Donald Trump: dels casinos al doble o res presidencial

A Las Vegas, meca del joc i una de les ciutats dels EUA més castigades per la crisi econòmica derivada de la Covid-19, el Trump International Hotel (un enorme lingot daurat de 190 metres i 64 plantes) mira de mantenir-se inassequible al descoratjament coronavíric. La seva pàgina web, que ofereix habitacions per entre 118 i 2.140 dòlars la nit, d’entrada deixa clares dues qüestions. Una: per «ordre governamental, tots els hostes i associats han de tapar-se la cara» (obvia la paraula mascareta). I dos: es tracta d’un establiment sense casinos. En aquest hotel no té cabuda cap tipus d’atzar. No obstant, com veurem unes línies més avall, la trajectòria del seu propietari sí que ha transcorregut entre ruletes de la fortuna empresarials i locals de cartes i escurabutxaques. Ara, la seva aposta més gran passa per repetir al capdavant de la presidència del país i no quedar als llimbs dels que van fracassar a la revàlida veient diluïdes les seves polítiques. Donald Trump: doble o res. «Jo ho veig tot com un joc. Tots estem jugant un joc i amb sort jugarem bé», va resumir la seva perspectiva vital Trump a la popular presentadora Rona Barret el 6 d’octubre de 1980. Amb 34 anys i convertit ja en un dels novaiorquesos d’or, va ser la seva primera entrevista a la televisió, quan feia més d’un lustre que havia començat en el negoci de la construcció seguint l’estela del seu pare, Fred, un home sever com pocs que li va inculcar una competitivitat sense límits ni pietat. LES TRES PRIMERES JUGADES DEL MAGNAT La vida de Trump (Nova York, 14 de juny de 1946) ha sigut sovint una timba amb més d’un farol en què ha saltat la banca fins i tot de forma inesperada. Al polèmic llibre ‘Fuego y furia. Dentro de la Casa Blanca de Trump’, el periodista Michael Wolff afirma que la carrera del magnat per convertir-se en el 45è president dels EUA era sobretot una estratègia de màrqueting per augmentar la seva popularitat i afavorir els seus negocis. Unes setmanes abans, el seu equip pensava que les possibilitats de guanyar eren ínfimes, per la qual cosa l’objectiu passava només per no fer el ridícul amb una derrota estrepitosa. Per aquesta raó, quan la nit electoral del novembre del 2016 les perspectives van fer un tomb, les seves cares es van convertir en tot un poema. L’aspirant estava «perplex» i a la seva tercera dona, Melania, «li van saltar les llàgrimes, i no precisament d’alegria». El periodista Michael Wolf afirma que Trump estava «perplex» al veure’s guanyador el 2016 i a la seva dona li van saltar les llàgrimes, i no d’alegria El líder republicà va arriscar i va guanyar la demòcrata Hillary Clinton. Ho va fer amb unes cartes marcades a favor seu que van resultar ser claus. Com recorda Bob Woodward a ‘Miedo. Trump en la Casa Blanca’, el Comitè Nacional Republicà va destinar 175 milions de dòlars en anàlisis i grans volums de dades de l’electorat. «De cada possible votant sabien quina cervesa bevia, la marca i el color del seu cotxe, l’edat i l’escola dels seus fills, l’estat de les seves hipoteques, quin tabac fumava...». I així van clavar la seva campanya i, tot i que van perdre en vots, es van endur la majoria dels representants i les claus de la Casa Blanca. En aquesta nova partida electoral Trump es juga completar el temps màxim de mandats possibles, com els grans presidents, o quedar-se als llimbs dels que no van poder renovar el càrrec perquè els votants els van castigar a les urnes. En els últims cent anys, quatre presidents no han aconseguit renovar la confiança de l’electorat quan ocupaven la presidència, i només un, demòcrata, va deixar una empremta que anys després va revaloritzar la seva figura. Si no aconsegueix apoltronar-se al Despatx Oval, algunes de les seves polítiques més sonades corren el risc de ser demolides sense miraments per l’aspirant demòcrata, Joe Biden, l’home de les set vides. S’acabaria la construcció del mur amb Mèxic per frenar els immigrants. Desapareixeria l’obsessió de posar sal en el sistema de salut sembrat per Barak Obama. Les polítiques mediambientals tornarien a ser preses seriosament en lloc de ser arrasades i es mitigarien el proteccionisme econòmic, la recerca d’un enemic exterior, la imposició d’aranzels i la reducció d’impostos sense mesura. Però Trump sempre té una legió de seguidors disposats a seguir-li el joc. Homes blancs, sense estudis i dels EUA més rurals van ser principalment els que el van portar a la presidència el 2016. També va trobar recolzaments entre les dones benestants de les urbanitzacions residencials metropolitanes, que ara ja no el veuen amb tan bons ulls tot i que polítics d’altres llocs hagin copiat els seus mètodes i sigui gairebé un déu per alguns compatriotes. Els estralls sanitaris i econòmics que està causant el coronavirus han destapat les vergonyes d’un Govern que s’ha passat mesos menyspreant la pandèmia mentre se li acumulaven altres incendis. A més de la Covid-19, i per esmentar-ne només una altra, la indignació pels episodis de violència racial ha pujat de tal manera que pot augmentar la participació de les minories en els comicis i convertir-se en una de les bases a favor de Biden, que ha sabut jugar les seves cartes durant la campanya. Fins i tot el món de l’esport, en una altra època beat en l’arena política, ha sortit a criticar-lo. Votar s’ha posat de moda, i això no sembla afavorir-lo. I si perd no seria la primera vegada. La debacle dels seus casinos a Atlantic City n’és una bona mostra. El primer, el Trump Plaza, el va obrir el 14 de maig de 1984 i va arribar a obtenir més de 20 milions de dòlars en beneficis a l’any. El 1985 va arribar el Trump Castle i l’abril de 1990 va pujar el teló el Taj Mahal, un projecte megalòman d’11.000 metres quadrats i mil milions de dòlars d’inversió que gairebé dilapida tota la seva fortuna. Dos anys abans havia hagut de recórrer al mercat de valors per finançar la seva construcció perquè els bancs no li deixaven més diners, però el juny de 1990 els deutes el tenallaven de tal manera que la revista ‘Forbes’ va calcular que devia més de 3.200 milions de dòlars. Trump va haver de declarar la fallida del Taj Mahal i també es van esfondrar uns altres dos casinos. Al més pur estil del que a Espanya seria un Ruiz Mateos, els seus impagaments van portar a la ruïna molts contractistes que havien treballat per ell i la seva falta de fons el va forçar a vendre l’Hotel Plaza, el seu iot i moltes altres propietats que havia adquirit sense control feia uns enrere, tot i que una de remuntada a la borsa li va permetre tirar endavant. Il·lustració de Donald Trump amb el seu mastodòntic casino Taj Mahal, que va resultar ser un fiasco. / SILVER LARROSA El complex de casinos va anar sobrevivint més mal que bé i va arribar a encadenar tres declaracions de fallida fins que la partida no va donar més de si. En els últims anys s’ha anat desprenent del somni d’Atlantic City i s’han venut fins i tot els rètols i les tovalloles d’uns palaus del joc antany il·luminats per llums de vidre de bohèmia de 14 milions de dòlars. Però ni llavors va acceptar Trump la derrota. El 1989, en plena voràgine de pèrdues i debacle de la seva imatge personal, el magnat va treure a la venda un joc de taula de l’estil del ‘Monopoly’ que portava el títol de ‘Trump, the game’ i tenia el següent lema: ‘No es tracta de guanyar o perdre, sinó de guanyar’. Sigui com sigui. I en aquesta última partida, la de la seva revàlida electoral, l’actual president ja ha deixat clar que està disposat a no reconèixer una eventual victòria del seu contrincant. Com qualsevol tafur no suporta perdre, i «la seva por més gran –com va dir Michael d’Antonio a ‘La verdad sobre Trump’– és ser ignorat, subestimat o irrellevant».

Trump: doble o res

Per ell la vida és un joc en què no té cabuda la derrota. Cal veure si l'home que va construir mastodòntics casinos surt victoriós de la seva aposta per revalidar la presidència (Il·lustració: SILVER LARROSA)