Fràgil treva a l'Alt Karabakh

Passaven exactament 15 minuts de les 12 del migdia quan tot semblava condemnat al fracàs: les alarmes antiaèries de Stepanakert,a l’Alt Karabakh, rugien al cel clar del matí radiant d’aquest dissabte, i l’alto el foc humanitari pactat de matinada entre Armènia i l’Azerbaidjan tremolava. Però no ha passat res greu: els avions azerbaidjanesos que volaven sobre la capital de l’autoproclamada república, el territori de la qual és internacionalment reconegut com de l’Azerbaidjan, han marxat sense més ni més. L’alto el foc, de moment, es manté en peu, però pocs hi creuen. Durant la tarda, tan sols un parell d’hores després que s’iniciés, tant Armènia com l’Azerbaidjan s’han acusat mútuament de no respectar-ho. Els combats, segons els respectius ministeris de Defensa, es concentren al poble de Hadrut, a prop de la frontera amb l’Iran. Aquest divendres el president azerbaidjanès, Ilham Aliyev, va anunciar que les seves tropes el tenien sota el seu domini. Els armenis ho van negar i ara diuen que els azerbaidjanesos intenten conquerir aquesta població per donar la raó al seu president. En qualsevol cas, a tots els altres fronts, la intensitat de les armes ha baixat. I sobre les ciutats i pobles, als dos costats de la frontera, ja no cauen bombes. Stepanakert, després de dues setmanes tancada als seus soterranis, comença a sortir de nou, tot i que de forma tímida. «No sé... Jo no crec massa en aquest alto el foc. No crec que duri. Avui la cosa està bé, però ¿i demà? No em fio de l’enemic», diu la Marina, una farmacèutica de Stepanakert que assegura haver mantingut el seu local obert durant tot el temps perquè, si no, qui ho farà. Sortides, per fi La majoria dels veïns de Stepanakert, no obstant, han passat a les fosques i sota terra aquestes dues setmanes. La ciutat, en els dies anteriors, era un desert on només es veia algun cotxe despistat i alguns gossos de carrer. Aquest dissabte tot havia canviat: més gent sortia a comprar menjar o el que poguessin, a les gasolineres hi havia cues per proveir-se i els carrers s’omplien de molts cotxes i diversos vianants. A la ciutat, a més, hi arribaven alguns cotxes i camions amb soldats, que, molt probablement, estaven sent desmobilitzats del front. No obstant, entre la població civil, existeix molt recel. Són molts anys de guerra: tants com 30. Aquí ningú confia en l’altre. «A mi tot això de l’alto el foc em sembla un truc dels azerbaidjanesos. Bé, del seu govern. Contra els azerbaidjanesos no tenim res», diu Abetik, un senyor gran que ha sortit avui del seu refugi per tercera vegada en dues setmanes. Abetik, no obstant, és un personatge contradictori; amb matisos. Pessimisme Ell ha viscut tota la seva vida a Stepanakert, i recorda quan en aquesta regió no hi havia ni fronteres ni guerres ni conﬂicte entre pobles: tot, a l’est, oest i nord era la Unió Soviètica i estava destinat a ser així fins al ﬁnal dels temps. Una època en què l’Azerbaidjan estava plena d’armenis i Armènia, plena d’azerbaidjanesos. Un temps en què, quan un veí anava a l’església, un altre a la mesquita i un altre enlloc —perquè a l’URSS no hi havia altre Déu que Lenin- els tres, a la tarda, es trobaven per fer un glop i xerrar sobre l’últim que havia passat al poble. I Abetik també recorda, clar, la guerra del 1988 al 1994 i les seves misèries, trinxeres, batalles i morts. Abetik, com tots els homes de la seva generació, va empunyar el fusell. Contra els azerbaidjanesos no hi té res, però... «Mai de la vida podrem viure junts una altra vegada —diu Abetik, que, a la cara, mostra algunes ferides, explica, de civil, no de la guerra. Crec que no ens serà impossible perdonar-nos entre nosaltres. No puc, ni crec que ells tampoc ens puguin perdonar. Déu és totpoderós, i ell sí que és capaç de perdonar; però nosaltres només som humans». Guerra amb el bisturí a Stepanakert Mentre Stepanakert despertava tímidament, s’esperava, pel contrari, que l’hospital de la ciutat pogués respirar; que, després de dues setmanes de combats constants, deixessin d’arribar soldats del front i civils de la rereguarda ferits. Els civils ja no arriben. Els militars, sí. «Aquest dissabte ens ha arribat una mica menys de gent de l’habitual, però n’han arribat molts. La majoria arriba amb ferides dels bombardejos; molt pocs de bala. Esperàvem un dia tranquil, però no ha sigut així», explica el cirurgià Armen Hagopjanián, un armeni de Los Angeles que va viatjar a l’Alt Karabakh el 28 de setembre per ajudar el seu país en la contesa.

Fràgil treva a l'Alt Karabakh

L'alto el foc entre Armènia i l'Azerbaidjan ha parat la majoria de combats, però la por que es reactivin és palpable

La població aprofita la situació per sortir a comprar menjar i benzina després de nombrosos dies reclosos

El més llegit