Dins de l’escola per a futurs líders del PC Xinès

Erh Dongqiang parla de turbulències i onatges com a metàfores de la tasca de Govern. És un fotògraf de fama internacional i marí aficionat que vesteix camisa folgada i tapa la seva mitja melena amb una gorra. Després citarà Mateo Ricci, jesuïta italià del segle XVI que va passar tres dècades a la Xina, i Norman Bethune, el metge canadenc que va lluitar contra la invasió japonesa. El temari i el ponent atempten contra el clixé de les escoles per a líders xinesos amb grisencs buròcrates declamant Marx a l’estrada. Som a l’Acadèmia Xinesa per a Líders Executius de Pudong (CELAP, per les seves sigles angleses), un dels quatre principals centres de formació dels quadros del partit. Va néixer el 2005 perquè al Govern el desesperava que els funcionaris locals tinguessin més entusiasme que coneixements per complir els plans reformistes. Hi acudeixen centenars a l’any, amb estades de setmanes o mesos, després dels quals pujaran en la jerarquia del partit. També compta amb 900.000 estudiants ‘online’. Els quadros són prioritaris però també accepten empresaris, revela Wang Shiquan, cap del Departament de Negocis. «Les seves companyies tenen un origen familiar i, tot i que hagin guanyat molts diners, conserven una gestió que no els permet complir la demanda del mercat. Han de lluitar amb llicenciats i juguen en desavantatge, així que els oferim idees i solucions per continuar creixent. També els mostrem les polítiques nacionals perquè solen estar massa atrafegats per conèixer-les», diu. Entre l’alumnat es compten funcionaris estrangers que busquen el secret del desenvolupament xinès. L’escola s’aixeca a l’enclavament idoni. Pudong, a l’altra riba del riu Huangpu, només disposava tres dècades enrere d’arrossars i mosquits i avui, amb el seu centenar de gratacels, ofereix l’skyline asiàtic més impactant. Alguns dels responsables d’aquesta mutació imparteixen classe a l’escola. «Ensenyaments realistes» Contra l’oficialisme pequinès, Xangai és la capital financera i feu de l’expresident Jiang Zemin, el més ultraliberal que ha despatxat la Xina. Aquí es remarquen els exercicis pràctics, la línia recta, la solució del problema. «Som a Pudong i, per reflectir les característiques del lloc, oferim ensenyaments realistes. No només aprenen a respectar el partit sinó habilitats que podran executar en les seves tasques diàries», diu Mao Xinya, professora amb dilatada experiència a Europa. A l’escola es parla de la Nova Ruta del Seda i la globalització, l’erradicació de la pobresa, la revolució tecnològica, el desenvolupament de les províncies rurals, l’envelliment demogràfic... i el pensament de Xi Jinping, una llauna considerable i inevitable servitud. Aquest aliatge del pragmatisme més descarnat que van instaurar les reformes econòmiques amb les velles ideologies podria desorientar l’alumne més predisposat en un altre lloc però aquí es digereix com la fórmula de l’èxit. Fa temps que la Xina prioritza el com al què, però no convé, com ha fet un col·lega estranger parlant amb la cúpula de l’escola, ajuntar capitalisme i Xangai en la mateixa frase. «No sé qui t’ha dit que la Xina no és socialista. Tenim la propietat pública, hem acabat amb pobresa... No hi ha un model universal de democràcia. No hem adaptat la recepta occidental amb multipartits, que ha mostrat els seus conflictes, sinó una democràcia consultiva que s’adapta més a la nostra tradició. Hem aconseguit desenvolupament econòmic i estabilitat social, tenim molta confiança en el nostre sistema», diu Zheng Jinzhou, vicepresident. Les instal·lacions passarien per les d’una moderna escola de negocis europea, amb els seus espais diàfans, les línies arquitectòniques audaces i les sales d’oci. Només el vermell predominant dona pistes que l’escola pertany al Partit Comunista. S’alternen els retrats dels cinc presidents xinesos amb els d’il·lustres visitants com Guillermo Alejandro, monarca holandès, o Dominique de Villepin, exprimer ministre francès. A les aules abunda la mitjana edat i s’agraeix un saludable percentatge de dones que falta a les altes esferes de l’organització. Unir rectitud i globalització Els líders del futur hauran d’unir l’esforç, la rectitud i l’esperit de servei amb l’entesa de la globalització, expliquen. Allà arrela el problema. La Xina ho ha intentat tot per explicar-se al món, des de la prudència a la diplomàcia fragorosa dels «llops guerrers», sense variar el resultat: silenciades les seves virtuts, amplificats els seus defectes i una opinió global cada dia més hostil. Les seves polítiques comunicatives ancorades en la revolució cultural no funcionen, però encara no ha trobat el camí. «No és fàcil entendre la complexitat xinesa per a un occidental, per això ens hi hem d’esforçar. Potser ens porta dècades», diu Wang Shiquan. L’escola compta amb el primer laboratori per entrenar els quadros davant les càmeres i la premsa estrangera. No és un canvi menor perquè la tradició mil·lenària xinesa exigeix un perfil baix al funcionari recte i desconfia del protagonista. Provo amb Xiao Chang Fei, de 52 anys i funcionari de turisme de la província de Fujian. M’endossa un discurs precuinat de deu minuts sobre l’exemple de Xangai, la grandesa del partit i la seva determinació de servir el poble i eludirà les preguntes complicades. Siguem optimistes, només fa una setmana que és a l’escola.

Dins de l’escola per a futurs líders del PC Xinès

L’Acadèmia Xinesa per a Líders Executius de Pudong no només ensenya a respectar el partit, sinó a executar tasques diàries

El més llegit