La contaminació que solidificava l’aire i la seva lletjor aconsellaven la fugida accelerada de Wuhan 15 anys enrere. Era una altra d’aquestes ciutats xineses agegantades durant el desenvolupisme de tres dècades, anodines i impersonals, amb aroma suburbial i melancolia postsoviètica. Costa reconèixer avui aquella Wuhan que, com altres ciutats xineses, s’ha rentat la cara a consciència. Wuhan és avui una ciutat de postal: els seus districtes financers plens de gratacels il·luminats de nit, les riberes del Iangtsé rivalitzant en esplendor, les zones verdes que espongen una ciutat on manava el ciment, la icònica Pagoda de la Grua Groga... Lamentaven els wuhaneses l’anonimat de la seva ciutat, tossudament ignorada en els circuits turístics per la Xina, quan el coronavirus la va col·locar al mapa, i avui molts troben a faltar aquell anonimat. És improbable que hi hagi una altra ciutat del món més citada l’últim any.