La lluita del poble iazidita sis anys després del genocidi

Històricament perseguit, el poble iazidita va patir, l’agost del 2014, l’últim dels 74 intents d’esborrar-lo del mapa. Més de 3.000 membres d’aquesta minoria religiosa amb epicentre a Sinjar, al nord de l’Iraq, van ser assassinats i gairebé 6.500, capturats6.500. Des d’aleshores, ja fa sis anys, els iazidites es veuen obligats a conviure amb molts traumes, reconstruint la seva vida en campaments i amb poca esperança de tornar ben aviat a la seva terra d’origen. La irrupció de l’Estat Islàmic (EI) va ser la condemna d’una comunitat integrada per 550.000 persones a l’Iraq. Després de declarar el califat a l’Iraq el juny del 2014, els gihadistes radicals van penetrar al districte de Sinjar. La violència desplegada va ser inaudita: decapitacions, violacions, actes de tortura, assassinats en massa i captura de dones i menors. Més de 3.000 dones i nens segrestats encara no han tornat. El genocidi iazidita, reconegut per les Nacions Unides, va generar més 360.000 desplaçats interns, la majoria dels quals viuen en campaments del nord de l’Iraq i del Kurdistan iraquià. Tot i que la regió va ser recuperada el 2017 per les forces iraquianes, molt pocs iazidites han tornat, ja que la zona continua sent molt perillosa i manca de totes les infraestructures vitals. Sinjar, una regió inhabitable Sis anys després del genocidi, la reconstrucció de Sinjar es dibuixa gairebé com una quimera a causa de la inestabilitat i de la falta de recursos econòmics. Els territoris del nord-oest de l’Iraq es troben en el centre de lluites polítiques pel control d’una terra rica en recursos naturals. «La majoria de les persones no han tornat a Sinjar. El territori és objecte de disputa entre el Govern central de l’Iraq i el Govern del Kurdistan [iraquià]. ¿Qui s’encarrega de la seguretat dels iazidites?», explica a El Periódico Pari Ibrahim, dona iazidita i directora de la Free Yezidi Foundation, i afegeix: «Hi ha diferents grups de milícies i atacs aeris de Turquia, no hi ha garantia de seguretat. Hi ha molts factors que fan que la regió sigui inestable». «Les organitzacions d’ajuda internacional sempre parlen de la reconstrucció de Sinjar, però de fet, l’única zona que reconstrueixen és la que està a prop de la muntanyes (al Nord). Al Sud, no passa res. No hi ha ni aigua potable, ni electricitat, ni allotjament. ¿On tornarien? Les organitzacions humanitàries paguen als iazidites perquè tornin a Sinjar però jo no crec que sigui segur i no aconsello al meu poble que hi tornin ara», argumenta Ibrahim a El Periódico. Els 360.000 desplaçats iazidites, segons l’especialista, podrien arrelar al voltant dels campaments, a prop de la ciutat de Dohuk, al Kurdistan iraquià. «Com que la situació a Sinjar no millora, els campaments podrien transformar-se en ciutats. La gent podria optar per reconstruir la seva vida fins que algun dia puguin tornar. També hi ha moltes persones que no volen tornar a Sinjar a causa de les seves vivències horribles». Un trauma «immens» Dels 6.417 segrestats, les dones es van convertir en esclaves sexuals i els nens eren drogats per integrar-se a l’Exèrcit. Pari Ibrahim constata que les atrocitats que va cometre l’EI en la població iazidita han generat traumes profunds. «El trauma del poble iazidita en general és immens, i el de les dones que s’han escapat de la captivitat ho són encara més. Tenen molts pensaments suïcides. La comunitat internacional ha d’entendre la severitat del que estan vivint els iazidites, estem parlant de supervivents d’un genocidi», argumenta Ibrahim, que afegeix: «Si aquest trauma no es tracta, la pròxima generació patirà moltíssim. Per tant, fem tot el possible perquè tinguin accés a tractaments psicològics». L’experta relata que l’equip de tractament de l’organització està sobrecarregat: «Encara hi ha centenars de milers de iazidis traumatitzats, però hem vist molts progressos, i el nostre equip ja ha fet un treball increïble». Prop de 3.000 de iazidites encara són en mans de l’EI Un total de 2.930 iazidites encara estaven en captivitat o desapareguts el juliol del 2019, segons les xifres oficials iraquianes. Els és molt difícil refer-se quan falta una part important de la seva població. «Hi ha molt a fer, especialment perquè la gent no hi veu justícia i encara no ha recuperat membres de la seva família. Cada vegada que un supervivent torna, els iazidites tenen esperança queè sigui algú de la seva família. Quan s’adonen que no ho és, tornen al seu estat mental d’origen», detalla Ibrahim. «Hem sentit moltes coses sobre el fet que els captius haguessin sigut desplaçats a Turquia o altres països, el problema és que falta un treball real de recerca de les persones desaparegudes», afegeix. Refer-se amb seguretat Viure en un lloc segur i estable és indispensable per poder refer-se. Pari Ibrahim lamenta que no hi hagi més projectes de relocalització en altres països: «Alguns s’han pogut relocalitzar al Canadà, Alemanya, França, Austràlia. Tenen accés a tractaments de trauma i poden anar a l’escola. Però els projectes de relocalització no són tan importants i generalment han acabat». «És una llàstima perquè crec que aquestes persones necessiten una segona oportunitat i hauria de ser fora de l’Iraq. Aquest país és massa inestable i l’estabilitat és indispensable per crear seguretat», conclou.

La lluita del poble iazidita sis anys després del genocidi

El grup religiós expulsat de la regió de Sinjar, a l'Iraq, es manté en campaments amb terribles traumes

El més llegit