Hola, Riad, Khashoggi ha tornat

Un príncep pot sentir-se intocable, per sobre de les lleis internacionals, si el seu regne té el 17% de les reserves mundials conegudes de petroli, compra armes de foc a l’engròs a països occidentals (inclosa Espanya) i té la clau teòrica per crear un milió de llocs de treball als EUA. Això va dir el llavors president Donald Trump per justificar el seu recolzament a l’Aràbia Saudita. Ajuda a perdre el sentit de la realitat i dels límits ètics si l’hereu és, a més, governant de facto d’un país estratègic del Pròxim Orient que actua com una dictadura que assassina dissidents i empresona dones pel delicte de reclamar drets. Un depredador ha de detectar la direcció del vent i apreciar cada canvi per amagar la seva olor. D’aquesta habilitat en depenen la caça i el seu aliment. En política, a més d’olfacte, s’exigeix una oïda subtil, capaç d’intuir quan s’aturarà la música. Sembla que el 2021 no serà un bon any per a Mohamed bin Salman, l’home fort de l’Aràbia Saudita, a qui per estalviar temps i tinta ens referirem per les inicials MBS. Després d’anys d’excessos interns i externs arriba l’hora de pagar algun preu, tot i que sigui d’imatge exterior. Ja no sembla el jove modernitzador de l’Aràbia Saudita (té 35 anys en un país governat per una gerontocràcia), sinó el tipus implacable que presumptament va donar l’ordre, va seleccionar l’equip i va facilitar la infraestructura necessària per matar i esquarterar el dissident Jamal Khashoggi, que va tenir lloc l’octubre del 2018 al consolat saudita d’Istanbul. Tornem als grisos Ja no hi ha Trump, sinó Joe Biden. Tornem als temps d’Obama en què la lectura de la realitat preferia els grisos al dominant blanc i negre. Es busca de nou la manera de tractar amb l’Iran fora del discurs de la propaganda, però sense perdre les formes com demostra el bombardeig de dijous a Síria. Que els EUA vulguin negociar amb Teheran és una pèssima notícia per a l’Aràbia Saudita i per a Benjamin Netanyahu. El primer missatge de Biden ha sigut clar: Washington ja no recolza la guerra del Iemen, un conflicte en què Riad ha gastat molts diners i utilitzat armes i bombes, ‘made in USA’ i en altres països europeus, per doblegar sense èxit la guerrilla houthi, avalada per l’Iran. En sis anys de guerra han mort més de 230.000 persones, segons l’ONU. Ja no són rumors o deduccions que situaven MBS darrere de l’assassinat de Khashoggi. La novetat són les proves. La Casa Blanca té un informe dels seus serveis secrets basat en les investigacions de la CIA, que sempre va creure que MBS era el cervell de l’operació. Biden ho ha llegit i ha parlat amb el pare d’MBS, el rei Salman, que als seus 85 anys i salut precària mana menys del que suggereix la seva jerarquia, per recordar-li la importància dels drets humans i el respecte de la llei. L’informe serà públic. Homenatge i dissimulació Una sortida seria destituir el fill com a hereu, una cosa improbable perquè amb ell se n’aniria el rei i tota la seva estirp. Una de les primeres mesures d’MBS com a home fort a principis del 2020 va ser empresonar els familiars que podrien disputar-li el futur tron. La seva força es basa en la por que provoca. Sense ell, tots són vulnerables. Aquesta setmana la cadena CNN, molt pròxima als demòcrates, ha informat que l’equip de sicaris que va matar Khashoggi va volar en dos jets privats de Sky Prime Aviation, una companyia intervinguda per MBS un any abans. Van aterrar a Istanbul abans de l’assassinat. Un va enlairar-se amb sis homes a bord una hora i mitja després; el segon ho va fer cinc hores més tard amb la resta de l’equip. L’enviament de sicaris per liquidar algú molest no és una novetat. Va passar al Canadà, on hi ha refugiat Saad al Yabr, antic cap dels espies saudites i ara enfrontat al règim. Malgrat que tot apuntava MBS des del principi, la majoria dels dirigents occidentals ha preferit no tractar l’hereu com un pària, ni exigir-ne la destitució. Ningú ha plantejat dictar sancions ni congelar els comptes bancaris dels dirigents implicats, com es fa amb els dels països que no ens agraden. Ningú ha mogut un dit perquè el mànec i la paella són a la mà de Riad. Tots prefereixen l’homenatge i la dissimulació, quan no la vergonya. No esperin miracles quan es donin a conèixer les proves. Els negocis són per sobre dels drets humans. Si volen més informació sobre el cas, Filmin estrenarà ben aviat el premiadíssim documental El disidente, de Bryan Fogel. És de visió obligatòria, sobretot per al Govern espanyol.

El més llegit