Periodistes en perill d'extinció a la Xina

Austràlia manca de periodistes a la Xina per primera vegada en mig segle després de la recent i precipitada sortida dels dos últims. Desenes de periodistes estrangers a la Xina i xinesos a l’estranger han sigut expulsats l’últim any, danys col·laterals en les pugnes de governs que ignoren aquella elemental cortesia de no disparar-li al pianista. És improbable que el compte acabi en els australians. Bill Birtles i Mike Smith van concloure a principis de setembre que ja no estaven segurs a la Xina. Les relacions bilaterals es deterioraven sense fre i mesos enrere ja havia sigut detinguda Cheng Lei, presentadora australiana d’una cadena pública xinesa, pel litúrgic i gasós càrrec d’atemptar contra la seguretat nacional. Explica Smith que havia sigut alertat per primera vegada a finals d’agost pel seu diari, després que aquest fora contactat per la seva ambaixada, però que no es va inquietar en excés per la falta de precedents de periodistes estrangers detinguts a la Xina. «Tot i que em preocupés la situació de Cheng, creia que estàvem en situacions diferents perquè ella treballava per a un mitjà nacional xinès i jo per a un d’estranger. En els dies següents vaig rebre una altra alerta directa de la meva ambaixada perquè abandonés la Xina», continua. Va comprar el bitllet però la policia es va presentar al seu domicili en la vigília del vol per informar-lo que estava sent investigat. Les cancelleries van pactar que podria sortir només si acceptava un interrogatori. «No tenia res interessant a dir-los. Mai vaig sentir que l’entrevista estigués relacionada amb la seguretat nacional, sinó que era un procés pel qual havia de passar jo com a part d’un joc polític gran relacionat amb les tensions entre la Xina i Austràlia», conclou. Pequín va denunciar que les autoritats australianes havien interrogat al juny quatre periodistes xinesos i els havien confiscat ordinadors, telèfons i fins i tot les joguines electròniques dels seus fills. Canberra no ho va desmentir i va al·ludir a «possibles interferències estrangeres» que no va concretar. Frecs habituals Els frecs entre periodistes i policia a la Xina no són estranys ni ferotges. Poden arruïnar-te un dia de feina, treure’t el material o espantar el teu intèrpret. Aquest corresponsal ha patit l’esborrament de fotos i n’ha salvat d’altres amagant la targeta de memòria sota la roba interior, ha sigut expulsat d’un hotel de matinada per mitja dotzena de policies i ha rebut amenaces sobre el seu visat. Però durant el procés flota una tranquil·litzadora certesa: al periodista estranger no se li pega. És una apreciable deferència perquè al col·lega xinès se’l pot baldar a cops i empresonar amb impunitat. La feina del corresponsal és àrida però no perillosa. La Xina no és com les Filipines o Mèxic, democràcies en temps de pau, on periodistes són assassinats periòdicament. Després dels articles percebuts com a hostils arriben les invitacions per «prendre el te» en què li llegiran la cartilla al seu autor. Són codis mínims de convivència amb els periodistes estrangers que Pequín veu com a mals necessaris. Entre ells figurava el de no fer-los fora. Aquest any, no obstant, ja n’han marxat 19 després que se’ls cancel·lés o no se’ls renovés la imprescindible llicència de premsa. És l’operació més gran sortida des que els tancs correguessin per Tiananmen el 1989. El Club de Corresponsals Estrangers a la Xina ha denunciat el «constant perill d’expulsió» i assenyalat que «les pràctiques coercitives han convertit els periodistes acreditats en peons de conflictes diplomàtics». Ho exemplifiquen Pequín i Washington. La Xina va expulsar tres periodistes del Wall Street Journal el febrer per un article d’opinió titulat El malalt d’Àsia. No va estranyar la indignació perquè així al·ludien els japonesos a la Xina durant el traumàtic imperialisme que va deixar milions de morts. Trump va designar després els mitjans xinesos com «delegacions estrangeres» per reduir-ne el nombre i 60 periodistes van fer les maletes. I Pequín va revocar llicències d’insignes capçaleres com The New York Times i The Washington Post. Més fissures L’intercanvi de cops permet diferents lectures. És cert que hi ha periodistes en un costat i propagandistes en l’altre. També ho és que a les democràcies se’ls pressuposa un lideratge ètic i deure d’exemplaritat que grinyola amb l’expulsió de periodistes, propagandistes inclosos. La reciprocitat entre democràcies i dictadures empeny el món cap a llocs inquietants. El buidatge de periodistes arriba quan els canals de comunicació són més imprescindibles i més perillosos són els compartiments estancs. «L’absència de periodistes no ajudarà que els polítics i el públic en general a Austràlia entenguin el que passa a la Xina. Això pot provocar més fissures i tensions polítiques», alerta Mike Smith.

Periodistes en perill d'extinció a la Xina

Pequín ja ha expulsat 19 corresponsals estrangers, la xifra més gran en més de tres dècades

El Club de Corresponsals Estrangers a la Xina denuncia que els professionals s'han convertit «en peons de conflictes diplomàtics»

El més llegit