Plans milionaris al Sàhara, entre les claus ocultes de la crisi Espanya-Marroc

Quan el 30 d’abril el Ministere de l’Equipement, du Transport, de la Logistique et de l’Eau del Marroc va comunicar la seva decisió sobre el seu pla estratègic més gran d’obra pública, havien passat dotze dies des que va arribar a l’aeroport de Saragossa, amb avió algerià, el líder del Front Polisario, Brahim Ghali. I només vuit dies que el digital Jeune Afrique publiqués en exclusiva, de fonts franceses, que qui també és president de la República Àrab Saharahui Democràtica en l’exili havia sigut hospitalitzat en secret per Espanya. I faltaven només dues setmanes perquè les relacions entre Madrid i Rabat es trenquessin sota una onada de 10.000 migrants sobre la desprevinguda Ceuta. Aquell 30 d’abril, el govern del Marroc va deixar transcendir l’adjudicació per a la construcció del nou port Dakhla Atlantique, amb importants interessos francesos en joc. Fins i tot encara s’ha de reconstruir quanta part d’aquest pla té a veure amb la riuada humana del 17 i 18 de maig. Variables principals del projecte: un dic principal de 2.800 metres sobre l’actual vell complex flotant, un altre de 600, un moll comercial de 800 metres, un altre de pesca de 1.500, una dàrsena de 390.000 metres quadrats i una àrea logística de 1.650 hectàrees en una mànega de sorra i pedra entre el desert del Sàhara i l’Atlàntic. El govern marroquí va anunciar en un ‘avis d’appel d’ofres’ (convocatòria d’ofertes) la licitació del que podrà ser a mitjà termini una forta competència per als ports canaris en la seva tradicional funció pesquera i d’escala en la travessia d’Europa i l’Àfrica a l’Amèrica Llatina. La data d’obertura de pliques que assenyalava l’avís era el 28 de gener, dos mesos i mig després de la ruptura de l’alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario. Les obres sembla que s’iniciaran en plena zona de guerra, mentre Rabat pressiona Espanya i Alemanya perquè se li reconegui sobirania sobre el Sàhara Occidental i mentre aquest territori encara per descolonitzar espera una intervenció final de les Nacions Unides. Negoci francès Dakhla és el nom d’una població completament marroquinitzada sobre la qual fins a 1976 va ser Villa Cisneros, capital de la província espanyola de Río de Oro. L’empremta hispana ha sigut pràcticament esborrada. La ciutat té al davant una de les més grans –i mossegades– reserves de pesca, compartida amb aigües canàries, i la muntanya submergida Tropic, que allotja la veta de tel·luri més gran, mineral estratègic, detectada fins ara al planeta. Per aquesta muntanya i la seva potencial mineria, la intenció del Marroc d’ampliar la seva zona econòmica marítima és, des de desembre de 2019, causa de fricció de Madrid i Rabat. El projecte del port enquista ara aquesta espina de la crisi diplomàtica. Royal Air Maroc ja ven vols a Dakhla directes des de París. És possible comprar-los des del 15 de juny per una mitjana de 400 euros anada i tornada. És una de les conseqüències del desenvolupament del projecte. I també de la seva influència francesa. El gegant francès Eiffage competia en el concurs del port, licitat en 1.000 milions de dòlars. Rabat ha concedit l’obra al consorci marroquí Somagec-SGTM, que portaveus del Polisario han lligat repetidament a la família de Mohamed VI. Fonts saharahuis a Espanya expliquen que Eiffage no perd del tot el concurs, ja que dirigirà i assessorarà els treballs. Pel que fa al port, la millora de la carretera Dakhla-Tiznit és un encàrrec per a l’enginyeria francesa Cegelec. I a nou quilòmetres, l’ampliació de l’aeroport ha sigut concedida a GTR, filial d’una altra gegant francesa: Bouygues. Aquest aeroport rep aquest mes un vol inaugural directe de París ple de convidats gals, la majoria d’ells diputats de l’Assemblea Nacional, mentre el Front Polisario intenta que no s’oficialitzi de facto l’ocupació del Sàhara Occidental. Cada dia l’exèrcit saharahui publica un comunicat de guerra en el qual, gairebé sense solució de continuïtat, la seva artilleria bombardeja alguna posició marroquina en la sorra. La pista de la vella Villa Cisneros queda a un mínim de 300 quilòmetres dels canons. I molt més lluny, a París, el mestre de cerimònies que el Polisario assenyala com a catalitzador d’aquestes inversions. Es diu Jean-Louis Borloo, va ser ministre d’Economia amb Sarkozy. El 14 de desembre de 2020, després que el president sortint americà Donald Trump reconegués la sobirania marroquina sobre el Sàhara –no ratificada encara per la via dels fets per l’Administració Biden–, Borloo va animar la UE a fer el mateix. La declaració de Trump «és la coronació de tot un camí del poble marroquí, de sa majestat el rei Mohamed VI i el seu pare, sa majestat Hassan II», va declarar, amb tota cerimònia, l’Agència Marroquina de Notícies.

Plans milionaris al Sàhara, entre les claus ocultes de la crisi Espanya-Marroc

Rabat licita un gran port a Dakhla destinat a arrabassar pesca i trànsit americà a les Canàries

El govern marroquí acorda amb multinacionals franceses inversions estratègiques en plena zona de guerra amb el Polisario

El més llegit