La pandèmia enfonsa Corea del Nord en la seva pitjor crisi alimentària de la dècada

Corea del Nord pateix l’escassetat més gran d’aliments de l’última dècada, segons ha revelat la seva delegació a l’ONU en un informe a contrapel en la casuística nacional: a les útils sancions internacionals i climatologia s’hi ha afegit la xacrosa maquinària agrícola i altres defectes propis. Les admissions de culpa són rares en un país d’ego inflat i que presumeix de la superioritat de la seva doctrina ‘Juche’. Les admissions de problemes, en canvi, ho són menys. Kim Jong-un ja va alertar el mes passat que la situació alimentària «s’estava posant tensa» i el diari pronord-coreà ‘Choson Ilbo’ va aparcar els eufemismes i va parlar de «crisi». Acreditada la crisi alimentària en un país que les col·lecciona, falta mesurar-la. Tot és bromós al racó més hermètic del planeta, però s’amunteguen senyals inquietants. Les escasses delegacions diplomàtiques a Pyongyang van marxar perquè els faltava el bàsic i a finals de l’any passat els van seguir els últims treballadors de l’UNICEF i la Creu Roja. Aquelles prestatgeries dels supermercats plenes de béns importats són ara buides i productes d’higiene com el xampú han multiplicat el preu per deu. La inflació sense brides també ha arribat a l’arròs i ha empès els ciutadans cap al més econòmic blat de moro. El país produirà aquest any 5,6 milions de tones de gra, segons l’Organització per a l’Agricultura i Aliments de l’ONU (FAO). Són 1,1 milions de tones menys de les necessàries per alimentar la població i, amb les 205.000 tones que planeja importar, queda un dèficit de 860.000 tones. Traduït: als nord-coreans els faltarà menjar durant dos mesos i mig. «Però aquesta és la mitjana nacional. El gruix dels recursos van a Pyongyang, l’Exèrcit i els grups prioritaris, així que el ciutadà mitjà patirà més que aquests dos mesos i mig», aclareix Lina Yoon, investigadora en cap per a Corea del Nord de Human Rights Watch. «Hi ha molta gana. Algunes famílies han reduït els seus tres àpats diaris a dos o, fins i tot, a un. Les meves fonts m’han parlat d’alguna mort des de l’estiu passat», afegeix. Visió quotidiana En la memòria persisteix l’«àrdua marxa», com qualifica la propaganda a les fams dels anys 90. No hi ha xifres oficials, però es calcula que va morir entre el 5% i el 10% de la població. Nord-coreans fugits han explicat a aquest corresponsal que els cadàvers als carrers, víctimes del fred i la gana, eren una visió quotidiana. El quadro actual, tranquil·litzen la FAO i els observadors, és encara molt lluny d’aquell drama. L’agricultura genera el 21% del PIB, ocupa el 40% de la població i s’enfronta a problemes molt seriosos, com el clima extrem, l’orografia muntanyosa, la infinitat de desastres naturals o l’abús durant dècades de fertilitzants químics. L’ONU va establir fa anys que el 40% de la població pateix malnutrició, però sobre el país ha caigut la tempesta perfecta: les sancions internacionals, els tifons devastadors i el tancament voluntari per blindar-se de la pandèmia. Els dèficits de gra eren coberts per la Xina, però la por que el virus es coli al país ha encallat a Dandong, la ciutat fronterera, carregaments que acumulen pols i sense distinció, des d’aliments peribles fins a material mèdic. Pyongyang es va enfrontar a un dilema shakespearià: exposar la seva població a la gana o la pandèmia. La decisió no manca de lògica, perquè el país ja està habituat a gestionar la primera, mentre que la segona devastaria el seu precari sistema sanitari. «Corea del Nord ha patit inundacions i sequeres sovint i les sancions internacionals mai van impedir que a Pyongyang arribessin productes afectats per elles. La causa principal del problema actual és el tancament de fronteres i és comprensible el seu terror perquè la pandèmia ha tombat sistemes sanitaris molt més avançats, com el brasiler», sosté Ramón Pacheco, expert en Corea del Nord i professor de Relacions Internacionals del King’s College de Londres. Altres combustibles L’horitzó, encara quan la pandèmia apaivagui, és ombrívol. L’assumpte nord-coreà no figura entre les prioritats de Joe Biden i sense negociacions per la desnuclearització no s’aixecaran les sancions internacionals que escanyen el poble. Les que afecten el gasoil i altres combustibles són especialment nocives, perquè castiguen la productivitat agrícola i priven de la calefacció als gèlids hiverns. És paradoxal que el debat sobre la moralitat dels embargaments no arribi a una població més soferta que la cubana. «Ni tan sols es permeten les importacions d’equips mèdics, com màquines de radiografies per la por que en desmuntin els materials i els destinin al programa nuclear. Les sancions no afecten les elits nord-coreanes, pretenen canviar el comportament del Govern però només castiguen el poble», afirma Pacheco.

La pandèmia enfonsa Corea del Nord en la seva pitjor crisi alimentària de la dècada

El país és víctima de la tempesta perfecta: les sancions internacionals, els tifons devastadors i el tancament voluntari per blindar-se de la Covid-19

Al gruix de la població nord-coreana els faltarà menjar durant dos mesos i mig al no tenir prou gra per alimentar-la

El més llegit