En una reunió clandestina d’una dotzena de representants va germinar el partit que cent anys després assalta el tron nord-americà global amb més de noranta milions de carnets. Va ser en un edifici baix de maó gris a Xiantiandi, la metàfora més gastada del socialisme amb característiques xineses: en aquest districte de Xangai, la ciutat més rabiosament capitalista de la Xina, s’acumulen restaurants i boutiques de luxe. Segurament a Mao no li devia agradar aquest panorama, però a ningú li importa el que el «gran timoner» pensés, encara que el partit continuï buscant en ell la legitimació que Déu donava als monarques absolutistes.