La Xina va martellejar la setmana passada el penúltim clau al taüt de les seves polítiques familiars. La legalització del tercer fill només deixa per davant l’irrellevant aixecament de qualsevol restricció numèrica: és igual que en permetin tres o 17 perquè avui no és la llei, sinó un context socioeconòmic com el d’Occident el que embrida la natalitat. La reforma va arribar dies després queel cens remarqués la magnitud del problema. La població xinesa va créixer al seu ritme més lent durant l’última dècada i aviat entrarà en números vermells. La Xina envelleix sense haver arribat al ple desenvolupament, a diferència d’Europa o el Japó, cosa que l’empeny a un terreny desconegut i inquietant. Els 254 milions de persones més grans de 60 anys (18,1% de la població) de l’any passat seran 500 milions (un terç del total) el 2050, segons la Fundació d’Investigació i Desenvolupament de la Xina, mentre la ràtio entre població activa i dependent passarà del 2,65/1 a 1,22/1. El mirall torna el reflex del Japó i la seva economia gripada durant tres dècades, amb la qual cosa la Xina comparteix el model exportador, la demografia declinant i el deute elefantíac. El miracle xinès va descansar en l’exèrcit de mingongso treballadors de les províncies rurals que treballaven per sous misèrrims a les fàbriques de la costa oriental. Aguanta el clixé però la realitat és diferent: fa anys que els empresaris estrangers que només busquen baixos costos van al Vietnam o Indonèsia. «La situació ha canviat no només per la reducció de la força laboral, sinó pel tremend augment dels salaris. Des del 2008 fins al 2012 van pujar per sobre del 10% anual i abans del coronavirus continuaven pujant el 5%. La Xina ja és cara i, com més decreixi el nombre de treballadors, més cara serà», jutja Alicia García-Herrero, economista en cap per a Àsia Pacífic del banc Natixis. Autoconsum i tecnologia L’aprimament de la massa laboral seria dramàtic en la vella fàbrica global de manufactures barates però el gir cap a un patró basat en l’autoconsum i la tecnologia esmorteeix el cop. Consisteix, doncs, a calcular la factura. «La força laboral, que cau des del 2016, sostreu ara mig punt del PIB i podria arribar al punt complet el 2035. Però el més greu no és l’envelliment, sinó la caiguda de la productivitat, perquè rebaixa el creixement potencial. El Govern s’ha esforçat a augmentar-la però m’estranyaria que ho aconseguís», assenyala l’economista. La solució passa per aprofundir en la robotització i la digitalització per reduir la rellevància del factor treball, i en transferir la producció a l’estranger. La ruta de la seda, el megaprojecte comercial impulsat per Pequín, va en aquest sentit. La demografia és nuclear en el discurs polític. Va ocupar un espai generós en el recent pla quinquennal i en el discurs d’obertura de l’Assemblea Nacional Popular del primer ministre, Li Keqiang, que va prometre fogosos esforços per arribar a una «moderada fertilitat» i una «apropiada natalitat». Pequín va anunciar la setmana passada campanyes d’educació per a joves sobre el matrimoni i la família, millores en els serveis d’atenció als nens, baixes de maternitat, assegurances de naixement i l’augment de l’edat de jubilació. El marge d’actuació és allà. És de 60 anys per als homes i de 55 anys per a les dones, comprensibles quan es van fixar set dècades enrere i inassumibles quan l’esperança de vida arriba gairebé als 77 anys. «Un desaprofitament de recursos humans», va definir You Jun, viceministre de la Seguretat Social. El Japó estudia elevar-la des dels 65 fins als 70 o 75 i a Corea del Sud és de 68 per a homes i 67 per a dones. Allargar l’edat de jubilació Empènyer-la fins als 65 anys a la Xina afegiria 80 milions de treballadors, gairebé un 9 % dels actuals, segons alguns experts. Però en la medicina acumula efectes secundaris. Primer, al mercat laboral: augmentarà l’atur, retardarà els ascensos dels joves i mantindrà la gent gran en un ecosistema tecnològic per al qual molts manquen d’aptituds. Segon, rebaixarà la natalitat perquè les parelles joves confien la cura dels seus fills en els avis ociosos. I tercer, retardar la jubilació sempre és delicat. Les protestes massives van arruïnar les reformes a França i van obligar a concessions inèdites Vladimir Putin a Rússia. Qualsevol menció de Pequín ha generat un tsunami d’indignació en els últims anys. A la Xina, a falta de democràcia o d’eleccions, funciona un contracte tàcit social que obliga el Govern a preservar el benestar i allargar l’horitzó laboral suposa una flagrant ruptura. Qualsevol altre Govern menys terroritzat per la inestabilitat hauria aprovat molts anys enrere aquesta reforma elemental. «És probable que la Xina anunciï amb temps un increment gradual de l’edat de jubilació perquè els treballadors ajustin les seves expectatives i plans i així reduir les possibles conseqüències socials adverses», assenyala Albert Francis Park, professor d’Economia a la Universitat de Hong Kong i estudiós del sistema de pensions xinès. «El Govern té la capacitat financera de repartir i elevar recursos addicionals per cobrir els dèficits dels fons de les pensions durant algun temps, però això implicaria retirar-los d’altres partides com les inversions públiques i serveis que són essencials per sostenir el creixement econòmic», afirma l’economista. L’única certesa és que a la Xina se li acaba el temps per resoldre el sudoku demogràfic que amenaça la seva economia. L’Acadèmia de Ciències Socials de la Xina va advertir l’any passat que la insolvència de la caixa de pensions arribarà el 2035.