Al cap de pocs dies desenvolupes un reflex pavlovià. En vista de l’estímul de les petjades sordes sobre la moqueta del passadís, fas lloc a taula. És l’esmorzar, el dinar o el sopar, anunciats finalment, amb dos cops a la porta. Aquests éssers vestits de blanc, amb els ulls amb prou feines intuïts rere la visera i de moviments alentits, són el més humà que veuràs en dues setmanes. Potser, durant el tràmit, també coincideixis amb el veí de l’habitació del costat per intercanviar una breu salutació abans que l’alarma et recordi que la teva porta fa massa temps que és oberta.