Alemanya recorda la primera víctima oficial de la violència neonazi després de la reunificació

Amadeu Antonio Kiowava morir d’una fallada multiorgànica el 6 de desembre del 1990. Tenia 28 anys. Dues setmanes abans, el 24 de novembre, havia sigut envoltat en ple carrer per una turba de diverses desenes deneonazis. El van colpejar amb bats de beisbol i li van trepitjar el cap fins a deixar-lo inconscient. Amadeu Antonio era un immigrant congolès resident a Eberswalde, una petita ciutat de l’estat de Brandenburg, est d’Alemanya. És considerat oficialment la primera víctima mortal de la violència neonazi després de la reunificació alemanya. Va ser el primer d’una llarga llista de noms: el govern federal comptabilitza109 assassinats en mans del terrorisme neonazi des del 1990. LaFundació Amadeu Antonio, creada en memòria del congolès, eleva aquesta xifra a 213. Estat de «guerra» «Als 90 no hi havia racisme, sinó senzillament unaguerra. No podíem sortir sols al carrer. Havíem de fer-ho en grup, i això valia també per a dones i nens», explica Augusto Jone Munjunga, també immigrant congolès i amic personal d’Amadeu. Tots dos van arribar a la desapareguda la República Democràtica Alemanya (RDA) el 1987. Després de treballar diversos anys en una empresa estatal processadora de carn, l’Augusto i l’Amadeu van decidir quedar-se a Eberswalde malgrat l’enfonsament de l’estat socialista que els havia portat a Europa. «Volíem canviar la situació. Ara és molt millor. Aquí tenim estudiants de molts llocs del món», diu a EL PERIÓDICO Jone Munjunga, que va fundar l’associació cultural Palanca i treballa per la tolerància i una societat oberta a la localitat situada a tot just 60 quilòmetres de Berlín. Qui va viure en primera persona aquells dies a Alemanya oriental sol descriure algunes zones de l’antiga RDA com una àread’autèntic risc per a estrangers,militants d’esquerra o grups antifeixistes. Amb unes forces policials insegures i incapaces –o fins i tot reticents– d’aconseguir el control de la situació, grups neonazis i ultranacionalistes van aprofitar el buit de poder per executar atacs contra estrangers o residències en les quals vivien «treballadors convidats» per la desapareguda l’RDA. El d’Eberswalde va ser un només un de múltiples casos; els disturbis de Rostock-Lichtenhage el 1992 –en els quals neonazis van atacar i van calar foc amb còctels motolov a blocs d’edificis en els quals vivien vietnamites mentre una massa de veïns mirava, celebrava i aplaudia– van recordar massa els pogroms viscuts a l’Alemanya dels anys 30 del segle XX. Baixes condemnes «Elracisme policial en la dècada dels 90 era una cosa normal, gairebé òbvia», recorda Anetta Kahane, presidenta de la Fundació Amadeu Antonio que fa més de tres dècades que treballa contra el racisme i la xenofòbia. En aquest context d’odi ultranacionalista, alimentat per l’atur i un procés de reunificació que va quedar molt per sota de les expectatives creades entre la població germanooriental, va ser assassinat Amadeu Antonio. El judici va acabar amb quatre condemnes de presó d’entre dos i quatre anys, i una llibertat condicional.21 persones van ser absoltes.Amb perspectiva històrica, les condemnes, ja llavors criticades per massa lleus, es presenten avui encara més escandaloses. Investigacions periodístiques van destapar a més posteriorment que policies de civil van observar l’agressió sense intervenir. Fa dècades que les autoritats judicials, policials, fiscals i part de la premsa de la República Federal s’enfronten a l’acusació d’estar «cegues de l’ull dret»: mentre durant molt temps van alertar del perill de l’aparició d’una Fracció d’Exèrcit Roig 4.0. –és a dir, un nova violència d’extrema esquerra com la de la RAF entre els 70 i els 90 del segle passat–, eren incapaços de veure com el terrorisme neonazi matava de manera efectiva. El cas dela NSU –Clandestanitat Nacionalsocialista, l’última cèl·lula terrorista neonazi coneguda a Alemanya, que va operar entre els anys 2000 i 2007– apunta en aquesta direcció: les autoritats alemanyes van necessitar més d’una dècada per donar amb els terroristes. Crítica legítima Ines Karl, fiscal superior de Berlín, considera legítimes les crítiques però respon que s’han fet avenços i insisteix en la necessitat de la col·laboració de la societat civil: «És molt important que aquells que tinguin proves, per exemple, de casosd’ultradretanisme en les forces de seguretat no només les ofereixin als mitjans de comunicació, sinó també a la fiscalia». Per a Anetta Kahane, de la Fundació Amadeu Antonio, la crítica ha d’anar una mica més més lluny: «Tenim el ‘cas NSU’ i molts altres en els quals queda la sensació que les autoritats miren de manera diferent de diferents fenòmens de violència». I adverteix del nou context creat pel partit ultradretàAlternativa per a Alemanya (AfD): «Ha aconseguit una cosa preocupant: integrar les forces nacional-revolucionàries –allò a què tradicionalment diem neonazis– de l’Est d’Alemanya amb les forces nacional-dretanes de l’Oest del país».

Alemanya recorda la primera víctima oficial de la violència neonazi després de la reunificació

El 1990, una turba va assassinar cops Amadeu Antonio, un immigrant congolès que es va convertir en figura emblemàtica de la lluita antifeixista

El més llegit