Cobalt de sang

«Si els 30 milions de cotxes del Japó es transformessin de sobte en elèctrics, el país es quedaria a les fosques per falta d’electricitat». Amb aquesta frase, Akio Toyoda, president de Toyota, va causar dies enrere una gran impressió, sobretot a la UE, compromesa en una transició verda i ecològica que hauria d’estar llesta el 2030. Roberto Cingolani, ministre italià de la Transició Ecològica, ha parafrasejat Toyoda dient que «no serà una invasió de cotxes elèctrics el que salvarà el clima». Els governs estan pressionant massa sobre el cotxe elèctric «sense comprendre el nivell del seu impacte ambiental», ha remarcat Carlos Tavares, conseller delegat del grup automobilístic Stellantis, integrat per Fiat Chrysler Automobiles i Peugeot, Citroën, DS, Opel i Vauxhall. Les directrius de la futura norma europea, basada en un estudi d’Elsevier Ltd, seran publicades aquest juny. Mentrestant, a les ciutats d’Europa ja comencen a proliferar els punts de recàrrega i pocs semblen adonar-se que gran part de l’electricitat dels ‘cotxes nets’ és encara produïda per energies fòssils, o sigui, contaminants. En un estudi de l’Institut Tecnològic de Massachusett (MIT), Mariano Marzo, professor de ciències a la Universitat de Barcelona, ha imaginat que el 2025 ja hi hagués 10 milions de cotxes elèctrics en circulació, deduint que farien falta 330.000 tones de cobalt anual per a les seves bateries, quan la producció actual d’aquest mineral és de 290.000. Per a una bateria de cotxe se’n necessiten entre 8 i 10 quilograms. La República Democràtica del Congo extreu anualment entre 90.000 i 100.000 tones de cobalt, i s’ha convertit en la mina més gran del món per a cotxes elèctrics. Cobalt «no ètic» El cobalt és un mineral brut, que per utilitzar-lo als acumuladors ha de ser tractat químicament i refinat, però ofereix un avantatge sobre el liti, generalment utilitzat a les bateries d’ús domèstic: «Els seus àtoms permeten emmagatzemar una quantitat d’energia més gran en molt poc espai», escriu Marzo. El desembre del 2019 l’oenagé International Rights Advocates va presentar a Washington, per compte de 14 famílies del Congo, un plet contra Tesla, Apple, Google, Dell, Microsoft, entre d’altres, per utilitzar cobalt no ètic o «brut». Els càrrecs eren de complicitat en la mort de menors –nens i nenes de 6 a 17 anys, dones embarassades o acabades de parir amb els nadons dins d’una cistella a les mines–, treball forçat, enriquiment il·lícit, vigilància negligent i provocació intencional de sofriment emotiu. Els demandats s’han escudat que controlen el que poden del circuit del cobalt i que ells no utilitzen menors ni persones vulnerables i que, si això passa, «no en són conscients». D’allà ha sorgit la necessitat que el cobalt sigui certificat i doblement certificat, és a dir, traçable en tot el seu circuit, perquè actualment els auditors del circuit no són sempre transparents. El plet nord-americà és només l’última baula de denúncies contra l’explotació dels que anomenen «esclaus digitals», perquè el cobalt, juntament amb altres minerals, és necessari no només per a les bateries dels cotxes, sinó també per als ordinadors, mòbils, pales eòliques, plaques fotovoltaiques, és a dir, la modernitat d’Occident. La demanda presentada acusa les multinacionals nord-americanes, però apunta les dues indústries mundials que serveixen el cobalt al detall, la suïssa Glencore i la xinesa Huayou Cobalt, amb la seva consorciada CDM. Atès que la llei dels EUA permet demandar només indústries nacionals per delictes produïts a l’estranger, l’oenagé ha contactat un bufet suís per pledejar contra Glencore. A la Xina no podrà fer res. Informes aterridors Amnistia Internacional va publicar el 2016 i el 2017 dos informes aterridors sobre les condicions laborals dels menors a les mines congoleses, que l’Unicef va xifrar en 40.000. Un any abans d’aquells informes (2015), als estudis de la Ràdio Vaticana es va projectar el film A life outside the mines i successivament The Guardian va esbombar mundialment l’escàndol amb dades esgarrifoses. A Kolwezi, al sud de la regió de Katanga, n’hi ha prou amb rascar una mica i surt cobalt, o bé or, diamants o coure, de manera que famílies senceres han abandonat camps i escoles per fer forats cada vegada més profunds i ficar-s’hi sense cap protecció. Se n’encarreguen els infants, perquè són més prims i flexibles. Les seves fotos s’assemblen a les dels emigrats espanyols dels anys 50 sortint de les mines de Bèlgica. De Kolwezi s’extreu coure i cobalt per un valor superior a tota la riquesa (PIB) produïda a la UE. Però els que sobreviuen a aquesta tasca arriben a 52 anys de mitjana, d’altres no tornen a casa al caure del dia i els altres acaben amb malalties de l’aparell respiratori, del cor, de la pell i neurològiques, deformacions dels fetus i invalideses. Guanyen un o dos dòlars per dia, o fins i tot només 0,75 cèntims. Treballen en les anomenades ‘mines artesanes’, o populars, que absorbeixen un de cada sis congolesos i que per treballar-hi quatre de cada 10 dones denuncien prestacions sexuals obligades. Un «cobalt ensangonat», com el de Leonardo Di Caprio a ‘Diamant de sang’.

El més llegit