La protesta a Cuba –que s’ha cobrat ja un mort i un nombre indeterminat de ferits i detinguts– no té precedents des que Fidel Castro va entrar triomfal a l’Havana el 8 de gener de 1959. La protesta, amb les seves escenes de conat, vehicles policials destruïts i saquejos, era desitjada per una oposició tan heterogènia com inorgànica. El Govern sabia també que des de feia temps es donaven les condicions objectives perquè el malestar s’estengués pels carrers. No obstant, va continuar confiant en els mecanismes de control i tafaneria analògica. No ha mesurat la bronca que s’acumulava en l’esfera virtual i la qual només li faltava començar a tenir presència real. I així ha passat.