La bretxa oberta pel Sàhara Occidental

Les relacions entre Espanya i el Marroc mai han sigut fàcils, però, com a països veïns i amb vincles històrics, sempre han intentat llimar les asprors. Unes vegades amb més èxit que d’altres. A excepció de Pedro Sánchez, tots els presidents del Govern de la democràcia, des de Felipe González, han fet el seu primer viatge a l’estranger a Rabat, cosa que demostra l’interès per mantenir una bona sintonia amb el país magribí. La crisi diplomàtica actual, però, ha obert una bretxa que serà difícil de tancar. L’hospitalització a Logronyo per coronavirus de Brahim Gali, líder del Front Polisario, el moviment independentista sahrauí, ha trencat ponts, com mostra el que ha passat aquesta setmana a Ceuta. La reivindicació del Sàhara Occidental com a territori marroquí és un els pilars sobre els quals se sosté la monarquia alauita i, per a Rabat, és sagrada i intocable. La pràctica de permetre i fins i tot encoratjar l’entrada d’emigrants per pressionar el Govern espanyol no és nova. És una estratègia que va idear i va posar en marxa amb gran habilitat Hassan II durant el seu regnat i que ha heretat el seu fill, l’actual monarca Mohamed VI. Però aquesta vegada el Marroc ha obert l’aixeta a raig. El Marroc ocupa des de fa 46 anys el Sàhara Occidental, un desert pedregós de 650.000 quilòmetres quadrats. El regne alauita controla l’excolònia espanyola des que l’agònic règim franquista es va veure forçat a cedir-li l’administració de forma provisional. Pocs dies abans, 350.000 marroquins havien respost a la crida de Hassan II perquè es dirigissin a peu, armats amb la bandera nacional i l’Alcorà, cap al llavors territori espanyol, en la coneguda com a Marxa Verda. No va servir de res que el Tribunal de l’Haia i les Nacions Unides declaressin nul el pacte firmat el novembre del 1975 i que l’ONU consideri el Sàhara Occidental un territori en procés de descolonització i Espanya la potència administrativa. Tret de l’espai aeri, que està sota el control de les autoritats espanyoles, la resta del territori funciona com una província més del Marroc, sense més ni més. N’hi ha prou de viatjar a una de les ciutats del Sàhara per adonar-se’n. Referèndum pendent La majoria de la població sahrauí fidel al Front Polisario, mentrestant, malviu en campaments de refugiats a Tindouf, un tros de desert cedit per Algèria. Funciona com un Estat, amb el seu president i Govern. Es coneix com la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), que va néixer inspirada en la Cuba castrista –se la va arribar a anomenar la «Cuba del desert» – i que sobreviu gràcies a l’ajuda internacional. Espanya sempre ha mantingut una postura neutral sobre el conflicte –cosa que incomoda el Marroc– recolzant els esforços de les Nacions Unides per trobar una solució que, a hores d’ara, sembla impossible. Les dues parts han arribat a mantenir durant tot aquest temps alguns contactes directes sota els auspicis de l’ONU, però tot ha quedat en paper mullat. Des que el Marroc i el Front Polisario van firmar un alto el foc el 1991 –trencat el mes de novembre passat–, l’organisme internacional ha intentat sense èxit posar les dues parts d’acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació, en què la població sahrauí de Tindouf i del territori ocupat opti per l’annexió al Marroc o la creació d’un Estat independent. Amb el temps, la possibilitat de celebrar la consulta s’ha convertit en una autèntica entelèquia. L’escull principal sempre ha sigut el cens electoral. Tots els intents per aconseguir una llista de votants pactada, portada a terme per part de la Missió de Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (Minurso), han fracassat de forma estrepitosa. La Minurso manté la seva presència al Sàhara, tot i que la seva rellevància és mínima. Lleialtat al regne Durant tots aquests anys, a més, el Marroc ha propiciat amb incentius econòmics l’arribada de colons marroquins al que denomina les seves «províncies del sud». El Frente Polisario assegura que la proporció avui dia de sahrauís al Sàhara Occidental és de tres sobre deu. Els qui resideixen a Aaiun, la capital, viuen mig confinats als vells barris construïts als anys 30 pels espanyols. Però no són pocs els sahrauís promarroquins que, per la seva lleialtat al regne, disfruten de prebendes, igual que els «retornats de Tindouf», que han acabat abandonat els campaments d’Algèria i s’han instal·lat a les ciutats del Sàhara. Una part del premi que reben és una vivenda gratuïta. Les aspiracions del Marroc van aconseguir un gran impuls el mes de desembre passat quan el llavors president dels Estats Units, Donald Trump, va reconèixer la sobirania del regne alauita sobre el Sàhara Occidental com a part d’un acord per al restabliment de les relacions diplomàtiques entre el país magribí i Israel. El Marroc va ser el primer país a reconèixer la independència dels EUA el 1777.

La bretxa oberta pel Sàhara Occidental

La crisi entre Espanya i el Marroc està lligada al conflicte a l’excolònia espanyola, que enfronta des de fa més de quatre dècades el regne alauita i els independentistes saharauís del Front Polisario.

El més llegit