Beirut recompon els seus trossos

«Mai podran deixar Beirut». Envoltada de dones joves, Imane Nasreddine Assaf, la fundadora de l’oenagé Ahla Fawda, fa broma sobre la col·lecció de traumes que els proporciona el seu Líban natal. Amb les seves mans, estan recomponent els trossos de llars, vides i futurs que encara s’acumulen escampats i destruïts pels carrers de la capital libanesa. Els estralls de l’explosió del 4 d’agost passat, que va deixar 190 víctimes mortals, 6.000 ferits i 300.000 famílies sense casa continuen vivint als barris adjacents al port. Així, les ferides d’un poble abandonat per un govern absent i corrupte no poden cicatritzar. Desenes d’habitants de Beirut, els que s’ho han pogut permetre, han començat els preparatius per deixar la seva ciutat. Fa un mes, l’explosió de 2.750 tones de nitrat d’amoni emmagatzemades al port va arrasar mitja capital libanesa, sobretot les zones de bars i restaurants pròxims al mar. «Tot i que a nosaltres no ens hagi afectat l’explosió físicament, la nostra salut mental i les nostres perspectives de futur han caigut en picat», explica Joe Azzam, un jove arquitecte de 26 anys que va decidir emprendre la iniciativa Rebuild Lebanon amb els seus companys de professió un dia després de la tragèdia. «El meu grup d’amics som vuit, i sis ja han deixat el Líban o s’estan preparant per marxar del país», es lamenta. Qui està reconstruint Beirut són els que anhelen un futur a l’estranger. Amb un 40% de la població menor de 24 anys, el Líban veu com després de restaurar els edificis i netejar els vidres trencats que van inundar el carrer, la seva joventut tremendament formada es resigna a abandonar-lo. Sumida en la pitjor crisi econòmica de la seva història i després de deu mesos de manifestacions anticorrupció, la joventut ja només vol «viure». «No estem reconstruint els nostres negocis pel bé del Líban, ho fem per sobreviure», expressa Azzam. «La gent jove que no hem viscut la guerra civil [1975-1990] ni ens hem enfrontat a la violència i la destrucció durant la nostra existència no ens crèiem el que estava passant a la nostra ciutat», explica el cofundador de Rebuild Lebanon. «Per això vam ser els primers a organitzar-nos i començar a actuar», constata. A les oficines d’Ahla Fawda, els telèfons continuen sonant sense treva un mes després de la tragèdia. «La falta de confiança en el govern i la seva absència en la resposta immediata a la crisi han fet que siguin iniciatives privades d’oenagés o individus qui liderin l’ajuda humanitària encara tan necessària», diu la seva fundadora. «Necessitem de tot» A mesura que passen els dies, sorgeixen noves necessitats sobre el terreny. Imane Nasreddine Assaf sospira quan li preguntem què és el que es necessita ara. I ho resumeix amb una paraula que li surt de l’ànima: «tot». Tot és tot. «La gent necessita cases, comencen a obrir les escoles i calen llibres i ordinadors per a l’alumnat, l’hivern s’acosta, necessitarem roba i mantes», confessa resignada. «Mentre els diners continuïn arribant, nosaltres continuarem treballant; el Beiroshima ha unit el món sencer preocupat per la nostra ciutat», afegeix Assaf orgullosa. «Per això, la gent envia fons a les oenagés locals, no al Govern». L’enrenou dels barris amb aroma mediterrània ha canviat per tasques de reconstrucció infinites. Després de l’explosió, l’Institut de Salut Global de la Universitat Americana de Beirut va posar a disposició de la ciutadania una base de dades de persones desaparegudes. «És una base més activa que passiva, ja que hem mantingut el contacte amb les famílies per saber com va la recerca i hem consultat les xarxes socials per afegir més desapareguts», explica Zahi Abdul Sater, a càrrec de la iniciativa. Dels 169 casos investigats, 57 persones van ser trobades amb vida, 60 mortes i una cinquantena encara segueixen en parador desconegut. «Encara hi ha gent desapareguda de qui no tenim informació com a refugiats o persones que no han sigut registrades a les bases de dades oficials», diu Sater, que afegeix: «És vital que en continuem parlant». Oenagés locals han denunciat les actituds racistes de les autoritats o individus que rebutgen la solidaritat de la comunitat siriana refugiada al Líban, que representa un de cada quatre habitants del país. També les treballadores domèstiques etíops, filipines, cingaleses o nepaleses han sigut les primeres a enfrontar-se a l’abandonament d’una societat que, malgrat necessitar-les i esclavitzar-les amb el sistema kafala, es nega a acollir-les. Esgotats i incrèduls Per a un país tan castigat, les restes d’esperança que alimenten la seva ciutadania semblen un miracle. Com el que esperaven les dotzenes de persones congregades al voltant de les tasques de rescat de l’equip xilè Topos. Però el miracle no va arribar. «El poble libanès sent moltes coses alhora: encara ens domina la incredulitat perquè no ens han donat explicacions oficials sobre el motiu de l’explosió», argumenta Sater. El ritme vertiginós de treball que ha exigit la completa destrucció de certs barris ha impedit que la gent pari a processar el que ha viscut. «Hi ha un cert desinterès cap al que està passant al nostre voltant perquè la feina que estem fent ens està consumint», afegeix. «Tots estem traumatitzats, deprimits; tots estem treballant simplement per no asseure’ns a pensar, estem paralitzats ara per ara», reconeix la fundadora d’Ahla Fawda. «El nostre únic sentiment és seguir endavant; d’aquí a un parell de mesos, quan deixem de treballar 24 hores al dia, set dies a la setmana, serà quan caurem, quan ens colpejarà». L’asfíxia per enfrontar-se diàriament a la devastació de la seva ciutat s’ha agreujat aquesta setmana amb l’incendi entre les ruïnes del port que va tornar a tenyir el cel de negre. Tornar al carrer ¿La solució? «Cremar el govern sencer i els seus seguidors», fa broma Imane Nasreddine Assaf amb les seves companyes. «La gent hauria de tornar a sortir al carrer en massa, molta gent ha mort o ha perdut casa seva sense motiu», afegeix. Si les protestes d’octubre van unificar libanesos de les 18 diferents sectes religioses del país, aquesta tragèdia ha intensificat el rebuig del sistema sectari. Ser xiïta, sunnita, drus o maronita no ha evitat a cap libanès la pèrdua de casa seva o, fins i tot, els seus éssers estimats. La diferència rau en qui pot refugiar-se a la seva segona residència, en qui pot finançar-se les tasques de reconstrucció. «És un tema de classe; ¿de veritat creus que als nostres polítics els importa la seva religió? Només actuen pel poder», denuncia Azzam. «Però jo soc positiu, faig plans per mi mateix dins i fora del Líban», confessa el jove de 26 anys. Les recents visites del president francès Emmanuel Macron han agitat la minvada confiança del poble libanès. «Valorem molt el recolzament de la comunitat internacional tan necessari ara mateix, però hem d’aixecar-nos nosaltres mateixos», reivindica la fundadora d’Ahla Fawda. «Hem de ser optimistes, és l’única manera de sobreviure». Amb un somriure permanent, Imane Nasreddine Assaf es consola entre rialles: «coronavirus, revolució, fallida econòmica, explosió; no pot anar pitjor, ¿oi?».

Beirut recompon els seus trossos

Una joventut libanesa compromesa reconstrueix la capital mentre busca oportunitats per marxar del país

Oenagés i iniciatives privades lideren l'ajuda humanitària en una ciutat que col·lecciona traumes

El més llegit