La revolució de Tahrir, entre reixes

A la cimera del G-7 celebrada l’agost de l’any passat a Biarritz, el llavors president dels Estats Units, Donald Trump, va concertar una reunió amb el president d’Egipte, el mariscal de camp Abdel Fattah al-Sisi. Abans que el militar arribés, Trump va preguntar: «¿On és el meu dictador preferit?». Al-Sisi va ocupar el poder a Egipte després d’un cop d’Estat el juliol del 2013 i des d’aleshores dirigeix el país amb puny de ferro. El cop va destruir l’esperança de mantenir viva la transició democràtica que va arrencar gràcies a la revolta popular que va esclatar avui fa 10 anys. La coneguda com a revolució del 25 de gener del 2011 es va gestar a foc lent. Des de principis de segle, Egipte va ser l’escenari de vagues obreres massives i contínues protestes prodemocràtiques contra al règim repressiu de Hosni Mubarak, minoritàries la majoria i impulsades moltes per una generació de joves activistes que per primera vegada van fer servir les xarxes socials com una arma de lluita política La revolta de Tunísia i la caiguda del dictador Ben Ali, dies abans de l’esclat social, van fer la resta. L’anomenada Primavera Àrab es va estendre per tota la regió. L’ocupació de la icònica plaça Tahrir del Caire al crit unitari de «pa, llibertat, justícia social i dignitat» va captar l’atenció mediàtica mundial. Es van difondre imatges impactants, com l’intent d’assalt que van protagonitzar els partidaris de Mubarak a cavall i camell. En només 18 dies, intensos i dramàtics, la revolta va segar la vida política del ‘rais’. El llavors president nord-americà Barack Obama recorda en el primer volum de les seves memòries, ‘Una tierra prometida’, les tenses converses que va mantenir aquells dies amb Mubarak, un aliat estratègic de Washington en aquesta regió sempre convulsa. Obama li va demanar que deixés el poder, una proposta que compartia part del seu equip assessor, entre els quals Anthony Blinken, el diplomàtic triat per Joe Biden com a secretari d’Estat. «Si fos un egipci de vint anys», va dir Obama al seu equip i amb referència a Tahrir, «probablement seria allà amb ells». MOVIMENT HISTÒRIC MOVIMENT HISTÒRICMubarak va dimitir i una junta militar va aconseguir el poder amb la missió de pilotar la transició cap a unes eleccions democràtiques. Un dels seus membres era Al-Sisi. Al 2012, les urnes van portar a la direcció de l’Estat Mohamed Mursi, candidat presidencial dels Germans Musulmans, l’històric moviment islamista, il·legalitzat però tolerat sota el règim de Mubarak. L’Exèrcit perdia així el poder després de 60 anys ininterromputs. Mursi va confiar a Al-Sisi el Ministeri de Defensa. Un any després, el mariscal va liderar un cop que va treure del poder l’únic president civil i elegit democràticament de la història del país. Un mes després, el 14 d’agost del 2013, més de 800 seguidors de Mursi van morir tirotejats en el desallotjament de dues places del Caire, que havien ocupat per denunciar el cop. Es va tractar d’«una de les matances de manifestants més grans perpetrada en només un dia en la història recent», segons va denunciar Amnistia Internacional (AI). La matança de Rabaa al-Adauiya i Al-Nahda va ser el senyal del que s’acostava. Des d’aleshores, el nou règim ha portat a terme una persecució sistemàtica i implacable de tota mena de dissidència. Els informes de les organitzacions de drets humans són demolidors i documenten la llarga llista de denúncies de desaparicions forçoses, tortures o processos judicials a tribunals militars sense garanties legals, entre d’altres. A les presons del país s’allotgen més de 60.000 detinguts polítics. Els tribunals egipcis han dictat unes 3.000 condemnes a mort des del 2014, entre les quals la de Mursi, que va morir fulminat per un atac cardíac mentre declarava davant un tribunal el juny del 2019. L’any passat l’Estat va portar a terme «un frenesí d’execucions», segons ho va definir Amnistia Internacional: entre l’octubre i el novembre va executar 57 persones, gairebé el doble que al 2019. COL·LECTIUS REPRIMITS COL·LECTIUS REPRIMITSLa llei antiprotestes aprovada el 2013 legalitza l’autoritarisme, limita les manifestacions i restringeix les llibertats de reunió i associació. Malgrat la llei, el setembre passat es van registrar protestes que van acabar amb més de 4.000 detinguts. Els mitjans de comunicació estan estrictament controlats i els pocs periodistes independents que gosen críticar el règim són perseguits, censurats i detinguts, com ha sigut el cas de Lina Attalah, directora de ‘Mada Masr’, i de Nora Yunes, d’‘Al-Manassa’. «Les autoritats egípcies amb Al-Sisi han comès violacions generalitzades a una escala sense precedents a l’era de Mubarak», afirma Hussein Baoumi, responsable d’Amnistia Internacional per a Egipte i Líbia. «En molts sentits, sembla que estigui castigant els egipcis per rebutjar Mubarak mostrant-los fins a quin punt la situació podria empitjorar». A la llista de col·lectius reprimits habituals (activistes, opositors, defensors dels drets humans, periodistes o membres de minories religioses o LGBTI) s’han afegit els metges que qüestionen la política o les xifres oficials sobre la pandèmia, una crisi sanitària que ha debilitat encara més la malmesa economia del país. El turisme, una de les principals fonts d’ingressos, ha caigut més d’un 70%. També han afectat els baixos preus del petroli i la reducció de la remesa de diners que rep el país dels expatriats. Al llarg de la seva presidència, Al-Sisi no ha fet més que apuntalar el seu poder a través d’eleccions sense rivals, en què ha aconseguit percentatges de vot superiors al 96%, una xifra habitual entre les autòcrates de la regió. Una reforma constitucional li permetrà, a més, seguir en el poder fins al 2030. Tot això no ha impedit que el president egipci hagi sigut rebut amb tots els honors a les principals capitals europees, entre les quals Madrid. El desembre passat, el president francès, Emmanuel Macron, el va condecorar a París i gairebé d’esquitllentes amb la Legió d’Honor, la més alta distinció francesa. Entre el 2013 i el 2017, França va ser el principal proveïdor d’armes d’Egipte. El país àrab més poblat s’erigeix avui com una potència militar a la zona que, amb l’Aràbia Saudita, manté una coalició per fer front a l’amenaça de l’Iran, el gran enemic dels països sunnites i d’Israel. Trump va mantenir durant el seu mandat l’ajuda anual de 1.300 milions de dòlars que els Estats Units concedeixen al país: és la segona més gran després dels 3.100 milions anuals que transfereix a Israel. «SILENCI» INTERNACIONAL «SILENCI» INTERNACIONALPerò l’arribada de Biden a la Casa Blanca pot canviar les coses, tot i que costarà molt, afirma Baoumi, que denuncia el «silenci» que la comunitat internacional ha mantingut durant tots aquests anys sobre les violacions de drets humans a Egipte, «un factor clau» en l’augment de la repressió a Egipte i un aval per a la impunitat d’Al-Sisi. «Quan l’Administració de Biden enviï un clar missatge al president Al-Sisi que els dies de silenci s’han acabat i ho demostri amb accions concretes, les autoritats egípcies se n’adonaran que el preu a pagar per la repressió és massa alt i revertiran la situació», afirma aquest investigador d’AI. El juliol passat, Biden va publicar un tuit molt crític amb Al-Sisi, en què celebrava la posada en llibertat d’un activista nord-americà d’origen egipci que havia estat a la presó sense judici gairebé un any i mig. «No més xecs en blanc per al ‘dictador preferit’ de Trump», va escriure. Mohamed Amashah is finally home after 486 days in Egyptian prison for holding a protest sign. Arresting, torturing, and exiling activists like Sarah Hegazy and Mohamed Soltan or threatening their families is unacceptable. No more blank checks for Trump’s "favorite dictator." https://t.co/RtZkbGh6ik — Joe Biden (@JoeBiden) 12 de julio de 2020

La revolució de Tahrir, entre reixes

El cop d’Estat del 2013 d’Al-Sisi va acabar amb la transició democràtica nascuda després de la revolta del 25 de gener del 2011. Des d’aleshores, el règim manté una implacable repressió contra la dissidència