Enrico Letta: «Europa encara no ha après la lliçó sobre la immigració»

Al març, Enrico Letta (Pisa, 1966) va deixar un prestigiós càrrec com a degà d’Afers Internacionals a la Universitat de Sciences Po de París per convertir-se en el nou cap del Partit Demòcrata (PD) italià, la força progressista més gran del país. Una decisió presa amb la idea d’evitar una nova implosió del seu partit en un moment en què les dretes italianes segueixen en bona forma i el cap de Govern és Mario Draghi, un exbanquer. Ha rebut àcides crítiques per proposar apujar l’impost de successions a l’1% de les persones més riques d’Itàlia. ¿S’ho esperava? La realitat és que tots els sondejos diuen que la majoria dels electors hi estan a favor, per això aquestes crítiques procedeixen en gran part de l’‘establishment’, del sistema. Un sistema fort. Absolutament. Aquest impost va ser pràcticament anul·lat fa 20 anys, tant que avui Itàlia amb prou feines recapta uns 500 milions d’euros d’aquesta taxa. Però, en canvi, el que jo dic és que aquests diners els necessiten molts joves per acabar els estudis universitaris, obrir un negoci o comprar-se una casa. Per això, tornaré a plantejar-ho aquesta tardor, quan debatem la reforma del fisc. ¿Què opina dels primers 100 dies de Draghi? La meva avaluació és molt positiva. Han sigut 100 dies d’èxit, en l’estratègia per sortir de la pandèmia i com [Draghi] ha gestionat una majoria governamental no fàcil [a l’estar integrada per una multitudinària coalició de partits de diferent signe polític]. Fins i tot l’altre dia es va aconseguir l’aprovació d’una taxa del 15% per a les multinacionals, en el marc del G-7 [del qual Itàlia forma part] . Thomas Pikerty, l’economista francès, va dir que és escandalós que es consideri aquesta taxació un resultat extraordinari, quan la classe mitjana i les pimes europees paguen moltíssim més. És cert que és objectivament poc, però és millor que l’1%, que és el que pagaven fins ara a Irlanda. Han criticat el pla d’Itàlia per obtenir els fons del [pla de recuperació europeu] Next Generation UE, a l’afirmar que no hi ha prou recursos assignats a la transició verda. Al pla italià hi ha molt sobre molts temes, per això no és això el que em preocupa. El que em preocupa és que Itàlia no sigui capaç de gastar aquests recursos, com ha passat en el passat. Però, tot i així, ¿quina és la seva postura, per exemple, sobre el gas? Miri, si volem que una transició com la que tenim per fer sigui exitosa, hauríem d’augmentar el balanç destinat a la transició per si mateix, per acompanyar els processos, i evitar emergències socials. Perquè és evident que haurem d’abandonar el gas, però també és evident que avui en aquesta indústria hi treballen moltíssimes persones. A Itàlia i Espanya també hi ha qui s’oposa a aquesta transició al sector agrícola. Insisteixo: perquè no hi hagi revoltes socials com la dels ‘armilles grogues’ francesos és necessari finançar adequadament els processos de transició [cap a l’economia verda], ajudar els treballadors a reconvertir-se, a trobar altres maneres d’aliment. Treballava a París quan va començar la protesta dels ‘armilles grogues’ i vaig veure com tot va sorgir de persones que tenien dificultats per arribar a final de mes i per això s’oposaven a una nova taxa. ¿Què demana en concret? Que els fons que acompanyin les transició sigui més alts i siguin entregats en temps ràpids. ¿A Brussel·les ho han entès? Crec que no, encara no. Una queixa comuna del sud europeu és la falta de solidaritat dels països del nord en el repartiment de migrants. ¿Com se surt d’aquest bloqueig? Fa uns 10 dies vaig mantenir una conversa amb Pedro Sánchez i amb el primer ministre portuguès, António Costa, sobre aquest tema. I puc dir que, u, m’alegro que el pròxim Consell Europeu tingui previst un debat sobre aquest tema; això sí, espero que Espanya, Grècia, Portugal i Itàlia arribin a la trobada amb una posició comuna. Dos, i aquesta és una idea meva, crec que una solució única per als 27 és impossible. ¿És a dir? Com a president de l’Institut Delors havíem fet fins i tot un ‘paper’ en què demanàvem una «coalició de la voluntat», perquè s’associïn només els països que volen de veritat trobar una solució a aquest afer, i en quedin fora els que volen només frenar. Estic molt convençut que hi ha hagut moltes crisis els últims anys i, en molts casos, Europa ha sabut trobar solucions, penso en la crisi financera i en les crisis socials. Els Next Generation UE en són la prova. Però, al front migratori, la UE no ha après la lliçó. Els països del nord continuen molt tancats. ¿Com veu la relació entre Espanya i Itàlia? Tots dos tenim importants desafiaments per fer, un és la reforma del pacte d’estabilitat, que s’hauria de transformar en un pacte de sostenibilitat. He llegit un recent article de Wolfagang Schäuble, actual president del Parlament alemany, [en què el germànic va demanar una disciplina fiscal més rígida], i espero que aquesta no sigui la postura general a Alemanya. Si així fos, hi haurà tensió. I també hi ha una altra qüestió. ¿Quin? Que els dos països hem de gastar bé els fons de l’UE, perquè els Next Generation es converteixin en una eina permanent, que ajudi a innovar, a investigar, a ser sostenibles i, finalment, ser competitius davant l’avenç de xinesos i nord-americans. Aquí de nou hi ha una batalla sud vs. nord, per això, nosaltres, els italians, i vosaltres, els espanyols, hem de demostrar que podem utilitzar eficaçment aquests fons. Per fer el que diu, cal tenir consens. ¿Li preocupa l’ascens del dretà Germans d’Itàlia? [El líder de la Lliga, Matteo] Salvini i [la líder de Germans d’Itàlia, Giorgia] Meloni tenen un electorat que s’intercanvien mútuament. Això sí, em preocupa que a Itàlia hi hagi un 40% dels electors italians que des de fa dos anys continuen votant la dreta, una dreta que a Espanya s’alia amb Vox. Això és molt inquietant. Però jo he tornat de París justament per ajudar a revertir aquesta tendència. Estic lluitant per evitar que això passi.

El més llegit