Deu anys després, Israel rememora amb desil·lusió el seu propi 15-M

Amb prou feines es veia la gespa que caracteritza el bulevard Rothschild. Matalassos, botigues i pancartes exigint una vivenda digna cobrien de nord a sud aquesta famosa avinguda de Tel Aviv. Des dels edificis, baixaven famílies joves amb criatures per participar del debat públic que ha dominat els carrers i disfrutar del dinar popular que havien organitzat els manifestants. Era el 2011 i la joventut mundial liderava la revolució. També a Israel. Una dècada després, dels mateixos balcons del bulevard penja el logo del nou hotel boutique o dels habitatges de luxe oferts als treballadors de les empreses milionàries emergents. A la gespa, un cartell: «Prohibit trepitjar la gespa». Fa deu anys, la videògrafa Daphni Leef va plantar la seva tenda de campanya a Rothschild al veure’s expulsada del mercat del lloguer. Als seus 25 anys, va convocar els seus coneguts a fer el mateix amb una publicació a Facebook. «Va ser com un Big Bang per a la nostra generació, ens vam despertar i vam començar a fer-nos preguntes», explica a EL PERIÓDICO. «De sobte, ens vam adonar que alguna cosa no estava funcionant i que no podíem projectar cap imatge de futur», rememora. Milers de persones al voltant del país van recolzar el moviment per una vivenda econòmica, i centenars van baixar a instal·lar-se junt amb Leef. Mentre se succeïen revolucions als països àrabs i a les places espanyoles, Israel vivia el moviment social més massiu de tota la seva història. «Van ser protestes sense precedents en envergadura», recorda nostàlgic Manuel Trajtenberg, economista i manifestant fa deu anys. «Durant dos mesos, les manifestacions van portar mig milió de persones als carrers, el 6% de la població», apunta. Sistema fallit Davant la força del moviment, el Govern de llavors de Benjamin Netanyahu va nomenar una comissió d’experts dirigida per Trajtenberg. «Vam treballar de manera intensiva durant set setmanes per produir recomanacions econòmiques, però alhora vam fer una cosa sense precedents a l’establir un diàleg amb els manifestants», celebra recordant aquell moment històric. «El sorprenent va ser que era la classe mitjana la que omplia els carrers, famílies joves que ho van fer tot segons els van dir: van estudiar, van treballar i van formar famílies, però de sobte van descobrir que, malgrat tot, no podien arribar a final de mes en un país en creixement econòmic», afegeix Trajtenberg. En aquest tsunami global, els manifestants exigien més justícia social, una democràcia participativa i més serveis públics. «Es tractava de la situació financera, però també sobre el fet que com a generació, se’ns va ensenyar a funcionar a través d’un sistema i aquest sistema s’estava enfonsant», explica Leef. Deu anys després, els preus són més elevats que mai, sobretot en aquest bulevard Rothschild que una vegada es va atrevir a somiar. Tel Aviv és la setena ciutat més cara del món, al mateix nivell que Nova York. Tel Aviv, per als rics Shahd Shahbari té 25 anys i en fa sis que viu a Tel Aviv. «Per culpa dels lloguers astronòmics, em veig forçada a repensar tota la meva carrera i la meva situació de vida», lamenta a aquest diari. Ara viu amb dues companyes de pis, però li agradaria viure sola quan expiri el seu contracte al setembre. «Qualsevol apartament tipus estudi a la ciutat i als voltants costa uns 3.000 shekels (773 euros) sense incloure les despeses. És molt car, i estic parlant de vells apartaments de tot just 20 metres quadrats», denúncia. «Potser m’hauré de mudar a Haifa, allà els preus són una mica més raonables», reconeix. Tel Aviv es converteix, així, en una ciutat que només els milionaris poden anomenar llar. I tampoc la situació és gaire diferent a la resta del país. «Quan un mira enrere, hi ha una gran desil·lusió per part de la protesta social, ja que els preus de la vivenda van continuar pujant fins a duplicar-se en l’actualitat», reconeix Trajtenberg. Molts joves, com Shahbari, i no tan joves es veuen forçats a emigrar. Alguns fins i tot opten per una opció de vida més rural i econòmica en un quibuts. Expectatives i desenganys «És una mala jugada, m’agrada molt Tel Aviv i la considero la meva llar», lamenta Shahbari. Malgrat que les protestes de fa una dècada van impulsar la qüestió de la vivenda a l’agenda mediàtica, els 12 anys de govern de Netanyahu no van millorar la situació. «Hi ha molta expectativa que el nou Govern se centri a reprendre el curs i fomentar polítiques econòmiques i socials, ja que és on troben més consensos», analitza Trajtenberg per a EL PERIÓDICO. Però l’esperança dels que van estar fa deu anys dormint sobre la gespa no paga el lloguer. «Els joves de les noves generacions que no van participar en les protestes volen fer-ho millor», apunta Leef. La intenció és incapaç de remeiar anys d’un mercat sense regular. «Fa una dècada, no es va fer suficient i ara les meves filles mil·lennistes n’estan pagant el preu», es queixa Trajtenberg. A Shahd amb prou feines li queden il·lusions per seguir amb la recerca de pis. «Sincerament, no veig cap millora en el futur pròxim», diu amb una dosi de realitat fruit de mesos de desenganys.

Deu anys després, Israel rememora amb desil·lusió el seu propi 15-M

Després d’una dècada, el moviment per una vivenda més econòmica lamenta uns preus que no paren de pujar i la inacció del Govern per remeiar una situació crítica

La ciutat de Tel Aviv, amb el bulevard Rothschild com a epicentre de la protesta amb acampades de joves, és la setena més cara del món, junt amb Nova York

El més llegit