El Partit Comunista Xinès compleix 100 anys

En una reunió clandestina d’una dotzena de representants va germinar el partit que cent anys després assalta el tron nord-americà global amb més de noranta milions de carnets. Va ser en un edifici baix de maó gris a Xiantiandi, la metàfora més gastada del socialisme amb característiques xineses: en aquest districte de Xangai, la ciutat més rabiosament capitalista de la Xina, s’acumulen restaurants i boutiques de luxe. Segurament a Mao no li devia agradar aquest panorama, però a ningú li importa el que el «gran timoner» pensés, encara que el partit continuï buscant en ell la legitimació que Déu donava als monarques absolutistes. La història del PCX és la d’un èxit improbable. Era improbable que arrelés el marxisme, importat d’Alemanya per a una classe proletària de la qual aquella Xina agrària mancava, entre les variades ideologies que en aquells temps proclamaven la recepta de la modernitat. Era improbable que aquelles tropes esparracades vencessin en la guerra civil als nacionalistes de Chiang Kai-shek. És improbable que qualsevol altre partit conservés el suport popular després de desastres com les fams del Gran Salt Endavant o l’holocaust moral de la Revolució Cultural. I era improbable que Deng Xiaoping tirés endavant l’obertura econòmica amb el cadàver de Mao encara calent i envoltat de guardians de les velles essències. Pompa i agenda plena Però el partit celebra aquesta setmana el seu centenari amb la pompa que mereixen les cites amb la història i l’agenda plena d’esdeveniments per remarcar els seus mèrits. La Xina s’ha enfilat del setè al segon esglaó de l’economia global en 15 anys, la seva classe mitjana augmenta sense fre, acaba d’erradicar la pobresa extrema, compleix amb el full de ruta que conclourà el 2049 amb el «rejoveniment» de la nació i la ràpida submissió del coronavirus ha apuntalat la seva eficàcia. Estudis de centres nord-americans com l’Ash Center de Harvard o el Pew Institute certifiquen l’enorme satisfacció popular i l’Asian Barometer Survey la col·locava al cim del continent al costat de Singapur i el Vietnam. Aquests dies els xinesos peregrinen cap aquell edifici baix de Xangai, modernitzat com a museu. Ling Guanzheng, un camperol jubilat, ha arribat des de la llunyana província de Sichuan. Recita la lletania de calamitats passades: la rapinya colonialista europea, l’imperialisme japonès... «La Xina és el país que progressa més ràpidament i amb el comandament del partit seguirem endavant. No em puc imaginar com seria Xina sense ell», assenyala sota una pantalla per la qual desfilen les cares de tots els presidents, des de Mao fins a Xi Jinping. Liu, empresari d’uns trenta anys i membre del partit, afegeix: «Manté units als 1.400 milions de xinesos i té el pla econòmic per continuar progressant». El museu és un de tants que es consagren a la seva glòria amb una feixuga presència de Xi Jinping. El partit monopolitza el relat, atribueix els èxits al grup i silencia els fracassos o els atribueix a errors individuals. En les vigílies de l’aniversari ha esborrat de les xarxes més de dos milions de comentaris «nocius» que discutien la versió oficial. És el que Pequín desdenya com a «nihilisme històric». Ren Zhiqiang, un pes pesant del partit, va ser empresonat l’any passat per les seves crítiques a Xi. Al mimat Jack Ma, fundador d’Alibaba, li van ploure els problemes després de dubtar de la política bancària nacional. No hi ha marge per a la minoritària dissensió dins ni fora de les files. Rebuig del liberalisme La longevitat del partit s’explica pel seu tossut rebuig del liberalisme que va enfonsar la Unió Soviètica i altres receptes alienes amb difícil col·locació en la seva cultura nacional. La Xina ha indagat en la seva via i ha perseverat, sense precedents vàlids en els quals basar-se, sovint amb el mètode d’assaig i error, sempre amb un ull a l’exterior però prioritzant les lliçons del seu passat per resoldre els desafiaments presents. La guerra popular que va concitar Pequín contra el coronavirus enfonsa les seves arrels en les plagues d’insectes durant el maoisme, assenyala Xu Jia, investigador de l’Institut de la Història del Partit Comunista, un ‘think tank’ que assessora al Govern. «Indaguem en el que va passar i vam proposar aquella recepta: mobilitzar tots els líders i aparcar com a secundaris altres temes, col·locar el partit en primera línia i convèncer el poble que estàvem davant una emergència extrema en la qual ens jugàvem la vida», assenyala. Ha influït també la seva capacitat per llegir els temps i evolucionar, abraçat primer al dogma i després al pragmatisme. El partit és un ens canviant, ja que ara té majoria d’empresaris a les seves files. Arriba al seu centenari com a alfa i omega, un magma en el qual es fon Estat i Govern i que regeix sobre tots els aspectes polítics, econòmics i socials del país més poblat del món. Ha sobreviscut a reptes majúsculs i no hi ha indicis que suggereixin el seu final.

El Partit Comunista Xinès compleix 100 anys

El PCX va ser fundat a principis de juliol per una dotzena de persones a Xangai i actualment atresora noranta milions de carnets

El més llegit