L’oportunitat perduda del populisme als EUA

Els Estats Units han sigut en els últims quatre anys l’aparador més gran del populisme global de dretes, un corrent polític que no ha deixat de guanyar terreny des de la Gran Recessió. Com molts dels seus parells, Donald Trump es va vendre com el salvador del poble davant unes elits governants suposadament corruptes. Va intentar frenar l’avenç del multiculturalisme blindant les fronteres i capant les quotes de refugiats. Va voler revertir la globalització amb aranzels proteccionistes davant el lliure comerç o distanciant el seu país dels organismes internacionals. Va posar en escac la democràcia a cop d’autoritarisme i demagògia. I va promoure una mena d’etnonacionalisme cristià i blanc en un intent de rebobinar la història. No va funcionar. O no del tot. La seva sortida del poder ha avortat de moment l’experiment populista als EUA, al qual no obstant van donar suport 74 milions de votants a les eleccions del novembre, una xifra que ha fet de Trump el segon candidat més votat a la història del país, només superat per Joe Biden. El patètic final de la seva presidència no és la millor notícia per a altres líders de la seva corda, des de l’hongarès Viktor Orban, fins a l’indi Narendra Mori, el brasiler Jair Bolsonaro, el txec Andrej Babis o l’italià Matteo Salvini, però tampoc n’hi ha prou per proclamar la derrota del populisme o anticipar el seu declivi global. «Trump va ajudar a legitimar les polítiques de la dreta radical, tant als EUA com a la resta del món. La seva marxa podria debilitar altres líders populistes, que perdran el recolzament entusiasta de Washington, però en última instància aquestes polítiques no depenen del que passi als EUA, sinó de les condicions a cada país», afirma el sociòleg polític de la Universitat de Nova York (NYU), Bart Bonikowski. Governs populistes A finals de l’any passat, prop de 2.000 milions de persones estaven governades per polítics populistes, segons la Base de Dades Global del Populisme, elaborada per acadèmics de Harvard. O el que és el mateix, un de cada quatre éssers humans. «Si hi ha una cosa clara és que el populisme és ara part del ‘mainstream’ polític i ha arribat per quedar-se», afegeix Bonikovski. Aquest corrent, amb una llarga tradició als EUA, sol nodrir-se dels greuges legítims d’un sector important de la població, que pensa que els seus interessos estan sent ignorats i no se sent representada per les institucions. En el cas de Trump van ser els greuges de la classe treballadora blanca, empobrida per la desindustrialització i desorientada pels canvis culturals o la immigració. «Aquest tipus de figures només apareixen quan hi ha alguna cosa que no funciona a la societat, però quan arriben al poder tendeixen a no aconseguir res», assegura l’acadèmic i assagista Michael Lind, autor de diversos llibres sobre el nacionalisme i el populisme. Ja sigui per la resistència que troben de les elits governants o pel fet que molts d’aquests oportunistes només busquen la glòria personal i acaben sent més corruptes i incompetents que la classe dirigent a la que impugnen. «Com molts altres populistes, Trump ha posat molt més afany a construir un culte a la seva personalitat a base de demagògia i deshonestedat que a millorar la vida dels ciutadans», afegeix Lind. Cop a la democràcia El republicà ha fracassat per fi en el seu intent de desmantellar la democràcia des de dins, però no hi ha dubte que ha aconseguit debilitar-la al «sembrar la desconfiança en la classe política, l’opinió dels experts, la ciència o les institucions,» afirma Bonikowski, el sociòleg de NYU. La prova més evident és que milions de votants republicans pensin avui que Biden va guanyar les eleccions de manera fraudulenta o que dos terços dels seus congressistes avalessin les mentides del seu líder al negar-se a certificar la victòria del demòcrata al Congrés. Els conservadors han de decidir ara si continuaran alimentant l’etnonacionalisme de Trump, que ha servit per normalitzar l’extrema dreta racista, o s’allunyaran del ja expresident. La resposta ajudarà a determinar si el populisme trumpista és capaç de sobreviure fora de poder. Però la seva sort també dependrà del que faci Biden: si és capaç de reintegrar a la política tradicional el proletariat blanc fent seves les seves preocupacions o demostrant competència com a governant, una cosa que Trump mai va fer. Bonikowski creu que el demòcrata va pel bon camí a l’haver agafat les regnes de la pandèmia, aprovant paral·lelament diversos decrets per protegir els treballadors. Al contrari, Lind és molt més escèptic. «Tot dependrà de si Biden és capaç de trencar amb la tradició de Clinton i Obama, que van governar amb polítiques neoliberals que van convertir el seu partit en el partit dels rics, els professionals urbans i les minories. De moment, no ho veig».

L’oportunitat perduda del populisme als EUA

El final de la presidència Trump planteja dubtes sobre la supervivència de la seva doctrina política

El canvi de guàrdia a la Casa Blanca podria debilitar altres líders populistes a l’esfera internacional

Biden s’enfronta al desafiament de reintegrar a la política tradicional el proletariat blanc que va servir de base al trumpisme

El més llegit