Un any de Covid: un virus que no crearà un món nou

La pandèmia del coronavirus i la seva devastació planetària en termes humans, econòmics i socials és el fenomen més global que ha conegut la humanitat en diverses generacions. Més que les dues guerres mundials i les grans crisis financeres, el virus ha sacsejat el planeta en la seva totalitat com un tsunami amb diverses onades amb enormes i duradores conseqüències que molt pocs van ser capaços d’imaginar, preveure i, molt menys, prevenir. La crisi de la Covid-19 ha exhibit la vulnerabilitat de la humanitat davant la força de la naturalesa i la fragilitat del progrés, ha posat de manifest la incapacitat dels estats de fer front en solitari a les amenaces transnacionals i ha col·locat la salut al centre de la seguretat global. De tot això es pot extreure que res serà igual després de la pandèmia, sense que això signifiqui que d’aquí hagi de sortir un nou ordre internacional. Potser tornem a estar davant una gran oportunitat perduda, com ho va ser la crisi financera del 2008, que havia de portar a una refundació del capitalisme. El documental ‘Bouncing Back’ del Cidob, estrenat el 3 de febrer, tracta precisament, a través de la veu de prestigiosos experts, d’esbossar el món postpandèmic. Al film, Wolfgang Ischinger, president de la Conferència de Seguretat de Munic, afirma que la «pandèmia, amb tota la seva devastació, ha demostrat que tots som al mateix barco i és una gran oportunitat per organitzar una cooperació constructiva». Una visió compartida per l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari, que ha escrit: «La humanitat necessita fer una elecció. Podem seguir a la carretera de la desunió o adoptar el camí de la solidaritat global. Si escollim aquest últim, no només serà una victòria contra el coronavirus, sinó contra totes les futures epidèmies i crisis que puguin castigar la humanitat al segle XXI. Cristina Manzano, directora del ‘think tank’ EsGlobal està d’acord que «s’ha creat la consciència que això només es resol de forma global» però adverteix que falten «mecanismes per posar-se a cooperar», remarcant el qüestionament que hi ha de les organitzacions multilaterals. Una cosa que comparteix Pol Morillas, director del Cidob i codirector de ‘Bouncing Back’, per qui la «rivalitat entre els EUA i la Xina i la falta de confiança en les institucions internacionals fan difícil que es donin els condicionants per transformar les dinàmiques cap a un abordatge global de les grans crisis». L’exemple de Covax Morillas veu difícil fer un gir radical a les dinàmiques de polarització existents i assenyala un «punt intermedi en què s’obriran certs canals de cooperació» en temes de salut global, per exemple. Rafael Vilasanjuan, director d’IS Global, posa com a exemple d’aquest nou model de cooperació Covax, l’aliança amb actors públics i privats creada per subministrar vacunes a països de rendes baixes i mitjanes, ressaltant que en les relacions internacionals s’està donant pas a models més híbrids en què la presa de decisions no és només dels estats, sinó que «hi participen també la societat civil, el filantropisme, el sector privat». Cap dels tres entreveu un ordre internacional radicalment nou, sinó la consolidació d’un ordre que ja es venia endurint per la creixent rivalitat entre els EUA i la Xina i la transferència de pes d’oest a l’est. Sobre la Xina, Manzano creu que «ha sortit molt reforçada» d’aquesta crisi i que amb la seva geopolítica de la vacuna i la seva capacitat econòmica està demostrant la seva capacitat de ser un gran actor global, que coincideix a més «amb la pèrdua de ganes dels EUA de ser el guardià del món». Una opinió que Morillas i Vilasanjuan matisen remarcant que malgrat la seva eficient gestió de la pandèmia, la Xina ha deixat al descobert també la seva cara més fosca, a causa de la falta d’informació clara sobre la pandèmia i la repressió de les veus crítiques. «S’ha reforçat en l’àmbit econòmic, i en el polític internament també, però s’ha revelat com un estat totalitari», afirma el director d’IS Global. Els populismes, en retirada Tots tres coincideixen, però, a descartar un auge més gran de moviments populistes, que Morillas explica amb el següent argument: «En aquest cas al populisme li ha tocat gestionar la crisi –llegeixi’s Trump, Bolsonaro i Johnson– i han fracassat, remarcant que fa falta una bona gestió política i no una retòrica buida de gestió». «No tenen solucions a mà», rebla Vilasanjuan, a la qual cosa Manzano afegeix que «la gent es refugia en coses segures com la ciència». No obstant, ella adverteix també que tot dependrà de «la gestió postpandèmia i de com s’ataquin els problemes econòmics». Tots tres entreveuen un món més desigual perquè tot i que la pandèmia ha afectat tothom, «el seu impacte depèn de factors socioeconòmics, com la possibilitat de treballar des de casa o l’educació a distància», remarca Manzano. I Vilasanjuan afegeix: «La pandèmia afecta més qui té menys recursos i això és un cercle viciós perquè és més difícil sortir-ne com més t’afecta». Però més enllà, el que aquesta crisi vírica ha posat de manifest, segons Vilasanjuan, és un canvi de paradigma en què la seguretat global no es mesurarà només en termes diplomàtics o econòmics, sinó de salut. Per a Morillas, aquesta és la gran lliçó, ja que s’han posat en valor els elements més pròxims als ciutadans: salut, treball digne i recursos per viure. «És una crisi que no parla dels altres, sinó de nosaltres mateixos», afirma. I juntament amb Manzano i Vilasanjuan coincideixen que per aquest i altres desafiaments venidors –el canvi climàtic com el més immediat i apressant– es necessita una capacitat d’acció global i efectiva que no s’aconseguirà amb les receptes actuals.

La pandèmia per Covid no crearà un món nou

La pandèmia posa de manifest la necessitat de més cooperació per fer front a les amenaces transnacionals però falten instruments i voluntat de cooperar

El virus situa la salut al centre de la seguretat global i accentua les desigualtats perquè el seu impacte depèn en bona part de factors socioeconòmics

El més llegit