Itàlia: 66 Governs en 75 anys

Itàlia és una potència mundial en la creació de números extraordinaris. Els seus governs brollen i cauen a un ritme implacable com a demostració d’una realitat que ja per si mateixa s’intueix sorprenent. A Itàlia hi ha hagut moltíssims governs. En concret, 66 en 75 anys, una mitjana de vida del voltant un any i dos mesos, des que el país es va convertir en República el 1946. El número, gairebé inversemblant, és idèntic al dels Executius haguts des del naixement d’Itàlia com a país el 1861, fins que va deixar de ser monarquia, que sumen 65. La xifra global és de 131 governs en 160 anys d’existència de l’Estat italià. La patologia, es diria, és crònica, com ha tornat a evidenciar la recent caiguda del Govern de Giussepe Conte. Però hi ha, a partir del postfeixisme, una raó noble, com recorden els intel·lectuals més fins: des d’aleshores el lloc de la política en l’estructura de l’Estat italià actual es va limitar, per evitar que es repetís la concentració de poder que va crear un dictador com Benito Mussolini. Hi ha molts exemples que ho demostren, però un que sempre provoca estupor és el dels trànsfugues, polítics en el Parlament que passen d’un partit a l’altre sense més ni més, perquè no hi ha cap càstig. D’altres són l’estructura bicameral gairebé perfecta en si, així com l’existència d’òrgans amb molta independència. Per això la caiguda dels governs a Itàlia ja no sorprèn i només és «un motiu més en la resignació col·lectiva per la degeneració d’una política feble, incapaç de mantenir amb fermesa la regnes del poder», com diu l’escriptor i periodista Sergio Rizzo. Les estadístiques són infinites. Hi ha qui defensa que el Govern més curt de la República va ser el del democristià Amintore Fanfani, que el 1954 va durar només 11 dies. Però el primer Executiu del també democristià Giulio Andreotti, es va formar el 18 de febrer de 1972, no va aconseguir la confiança del Parlament i va haver de renunciar després nou dies (tot i que es va quedar en funcions 4 mesos més, fins que es va arribar a un acord). El ‘Beelzebub’ de la política italiana Després va néixer el segon Govern Andreotti , i així també es va posar fi a una de les crisis de Govern més llargues de la història del país. Detall no secundari: Des d’aleshores Andreotti es va convertir en aquest geni maquiavèl·lic (Beelzebub era un dels seus sobrenoms) que va liderar la política italiana en les dècades següents (va ser 7 vegades primer ministre), cosa que va comportar una allau d’acusacions (fins i tot per vincles amb la màfia), la majoria de les quals no van tenir una repercussió real sobre ell. I amb ell al capdavant, també va liderar la política italiana la Democràcia Cristiana (DC), el partit de centre que va dominar l’escena des del postguerra fins als 90. I, no obstant, Itàlia també va tenir primers ministres que van tenir un paper clau per permetre que aquest país i la Unió Europea siguin on són. Per citar dos exemples: Antonio Segni, el primer mandat del qual només va durar un any i 10 mesos, però que el 1957 va firmar el tractat que va donar existència a la Comunitat Econòmica Europea, i Romano Prodi, després president de la Comissió Europea en el difícil inici del segle XXI. I dos més: Emilio Colombo (1970-72), sota el mandat del qual es va legalitzar el divorci, i Aldo Moro, que el 1975 va enfilar Itàlia al G-7. No obstant, la geometria del Parlament italià mai va permetre a Aldo Moro col·locar el Partit Comunista (PCI) en el Govern, malgrat ser la formació comunista més important de l’Europa occidental fins a la seva dissolució el 1991. Això sí, el 1976, en plena guerra freda, el líder del PCI, Enrico Berlinguer, va ordenar als seus abstenir-se en el Parlament perquè Andreotti, per tercera vegada, aconseguís formar un Govern estable. Només el 1998, mort el PCI, Massimo D’Alema es convertiria durant dos anys en el primer cap de Govern d’origen comunista. Caigut el mur de Berlín i liquidada el 1994 l’anomenada Primera República –la caiguda de la qual va coincidir amb el megaescàndol de corrupció Tangentopoli–, es va iniciar el que es coneix com la Segona República italiana, que va ser marcada per un altre leviatan polític: Silvio Berlusconi. Però el controvertit empresari també va conservar breument el poder el 1994, abans de caure, i que es nomenés el primer Govern tècnic d’Itàlia, el de Lamberto Dini, el 1995. El centredretà Berlusconi va ser l’home que va elevar al màxim exponent un dels pitjors tòpics que existeixen sobre l’italià, la ‘furbizia’ –astúcia–, aquesta manera de fer del tot s’hi val per sortir amb la seva, sense preocupar-se per la comunitat i la legalitat. I encara així el segon Govern Berlusconi va ser el més llarg de la República, 1.409 dies. Un altre va ser el de Matteo Renzi, el president més jove de la història, el Govern del qual va ser quart per durada, 1.019 dies.

Itàlia: 66 Governs en 75 anys

La mitjana de durada d’un Executiu a la República italiana és d’un any i dos mesos.

El primer mandat d’Andreotti va ser de nou dies, el més curt, i el segon de Berlusconi, de més de 1.000 dies, el més llarg.

La inestabilitat política és una malaltia crònica a què els italians ja estan acostumats.

El més llegit