El coronavirus frena el Brexit dur

Va ser una imatge simbòlica: les fronteres del Regne Unit tancades, cues quilomètriques i milers de camions atrapats a les carreteres de Kent. Els mitjans de comunicació britànics van agitar el fantasma del desproveïment. França va tancar fronteres, una mesura que amb prou feines va durar un dia i mig després que al Regne Unit es detectés una mutació de la Covid-19. Se sap que és més contagiosa, però no encara si és més mortífera. Les cauteles franceses no tenien relació amb el brexit, però van oferir una pista de com podrien acabar les coses després d’un divorci brusc, sense un acord amb la UE. Potser aquestes imatges i la por d’una població, que ja pateix a Londres i altres zones del sud un fort confinament durant les festes, ha obligat el Govern de Boris Johnson a suavitzar les seves pretensions negociadores. Hem passat de presumir d’un Brexit per força, que hauria sigut el colofó d’un camí en què va prioritzar l’estupidesa sobre la intel·ligència, a pactar un acord comercial pregonat com a històric abans de llegir-ne la lletra petita. Johnson i els seus aliats han topat amb la realitat enmig d’una pandèmia, i en espera d’una vacunació massiva. Els encantaments de la música del Hamelin nacionalista van deixar de funcionar. Hi va haver descontrol, contradiccions i la sensació de ser a bord d’un barco a la deriva. Mal assumpte per a una economia capitalista que depèn de les certeses. Una columnista del diari The Guardian va titular el seu text: «Pànic, escassetat i pessimisme: vida a la Illa Plaga del Regne Unit». Al país de William Shakespeare no corren bons temps. Abans que m’acusin d’antibritànic els diré que la meva mare i una part important de la meva família són britànics. Sento un enorme carinyo i respecte per aquest país. L’impacte del Brexit Malgrat comptar amb una majoria conservadora sòlida en el Parlament (364 diputats contra 200 laboristes), Johnson pateix una sorollosa contestació dins i fora del seu partit. La seva gestió de la pandèmia ha sigut desastrosa, un exemple d’incompetència supina. El Brexit ha augmentat les tensions territorials, no només amb Escòcia, que promet un nou referèndum per marxar del Regne Unit i reingressar a la UE (veurem què diu Espanya); també a Irlanda del Nord on creixen les veus que coquetegen amb una Irlanda unida sabent que és un envit per a la pròxima generació, o la següent. El Brexit va ser conseqüència d’una fantasia populista, l’error més greu autoinfligit pel Regne Unit en centenars d’anys. El més greu és que es tracta d’una equivocació celebrada per les elits, que sempre van ser egocèntriques i una mica racistes. ¿Recorden el cèlebre titular del The Daily Mail, «Boira al Canal, el continent aïllat»? Neix de la mateixa soca nacionalista que va empènyer 17.410.742 britànics a disparar-se als peus en el referèndum del juny del 2016 per escapar-se de la presó de la UE. Molts (no tots) estan penedits, però l’opció d’un segon referèndum no serà viable durant anys. El Brexit va ser una aposta per fer caure un primer ministre David Cameron i col·locar al seu lloc Boris Johnson, un tipus culte, divertit i incompetent. Va ser un joc contra el sistema operatiu de la democràcia dirigit per Dominic Cummings, un geni de la manipulació col·lectiva, un visionari del món on som, en què la tecnologia pot alterar l’humor de l’opinió pública i afectar les eleccions. Explica la victòria de Donald Trump als EUA, on un nombre elevat de crèduls el segueixen cap al precipici. Malgrat les diferències, els dos països han apartat la veritat del centre del debat. Les vacunes demostren la importància de la cooperació internacional quan el problema és global, ja afecta tots els països, centenars de milers d’empreses i milions de persones que han perdut la feina, o que la perdran. En vista d’aquesta cooperació científica exprés (per salvar els rics, els que paguen) creixen les solucions simples, les receptes nacionalistes i l’odi. És la por el que alimenta el discurs de les extremes dretes, el que inflama titulars en els mitjans, a Internet i a la televisió. Donen clics, per això tenen ressò. Pocs es prenen la molèstia de situar les seves bravates en un context democràtic i de denunciar la seva falsedat. Aquest tipus de disbarat ultra no salva vides, ni les dels infectats per la Covid-19 ni la dels infectats per la pobresa i la injustícia crònica. El pitjor de l’esperançador 2021 és que arriba sense una vacuna eficaç contra la indecència moral.

El coronavirus frena el Brexit dur

El tancament de fronteres i el caos per la pandèmia van oferir una pista de com podia ser un divorci de la UE sense acord

El més llegit