Alt Karabakh: Rússia continua repartint el joc al Caucas

Gairebé tres dècades han transcorregut des de la desaparició de l’URSS, però a la regió del Caucas sud, a l’antiga frontera sud de l’extint imperi soviètic, tots els camins continuen portant a Moscou. I això, malgrat l’aparició de potències emergents, com Turquia, o l’existència de díscols estats que desitgen tant sí com no emancipar-se del Kremlin, com Geòrgia. Aquesta és la conclusió que extreuen la majoria dels experts i comentaristes una setmana després de l’acord firmat per Armènia i l’Azerbaidjan amb mediació de Rússia per acabar amb un mes i mig d’enfrontaments armats al disputat enclavament de l’Alt Karabakh, combats en els quals podrien haver perdut la vida fins a 4.000 persones, entre civils i militars. «Sens dubte, el paper de Moscou a la regió es reforça», respon amb contundència a través del telèfon Stanislav Pritchin, investigador principal del Centre d’Estudis d’Àsia Central, el Caucas i la regió d’Ural-Volga, a més de col·laborador del ‘think tank’ londinenc Chatham House. «Ni França, ni els EUA, ni el Grup de Minsk van aconseguir el que Rússia va fer en unes quantes hores: un acord efectiu d’alto el foc que detingués la sagnia humana i el “desplegament d’un contingent de pau”, en aquest cas rus, per separar els dos bàndols, destaca l'acadèmic. El denominat Grup de Minsk va ser format el 1992 per l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) després de la guerra que va enfrontar els dos bàndols a finals dels 80 i principis dels 90. Amb una presidència tripartida russa, francesa i nord-americana, tenia la missió d’impulsar una sortida negociada al conflicte i congregava diversos països amb interessos en la regió. El recent acord de Moscou, vàlid durant els pròxims cinc anys, a la pràctica arracona aquest fòrum multilateral i a les potències allà representades –França o els EUA– reservant per a Rússia, gairebé de forma exclusiva, el paper de mediador. Contenir l’expansió de Turquia Un altre de les fites de la diplomàcia russa ha sigut contenir l’expansió caucàsica de Turquia, un país que recolzava, fins i tot militarment, l’Azerbaidjan i amb el qual Rússia s’enfronta en altres escenaris bèl·lics com Síria o Líbia a través de forces aliades locals. «Si un llegeix amb deteniment l’acord, s’especifica que les tropes de pau desplegades a l’Alt Karabakh seran íntegrament russes; els militars turcs tindran una funció de monitoratge i s’establiran a l’Azerbaidjan, en cap cas a l’enclavament disputat», sentencia Pritchin. Tot això passa, a més, mantenint Moscou la seva capacitat d’interlocució amb un Govern azerbaidjanès que, malgrat la seva aliança amb Ankara, continua considerant Moscou un «soci estratègic», alhora que reforçant la dependència d’Armènia respecte a Rússia. A Bakú, capital de l’Azerbaidjan, s’ha valorat la cautela de Moscou a l’hora de donar suport militarment a Armènia, país amb el qual el vincula un acord de defensa mútua. «A diferència dels 90, Rússia no s’ha involucrat» activament en els combats, «tot i que sobre el paper és aliada de Yerevan» ha indicat a EL PERIÓDICO des de Bakú Tofik Abbasov, politòleg local. Fins i tot quan el bàndol armeni tenia les de perdre, Moscou va rebutjar la petició d’assistència militar i es va limitar a declarar que només entraria en la guerra «si el territori d’Armènia internacionalment reconegut era envaït», prossegueix Abbasov. «Rússia és aliada d’Armènia, però continuem considerant-la un soci estratègic», diu amb satisfacció. En el bàndol armeni, la «dependència» respecte a Rússia s’incrementa substancialment, valora el periodista i comentarista armeni Aik Jatatian. Algunes veus fins i tot arriben a dubtar de la viabilitat d’aquest país, envoltat d’enemics, si no existís la capa protectora del Kremlin. Aquesta circumstància concedeix a Moscou un «paper decisori» en la política interna local, sobretot en un moment en què el país està dirigit per un president, Nikol Pashinyan, emergit d’una revolta popular –rebel·lions que Moscou odia de forma epidèrmica– i amb el qual el Kremlin manté importants diferències. «Des que va arribar al poder ha pres moltes decisions que incomoden Rússia», constata Jatatian.

El més llegit