Les excepcions al relat triomfant de la Xina

Wuhan sublima l’èxit. La ciutat on va sorgir el coronavirus ja l’havia domat el març amb menys de 4.000 morts mentre el món continua amuntegant cadàvers un any després. Hi ha sobrades raons per a l’orgull, però en aquest relat de solidaritat i esforç, de poble i Govern units per l’objectiu comú, hi grinyolen les veus d’una minoria. Són els que van perdre familiars en les primeres setmanes, quan la informació sobre la pandèmia era incorrecta o escassa. Allà van confabular, en percentatges discutits, la confusió comprensible que envolta qualsevol nou patogen i la ineptitud i opacitat de les autoritats locals. «El meu pare s’hauria salvat si haguéssim sabut que el virus era tan perillós», sentencia la senyora Liu, nom fictici. El seu pare patia diarrea i febre cinc dies abans que es decretés la quarantena i va morir una setmana després mentre esperava que l’ingressessin a l’hospital. No consta el Covid-19 al seu certificat de defunció perquè va morir abans de ser diagnosticat. «És humiliant, ningú mor sense una causa», lamenta. «La Xina no el va cuidar» La seva lluita ha transitat pel camí habitual a la Xina: protestes ignorades, pressions policials, súpliques de familiars perquè abandoni i l’únic suport dels companys de trinxera. El més fragorós és Zhang Hai. El seu pare va morir després d’infectar-se en un hospital de Wuhan en el qual es tractava una lesió a la cama quan el coronavirus era encara una misteriosa pneumònia. El seu pare, exmilitar, havia participat en el programa nuclear nacional i ni tan sols les seqüeles que va arrossegar durant tota la seva vida van mitigar el seu patriotisme. «El meu pare va contribuir a la grandesa de la Xina, però la Xina no el va cuidar», afirma. «Abans mai em vaig preocupar de la política, només d’aconseguir una vida millor, però en aquesta pandèmia he vist el costat fosc del Govern», afegeix. Zhang coneix el marro. Dispara titulars i distribueix sobre la taula el certificat militar del seu pare, les denúncies judicials i una carta el president, Xi Jinping. Tot remet a la vella figura del peticionari: camperols que anys enrere arribaven a la capital per denunciar les barbàries comeses pels poders locals amb la certesa que, una vegada escoltats, les seves pretensions serien complertes. Els peticionaris enfonsen les seves arrels en els excessos del mandarinat, han heretat aquella fe cega en l’emperador i comparteixen el seu escassíssim percentatge d’èxit. Zhang i la senyora Liu coincideixen a culpar les autoritats locals i a eximir el Govern central. Demandes que s’esvaeixen L’activista Yang Zhanqing, que des de Nova York ha assessorat els familiars, revela que cap de les demandes contra les autoritats locals ha sigut admesa a tràmit. «No hi ha possibilitat que arribin a judici perquè les seves reclamacions estan sent considerades com a assumptes polítics [...] Un judici permetria un debat entre les dues parts sobre l’ocultació de l’epidèmia i el govern no desitja donar-li aquesta oportunitat a les famílies per por de deixar més rastre», assenyala. Els rebutjos han sigut orals, en vulneració de la llei, per no deixar constància escrita. Citar-s’hi és tan complicat com fer-ho amb dissidents durant un conclave polític a Pequín. S’encadenen canvis de data i lloc sense raó aparent i informacions confuses a través d’aplicacions de missatgeria encriptades i s’acudeix sense saber del cert qui es presentarà. És necessari quan els seus grups a wechat o weibo, les aplicacions locals, han sigut esborrats i la policia vigila. La casuística, familiar per a un periodista a la Xina, sembla desbordar la senyora Liu, amb un d’aquests rostres arrodonits que transpiren bondat, i que insisteix que s’ometi qualsevol dada que pugui ajudar a identificar-la. La seva vida transcorria per camins mundans fins que el coronavirus la va fer descarrilar i admet que mai va imaginar que podria convertir-se en una «enemiga» del Govern. «Jo mai vaig ser-ne fan, però hi confiava i en el que sentia a la televisió. Deien que no es contagiava per contacte humà i no vaig prendre precaucions. Un dia vaig veure un banquet amb 40.000 persones organitzat pel govern local i, el següent, l’autoritat més gran en virus del país va admetre que estaven considerant tancar la ciutat com a precaució», relata amb els ulls vidriosos. Ordre després del caos Pequín va posar ordre després dels excessos de les primeres setmanes, va fulminar les autoritats sanitàries i governamentals de la província de Hubei i va amenaçar amb càstigs severs els que escatimessin en transparència. Els acomiadaments són insuficients, jutja Liu: «La seva incompetència ha matat gent, no poden quedar impunes. No n’hi ha prou amb sancions administratives, van cometre crims i han de ser jutjats. Lluitaré fins al final». L’àgil i contundent gestió xinesa del coronavirus explica una factura humana ridícula i una economia greixada de nou. Dol que a aquest quadro li falti generositat per permetre cap espai a la minoria de crítics, convertits de la nit al dia en proscrits, expulsats als vorals socials, condemnats a la clandestinitat i obligats a comunicar-se amb mètodes d’espionatge. Admet la senyora Liu que mai havia pensat que hi havia gent a la presó per criticar el Govern xinès, que no ha sentit parlar de Liu Xiaobo, el dissident i premi Nobel de la pau que va morir complint condemna, i que no té una idea clara del que va passar a Tiananmen. A Tiananmen van morir centenars o milers de joves i, 40 anys després, les seves mares encara no han aconseguit l’admissió de culpa del Govern ni el judici dels responsables.

Les excepcions al relat triomfant de la Xina

El Govern apaivaga les veus de la minoria crítica amb la gestió del coronavirus

El més llegit