Bòsnia, un purgatori per als immigrants

A Humci, el cementiri de la ciutat bosniana de Bihać, la distància entre la vida i la mort són menys de cent metres. Davant de l’aparcament, en un edifici enderrocat, tres pakistanesos desabrigats tremolen pel fred i el gèlid vent a l’interior del lloc on s’han refugiat. Ells, els vius, no es resignen a abandonar el repte que ja van perdre aquells que són sota d’uns bonys de terra fresca i uns pals verds. Allà on, en un racó de la necròpolis jaspiat per males herbes i roques blanquinoses, s’ubica un grup de tombes d’immigrants morts, algunes d’identitat desconeguda. «Em van deportar fa pocs dies, però ho intentaré de nou. ¿Què més puc fer?», diu el Mohammed, un del grup, de 24 anys, mentre camina a pocs metres de les víctimes de ‘The Game’, el joc, com els immigrants criden a l’aposta d’intentar arribar al cor d’Europa creuant d’amagat el confí bosnianocroat, aquí frontera exterior de la Unió Europea (UE). Una ruta de boscos aspres i rius agitats que des del 2018 s’ha convertit en l’escenari impossible d’una crisi humanitària gangrenada. No sempre va ser així. Fins fa quatre anys, aquest país, ell mateix font d’una emigració massiva de joves que s’escapen de la corrupció i falta d’ocupació, no formava part del tauler de les rutes cap a la UE. Però el bloqueig d’altres camins, la persistent inestabilitat de països del Pròxim Orient i l’Àfrica, i la decisió l’any passat de Grècia d’endurir els seus procediments per obtenir l’estatus d’asil, han accentuat les arribades, que la pandèmia només en part ha frenat. Així, a poc a poc, les tragèdies estan sortint a la llum, sense que es vegin solucions de llarg termini. Entitat administrativa Nermin Kljajić, conseller d’Interior d’Una Sana, el cantó al qual pertany Bihać, s’altera, i parla més ràpidament quan es toca el tema. No escatima crítiques a la Unió Europea (UE), a les agències de l’ONU que operen al territori i al «disfuncional» sistema polític del seu país, nascut per posar fi a la cruenta guerra dels noranta, i avui considerat obsolet. «Encara no ens hem recuperat de la guerra de 1992-1995, i en els últims tres anys han arribat aquí uns 100.000 migrants (70.000 segons l’ONU)», diu, al queixar-se també que a l’altra gran entitat administrativa del país, la República Srpska –de majoria serbobosniana–, no hi hagi estructures d’acollida per a migrants. Tombes amb persones per identificar «Una de les primeres tombes, del 2019, la va pagar un grup de ciutadans de la zona. Després en van morir més», explica Hajrudin Halilović, metge de l’hospital de Bihać. «Fem el que podem, però la nostra capacitat és limitada», aclareix, a l’explicar que no va ser possible identificar alguns morts perquè no portaven documents i ningú va reclamar els seus cossos. Per això, en algunes tombes, han escrit només el lloc on el cadàver va ser trobat i «NN Lice», persona no identificada. Les oenagés i agències humanitàries han sigut testimonis del cost humà d’aquesta situació. Han documentat milers de deportacions col·lectives de migrants efectuades per diversos països europeus (principalment, Itàlia, Eslovènia i Croàcia), al posar de manifest que aquestes deportacions es van efectuar sense tenir en compte si els migrants tenien o no dret a alguna forma de protecció humanitària. «En aquest moment Sèrbia expulsa els migrants a Bòsnia, i Croàcia, també», es queixa, per la seva banda, Vojin Mijatovic, vicepresident del Partit Socialista bosnià. 800 nens expulsats En concret, segons les dades del Consell Danès per als Refugiats (DRC) Croàcia va efectuar almenys 16.000 deportacions informals el 2020, expulsant 800 nens. En el 60% dels casos hi va haver violència. I fins i tot es van registrar denúncies d’abús sexual. «Això és un clar indicador de la naturalesa sistemàtica d’aquestes pràctiques com a forma de dissuasió per part de les autoritats croates. ‘De facto’ s’ha convertit en una eina de gestió de la frontera», diu sobre això Nicola Bay, responsable d’aquesta organització a Bòsnia. Altres grups, com la xarxa d’oenagés Border Violence Monitoring Network, i tots els migrants que aquesta periodista va trobar quan realitzava aquest reportatge, també van denunciar aquestes violències. Caminar sense sabates Una adolescent iraniana de religió cristiana, allotjada al centre de recepció de Sedra, al cantó d’Una Sana (nord), va dir que, mentre l’apuntaven amb el làser d’un rifle, un agent va treure la seva arma i li va dir: «¿Saps què passarà si continues parlant?». Un altre migrant afganès, un menor no acompanyat, va explicar que va ser obligat a caminar sense sabates per la neu i a cops de pals de fusta. Els blaus van perdurar dies. «Si cridàvem, ens pegaven més», va afirmar. Altres, la gran majoria, van parlar de mòbils i altres pertinences confiscades i mai retornades. Tampoc les organitzacions humanitàries a Bòsnia tenen el mateix pressupost que Grècia, país del qual procedeixen la gran majoria dels migrants en aquest país. «Malgrat que, tard o d’hora, tots els que són allà arribaran aquí», segons es queixa un funcionari de l’ONU. I la pandèmia ha complicat més les coses, adverteix una cooperant a Una Sana. «Les autoritats locals ens han limitat la possibilitat de poder desplaçar-nos per entregar, per exemple, menjar als migrants més desprotegits», va explicar la voluntària.

Bòsnia, un purgatori per als immigrants

La rígida política de control a Croàcia, la frontera balcànica de la UE, trasllada la crisi humanitària a l’empobrit país balcànic

Diverses oenagés denuncien milers d’expulsions i violència sistemàtica contra les persones com a mesura de dissuasió

El lament d’un immigrant gai a Bòsnia: «No crec més en Déu, no em respon»

El més llegit