Wuhan: la tediosa normalitat

Només les ubiqües mascaretes evoquen el llunyà pas del virus per aquí. No hi ha més rastre a la ciutat que (suposadament) el va crear i el portarà al seu cognom per sempre. Els bars i restaurants, els centres comercials i els carrers... tot remet una normalitat tediosa de profunditat abissal a la qual arriba el periodista amb més pàgines per omplir que idees. Altres cobertures exigeixen un cribratge de temes i aquí urgeix trobar la veta excepcional al magma quotidià. Qualsevol ciutat del món avui és més idònia per parlar del coronavirus. Fins i tot Pequín, amenaçada per un rebrot i els nous tests de detecció anals. ¿La preceptiva història humana de qui va perdre un familiar? Wuhan no ofereix cap fet diferencial. L’excepcional dificultat de trobar aquí algú que va perdre un familiar serveix contra els que opinen que la Xina amaga una mortaldat sota l’alfombra. No és un criteri científic, però tampoc ho eren les fotografies d’urnes o les baixes de telefonia que van apuntalar el contrari. ¿Potser les cicatrius econòmiques? No costa trobar negocis que no van ressuscitar després de la tancada però la comparació amb el tsunami a Occident és obscena. ¿Les seqüeles psicològiques? Aquí hi ha alguna cosa. Cap de les quarantenes replicades al món va vorejar la duresa de l’original. Aquells 76 dies sense trepitjar el carrer ni les tranquil·litzadores certeses posteriors encara pesen en els més grans, mentre els joves, explica la propietària d’un restaurant d’amanides al districte universitari, es preocupen més per la vida sana. ¿Els crítics amb el Govern local per les trapelleries de l’inici? Feta també, amb el necessari context que són una minoria perquè la resta en tenen prou amb un cop d’ull a la gestió global per apreciar la de casa. Baixant la veu Els voluntaris, doncs. Va ser una xarxa enorme, milers de ciutadans, que es van abocar perquè als confinats no els faltés res. No costa trobar-los a Wuhan ni que confessin baixant la veu que es van enrolar per regatejar la tancada. Hi va haver de tot, des de partisans solitaris a associacions com la de la Jenny, sinocanadenca i orgullosa que ningú va repartir més menjar, medicines ni mascaretes en els dies de plom, després de replicar la prussiana organització de la seva companyia immobiliària. Un centre de convencions que havia servit d’hospital improvisat ofereix l’útil crònica de la propaganda xinesa, tan pueril i florida que s’escriu sola. Fins a la setmana passada acollia una exhibició sobre la victòria popular contra el coronavirus tan meticulosa en les coses molt bones que es van fer com amnèsica en a les dolentes. Complert també el tràmit amb l’aclariment que els xinesos no se la creuen més que els nostres pares el ‘Nodo’ franquista. Aquí persisteix cert ressentiment per responsabilitzar els seus hàbits culinaris de la pandèmia. La jove Ren no recorda res estrany del mercat Huanan, ara tancat, i cita els conills com el més estrany d’aquell zoològic abans que les serps degollades en calent, un altre recordatori d’aquesta arrogància occidental que imposa al món els seus arbitraris criteris sobre què és comestible. To estrepitós Aquesta setmana els wuhanesos rebien amb estranyesa l’allau de periodistes internacionals. Ni l’aniversari d’aquell inèdit tancament ni la delegació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que investiga la gènesi pandèmica són rellevants per als que van fer els seus deures. Aquell drama ha quedat enterrat sota vuit mesos sense contagis i en els wuhanesos batega l’orgull de la missió complerta. Mai van ser els més estimats a la Xina, penalitzats per un to estrepitós que es confon amb rudesa, però avui són glossats com herois nacionals per evitar l’expansió del virus amb el seu sofert confinament. A la Xina són coneguts com ocells de nou caps i entre les variades interpretacions, com la intel·ligència privilegiada o la seva habilitat per als negocis, avui s’agafen a la dificultat de matar-los. «Són durs i aquella experiència els va donar l’oportunitat de demostrar-ho», explica un estranger arribat aquí vint anys enrere. La notícia a Wuhan, queda dit, resideix en el prosaic. Una ciutat que ha recuperat el pols, amb les seves festes multitudinàries i joves amuntegats en clubs, però que segueix alerta les espurnes. Dues setmanes enrere es va saber que un turista contagiat del nord havia passejat pel principal carrer comercial i la ciutat es va buidar fins que el Govern la va desinfectar i va testar milers de persones. Wuhan sublima el zel de la Xina, potser perquè els anteriors líders van ser purgats per arrossegar els peus i cap ciutat n’ha patit més. A la botiga de records de la Pagoda de la Grua Groga, un privilegiat observatori urbà, lamenten que els seus compatriotes tampoc els hagin empatat i el rebrot del nord els arruïnarà les imminents vacances d’Any Nou. «Les donem per perdudes», assenyalen. Deu dies d’aquesta ciutat d’espessa boira i governada pel Yantsé que durant segles va inspirar poetes i va portar prosperitat deixen la notícia més necessària: la tediosa normalitat també és possible en temps del coronavirus.

Wuhan: la tediosa normalitat

La ciutat xinesa on se suposa que va néixer la pandèmia ha recuperat el pols i ha passat vuit mesos seguits sense contagis

La resta del país considera els wuhanesos herois per evitar l’expansió del virus després d’un confinament de 76 dies

El més llegit