La Xina recupera la normalitat mentre el món afronta la segona onada de la Covid-19

La tornada a la Xina exigeix un procés de desaprenentatge. No es prem el botó de l’ascensor amb el colze ni s’empeny la porta amb el peu, tampoc s’alleugereix el pas ni es conté la respiració davant un esternut pròxim ni es temen les aglomeracions, les baranes, els petons ni les abraçades. Quaranta dies sense contagis locals fan de la Xina un oasi a un món terroritzat pel coronavirus. Les primeres cròniques sobre la tornada a la normalitat a la Xina daten ja de maig i avui les mascaretes, que mai van ser estranyes aquí, amb prou feines fan recordar el virus. Són ubiqües a bancs, comissaries i altres seus públiques d’obligada visita després d’una llarga absència, el seu ús baixa a la meitat al carrer i són olímpicament ignorades a llocs d’oci. L’entrada als centres comercials ja no exigeix la presa de temperatura, i el guàrdia consulta amb desgana el codi verd del telèfon que t’acredita com a sa. La noia del cine pregunta si tens mascareta assenyalant una càmera abans de xiuxiuejar-te que pots treure-te-la a la sala. La majoria segueix el seu consell. Les àvies practiquen els seus balls sincronitzats a parcs, la joventut s’estreny a les sales de concerts poc ventilades del districte universitari pequinès i més d’un milió d’amants de la cervesa van acudir a Qingdao, la versió xinesa de l’Oktoberfest. ¿Han perdut la por al coronavirus? Un recent vol des de Barcelona a Hangzhou ho desmenteix: els occidentals viatjaven amb mascareta, mentre els EPI dels xinesos no deixaven un centímetre de pell a l’aire. I és que la pandèmia a la Xina s’entén enterrada. «¿Coronavirus? ¿Quin coronavirus?», respon Luo, empresària, a una terrassa del districte d’oci pequinès de Sanlitun. Afectació limitada És lliure i legítim l’escepticisme sobre les xifres oficials de morts, tot just 4.634, però convé aclarir equívocs: el coronavirus no va afectar la Xina, amb 1.300 milions d’habitants, sinó la província de Hubei, amb una població similar a Espanya. Diverses províncies xineses no van registrar cap víctima i Xangai i Pequín, que ronden els 20 milions d’habitants, amb prou feines van comptar amb nou cada una. «Aquí no ha mort ningú», explica Wang, mànager d’un hotel d’Hangzhou, a la meridional província de Zhejiang. Barcelona té la meitat de la població i és 8.500 quilòmetres més a prop de Wuhan, epicentre de la pandèmia. «Ets el primer estranger que veiem en mesos», revela. L’hotel, als voltants del delicat Llac de l’Oest, s’ha abocat en la clientela domèstica perquè la forçosa quarantena de dues setmanes ha eliminat el seu tradicional turisme forà. També ha travessat la crisi oferint les seves habitacions per hores a les joves en minifaldilla que arriben acompanyades des d’un club pròxim amb llums de neó. És aquesta mil·lenària destresa xinesa per entreveure l’oportunitat en els contextos més complicats. El més semblant a la normalitat que es divulga avui al món s’ha traduït en l’economia. La Xina va créixer per sobre del 3% en el segon trimestre i dona l’any per salvat. Mesos enrere, ja es va recuperar la producció industrial i a l’agost va pujar per primera vegada el consum intern, amb què confia Pequín davant un panorama internacional sensible que dificulta les exportacions. Les vendes de cotxes acumulen cinc mesos de pujades, el sector aeri ha arribat al 90% del seu volum prepandèmic i el sector turístic espera amb ànsia les vacances d’octubre. Tampoc la pandèmia, que va oscar l’economia durant mesos, ha procurat un alleujament als comptes dels pequinesos. Els lloguers de la vivenda s’han recuperat després d’una breu caiguda generalitzada del 20% i els restaurants continuen augmentant les seves abusives factures. Mesures dràstiques No és estrany escoltar aquests dies estrangers lamentar-se d’un tracte més eixut i hostil, pel que només és el final d’aquesta absurda veneració asiàtica a l’home blanc que només trencava el Vietnam, poc impressionada després d’haver fet fora a puntades de peu francesos i nord-americans. Hi ha un orgull a la Xina per superar el primer gran repte de la humanitat en aquest segle, que descansa tant en la pesada propaganda com en els grollers errors de l’anomenat primer món. Pocs xinesos ignoren les manifestacions contra els confinaments, les recomanacions de Trump d’injectar-se lleixiu o les teories de la immunitat del ramat quan, des de Wuhan, arribaven imatges de morts dins bosses. Davant les estratègies conservadores de conviure amb el virus o mantenir-lo en unes magnituds que permetin el funcionament de l’economia i impedeixin el col·lapse hospitalari, la Xina aposta per l’eliminació immediata: n’hi ha prou amb un grapat de contagis per confinar una ciutat i ordenar tests ‘urbi et orbe’. «Vam estar tancats voluntàriament durant cent dies. ¿Podeu fer això els europeus?», inquireix Luo mentre degusta el seu capuccino.

La Xina recupera la normalitat mentre el món afronta la segona onada de la Covid-19

El gegant asiàtic relaxa les mesures de control sanitari i la seva economia comença a recuperar-se amb força

El més llegit