ets a qualsevol altre lloc de l’Orient Mitjà. Al barri cristià, gairebé no hi ha cristians, és un barri de shopping, el barri armeni és un enorme convent i el jueu té el problema que és un lloc fred, destinat a l’estudi religiós. -¿Els ultraortodoxos s’estan fent cada vegada més forts? -Sí, amb consentiment i patrocinats i ajudats. La convivència és molt difícil. Et miren però no et veuen, tot i que tampoc veuen els jueus laics. A llarg termini, els ultraortodoxos seran un problema per a Israel pels privilegis de què gaudeixen respecte als altres ciutadans i perquè tot moviment ultra, sigui del signe que sigui, no ajuda a la cohesió social ni a avançar. L’Israel laborista dels quibuts s’ha acabat. Israel està girant cap a la dreta, l’extrema dreta diria jo, els quibuts del segle XXI són les colònies i cada vegada tenen més pes els partits ultranacionalistes i religiosos. Va en una direcció que no és la que van somiar els creadors d’aquest Estat. -¿Com veu el futur immediat? -Sobre el terreny hi ha un Estat que avança, imparable, amb el vistiplau de la comunitat internacional i el recolzament absolut dels EUA. Israel ja ha aixafat els palestins, més ja és molt difícil. La humiliació que pateixen els palestins no l’he conegut a cap part del món. La solució, sigui la que sigui, serà dramàtica per a les dues parts. Les dues parts saben que no pot ser d’una altra forma després de tant odi i tanta sang. El conflicte és per la terra i els recursos no per la religió. Els colons augmenten però no en el nombre que Israel voldria. El canvi ha d’arribar de dins, de la mateixa societat israeliana i palestina. Perquè sigui un canvi real.

Mikel Ayestaran, periodista: «Anar a Jerusalem és imprescindible per entendre una ocupació del segle XXI»

El corresponsal en Jerusalem recull en un llibre el seu dia a dia durant sis anys a la ciutat santa

El més llegit