Capriles reclama el seu torn

«Parlarem amb tot el que sigui necessari per treure els veneçolans d’aquesta crisi». Amb aquesta certesa, Henrique Capriles Radonski intenta disputar la conducció opositora al diputat Juan Guaidó, l’estrella del qual va minvant de manera sostinguda malgrat el suport de l’Administració Trump i el reconeixement de 53 governs més com a «president encarregat». Capriles (Primer Justícia) no és un principiant: ha sigut governador de l’estat de Miranda i dues vegades candidat a president. Va perdre amb Hugo Chávez per sis punts el 2012 i per una mica més d’un punt davant Nicolás Maduro, un any més tard, després de la defunció del bolivarià. L’escassa diferència va donar lloc a la immediata sospita. A partir d’aquest moment, la legitimitat de Maduro va ser posada sota un seriós qüestionament. El 2014 i el 2017 van tenir lloc dues protestes que van deixar desenes de morts. Enmig d’aquestes convulsions, l’antimadurisme va aconseguir imposar-se de manera contundent a les eleccions legislatives. No obstant, mai va poder capitalitzar aquesta majoria parlamentària. Va apostar a la sortida immediata del president tot i que sense resultats. La relació entre el Govern i els seus adversaris va oscil·lar entre les fallides temptatives d’un consens mínim i la mútua fustigació. Com a part d’aquesta dinàmica, Capriles va ser inhabilitat per exercir càrrecs públics durant 15 anys. Això li va impedir presentar-se als comicis presidencials del 2018. L’era Guaidó Bona part de l’oposició es va negar a participar en aquella contesa que va guanyar Maduro. I així es va pavimentar el camí cap a l’«autoproclamació» de Guaidó el gener del 2019. «Cessament de la usurpació, Govern de transició i eleccions lliures», va dir a la multitud a Caracas. Amb els mesos, el mantra va deixar de ser escoltat com una promesa. Capriles, que al principi va donar suport a Guaidó, es va desmarcar del full de ruta dels sectors més radicals, que va incloure el maig passat una fallida incursió armada. Setmanes enrere va donar per fracassada l’estratègia d’aquests dirigents, amb Leopoldo López, de Voluntat Popular, al capdavant; va cridar a discutir sobre la possibilitat de participar en els comicis parlamentaris del 6 de desembre, i es va involucrar en negociacions que, via Turquia, van facilitar l’indult de 110 opositors. La moneda de canvi oferta per aquests dirigents és un vernís de legitimitat a les futures eleccions que Guaidó vol boicotejar amb l’aval de Washington. Per això va rebutjar de forma irada les gestions realitzades «a títol personal» per Capriles i Stalin González. «Es van fer sense coneixement ni autorització del Govern interí, l’Assemblea Nacional, els nostres aliats internacionals». Alhora va recordar: «Mai estarem disposats a acceptar acords electorals que no permetin la veritable expressió de la voluntat del poble». Controvèrsia a la porta Capriles no va trigar a contestar-li. I va dir que gràcies a les seves «gestions personals», es va poder aconseguir la llibertat de 110 persones. «¡No ens resignarem, així com cap veneçolà ho farà fins a veure el canvi al país!». No només va defensar haver conversat amb autoritats turques per aconseguir l’objectiu. Si fos necessari, s’asseurà en una taula «amb xinesos, amb russos, amb europeus». Capriles no va dubtar a confrontar-se el·lípticament amb Guaidó. «Hi ha els que s’acaben convertint en el que critiquen». I en aquest sentit va considerar que és necessari buscar una «solució creïble» a un conflicte que no fa més que eternitzar el madurisme. La lluita pel lideratge opositor entra en una altra fase i amb els comicis pel mig. El palau de Miraflores observa amb cert plaer com els seus enemics es barallen entre si.

Capriles reclama el seu torn

El dos vegades candidat presidencial creu que ha fracassat l'estratègia de Guaidó i els Estats Units per desplaçar Maduro

El també exgovernador de l'estat de Miranda es va atribuir les negociacions que van permetre l'indult de 110 opositors

El més llegit