Un món més fràgil després de la Covid-19

Tres mesos que van canviar el món. En tan poc espai de temps tots els països han afrontat amb encerts i errors la pandèmia del coronavirus, una crisi que ha sumit el planeta en la crisi més gran des de la segona guerra mundial i que obliga a tots els governs a fer front a l’anomenada «nova realitat», marcada per una profunda crisi social i econòmica. De la seva gestió i solidaritat depèn sortir-ne reforçats o més debilitats. Estats Units La crisi complica la reelecció de Trump Ricardo Mir de Francia Donald Trump se les prometia molt felices en aquest 2020 electoral. Va començar amb la seva sortida airosa de l’‘impeachment’, el judici final de les moltes investigacions que l’han perseguit. Va seguir amb un Partit Republicà completament sotmès. Un recolzament visceral, i superior al 90%, dels votants conservadors. Plena ocupació. Creixement. Borses pels núvols (i les pensions que en depenen). Un atur sota mínims entre els hispans i els negres. I un rival demòcrata vulnerable. I llavors va arribar el virus. Trump no ha acabat prenent-se el desinfectant, però totes les altres coses han sortit com s’esperava. Des del principi va minimitzar els riscos de la pandèmia, va ignorar els científics i va ser manifestament incapaç de liderar la resposta descentralitzada. Ni tan sols cridant. El resultat són 2,2 milions de contagis i 120.000 morts. Líder en llàgrimes. La corba és un altiplà i hi ha repunts a molts estats. Enmig, l’actitud a la Casa Blanca no ha canviat. El president s’automedica i mai es posa la mascareta, i el vice encaixa totes les mans que pot. L’espectacle no està venent. Només un 40% aprova la seva gestió de l’emergència sanitària, davant el 55% que la censura, segons un sondeig de Reuters/Ipsos. A la desfeta sanitària s’hi ha afegit l’econòmica. De la plena ocupació, s’ha passat a més de 40 milions d’aturats i una contracció prevista del 6,5%. A això cal afegir-hi la nova energia per votar en contra seva al novembre, generada per les protestes massives contra el racisme. I no només entre els afroamericans, els més castigats també per la pandèmia i l’atur. Totes les enquestes de l’últim mes donen guanyador el demòcrata Joe Biden, algunes per més de 10 punts. Més preocupant per a Trump, que el 2016 ja va perdre per tres milions el vot popular, són els estats frontissa que decideixen els comicis. Va per darrere en gairebé tots. I fins i tot perillen feus trumpistes com Iowa, Arizona o Texas. La campanya no serà maca. Fa mesos que el republicà diu que les eleccions seran un frau. Pel que pugui passar. I està disposat a explotar novament sense filtres el ressentiment i les pors d’una part del país. Els seus últims anuncis de campanya deien que «perilloses multituds i grups d’extrema esquerra» estan «destruint les nostres ciutats». Anaven acompanyats del símbol utilitzat pels nazis per marcar els presos polítics. Facebook els va retirar de la seva xarxa. Unió Europea La crisi del coronavirus ressuscita l’eix francoalemany Silvia Martinez La Unió Europea va estrenar l’any amb nous capitans al comandament de la nau comunitària –l’alemanya Ursula von der Leyen i el belga Charles Michel- i dos objectius prioritaris: tancar amb èxit les negociacions del ‘brexit’ i acordar un pressupost ambiciós per al període 2021-2027. Ni una cosa ni l’altra han aconseguit de moment els avenços esperats, en bona part a causa de la irrupció d’una pandèmia mundial que ha paralitzat Europa durant tres mesos i que ha posat de manifest dolorosos exemples de descoordinació i desunió en un dels moments més transcendentals de la història del club. «El clima que sembla regnar entre els caps d’Estat i de Govern i la falta de solidaritat europea fan córrer un perill mortal a la Unió Europea», va arribar a dir l’abril passat des del seu retir, i en una de les seves rares declaracions públiques, l’expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors. Amb el Vell Continent paralitzat i el pla de reconstrucció sense concretar-se, el missatge va anar calant a moltes capitals, però especialment en dues sense les quals és difícil que Europa avanci: París i Berlín, que una vegada més van deixar de banda les seves diferències en qüestions de diners i van posar el «motor» francoalemany en marxa. El resultat: el reconeixement per part de la cancellera Angela Merkel que la UE s’enfronta al desafiament més gran des de la seva fundació i l’abandonament d’un dels tabús més grans de la política alemanya: acceptar entregar mig bilió d’euros en transferències directes als països més castigats per la crisi a partir d’un endeutament europeu. Les pròximes setmanes seran claus per confirmar si efectivament l’eix francoalemany ha ressuscitat i exerceix de motor de tracció capaç de convèncer els països més austers que una situació excepcional requereix una resposta excepcional. A Berlín mai han estat més disposats que ara i prova d’això és l’eloqüent eslògan amb què Alemanya assumirà la presidència semestral de la UE, l’1 de juliol vinent: «Tots junts per rellançar Europa». Xina El gegant asiàtic: ¿heroi o malvat? Adrián Foncillas La Xina surt del coronavirus com a heroïna i malvada, tan vacil·lant i obscurantista les primeres setmanes com contundent després. La primera a patir-lo i expulsar-lo, va mostrar les quarantenes com a solució i ha sufocat els esporàdics rebrots amb receptes que, en oposició a la resta, pequen més per excés. L’abandó de funcions dels EUA ha empès la Xina al mig de l’escenari: ha regat de material sanitari un món terroritzat, ha enviat personal mèdic i ha condonat deutes a països en desenvolupament i ha injectat fons a l’OMS després de la fugida de Trump. Una macroenquesta recent assenyalava la Xina com la vencedora de la guerra pel missatge: només tres de 53 països jutjaven que Washington havia gestionat la crisi millor que la Xina. La seva eficàcia ha apuntalat l’egrègia figura del president Xi Jinping, més per demèrits aliens que per mèrits propis. Els xinesos, després de mesos d’estricta tancada, van observar amb estupefacció les irresponsables dilacions globals i es van riure de les teories sologripistes o de la immunitat del ramat. L’horitzó internacional que deixa la pandèmia a la Xina és fosc. Pequín ha interioritzat que, guanyi Trump o Biden al novembre, l’esperen anys d’hostilitat, sense pau a la vista en la guerra comercial i amb interferències creixents en qüestions que considera internes com Taiwan, Hong Kong o Xinjiang. I una economia mundial devastada és la pitjor notícia per a un país que encara no ha aconseguit virar el seu patró de les exportacions a l’autoconsum. Però l’escena exterior és secundària davant els seriosos desajustos interns que el coronavirus ha aguditzat. A l’economia, establerta en els últims anys en una «nova normalitat» de creixements modestos, li costa arrencar més del que s’havia anunciat. La devastació de sectors com l’oci i el turisme i la caiguda de producció fabril han deixat desenes de milions d’aturats de difícil reciclatge laboral. El quadro exigeix tots els esforços de Pequín, sempre més preocupada pel seu pati que per liderar el món. Regne Unit La pandèmia destapa la incompetència de Johnson i el seu Govern Begoña Arce Després de mesos de controvèrsia, el Govern britànic va fer dijous marxa enrere i va abandonar la polèmica aplicació de la Sanitat Pública (NHS) per rastrejar infectats de coronavirus. Un sistema centralitzat que mai ha arribat a arrencar i ha sigut substituït pel d’Apple/Google, adoptat per països com Alemanya o Itàlia. Una vegada més s’ha perdut un temps preciós i molts diners. Un error més en la llarga llista dels comesos per Boris Johnson i el seu equip durant l’epidèmia. L’economia del Regne Unit pot ser la més castigada del món desenvolupat, segons l’OCDE, amb una caiguda de l’11% del producte interior brut (PIB). La tornada a la feina amb prou feines arrenca, les escoles no han obert, l’atur puja ràpidament. La factura final de l’epidèmia encara no es coneix. El que sí que se sap és que a aquest cost s’hi afegirà el del ‘brexit’. Ni tan sols en les circumstàncies «sense precedents», que esmenta el Banc d’Anglaterra, Johnson ha demanat una pròrroga, per apuntalar millor les empreses i els llocs de treball. Una ironia cruel és que algunes de les regions on es va recolzar amb més entusiasme el ‘brexit’ estan sent les més castigades pel coronavirus. El nombre de morts és desproporcionat a l’anomenat «mur vermell», al nord d’Anglaterra, zones deprimides de l’antiga classe obrera laborista que van votar per la sortida d’Europa i per Johnson en les últimes eleccions. Aquests districtes seran els que més pateixin les conseqüències econòmiques, malgrat les promeses del primer ministre de fer pujar el seu nivell de vida. El balanç de víctimes del Regne Unit és tràgic. Del 7 de març al 5 de juny el nombre de morts, 64.500, ha sigut un 43% més alt que la mitjana, segons l’Oficina Nacional d’Estadística. Només els morts per coronavirus sotmesos al test superen els 42.000. És la mortalitat més gran d’Europa, resultat de la imprevisió, els errors, la tardança a ordenar el confinament. A la pèrdua de confiança en el primer ministre, s’afegeix la seva evident incompetència per ocupar el càrrec. Amèrica Llatina Trànsit sinuós amb zones de perill Abel Gilbert No hi ha, ara per ara, un «més enllà» de la pandèmia a l’Amèrica Llatina. La regió encara té setmanes de trànsit sinuós, amb zones de perill a la vista, abans de poder imaginar una desescalada. L’Organització Panamericana de la Salut (OPS) ha sigut clara aquesta setmana: ara per ara no hi ha una desacceleració dels contagis, que s’acosten als dos milions. El Brasil, el Perú, Mèxic i Xile estan entre els països del món amb més quantitat d’infectats. El Brasil ha traspassat la barrera del milió de casos positius i s’acosta als 50.000 morts. La Covid-19 va arribar tard a l’Amèrica Llatina. La seva expansió prèvia per Europa va permetre, en un primer moment, guanyar temps. Però la crisi econòmica preexistent i la falta d’inversió pública en els sistemes sanitaris s’han convertit en seriosos condicionants. Gairebé tres mesos després que es comencés a posar en pràctica el confinament, la seva aplicació no només ha sigut desigual sinó que, en alguns països, s’ha fet a mitges o malament. Xile, amb gairebé 230.000 infectats i unes 400 defuncions, ha estès l’estat d’emergència i ha decretat aquesta setmana una llei que penalitza amb la presó els que transgredeixin el confinament. L’Argentina ha decidit endurir les restriccions a la capital i la perifèria, on es concentren el 95% dels malalts. La postpandèmia no ofereix tranquil·litat. Ja es palpen els efectes de l’ensorrament econòmic. Molts països tindran caigudes del PIB pròximes al 10%. Mèxic, amb els seus aproximadament 20.000 morts per la Covid-19, reprèn les activitats laborals. En diversos estats brasilers s’han obert centres comercials malgrat que els seus hospitals estan a punt del col·lapse. Bolívia, on només hi ha 100 llits de cures intensives, també tendeix a la flexibilització. L’hivern és a tocar. Uns governs redoblen els esforços preventius. D’altres fins i tot descreuen de la ciència. El president brasiler, Jair Bolsonaro, insisteix a tractar amb cloroquina les embarassades i els nens, malgrat les recomanacions contràries de l’OMS. Àfrica ¿Futur epicentre de la pandèmia? Kim Amor Si hi ha cap racó del món habituat a fer front a les epidèmies, no només les generades per virus sinó també les relacionades amb la fam, la sequera o les guerres, és l’Àfrica. Per a molts països del continent, la Covid-19 no és més que una altra tragèdia amb la qual conviure. El sistema sanitari africà ha guanyat experiència al llarg dels anys pels successius combats contra malalties com l’Ebola, el xarampió o la malària, i ara el coronavirus, però està exhaust i a més pateix de falta de recursos. La pandèmia se n’ha anat estenent fins ara de forma lenta i gradual, si ho comparem amb Europa, els Estats Units i l’Amèrica Llatina, cosa que no deixa de sorprendre per l’amuntegament que pateixen les grans ciutats, l’alt percentatge de treball informal i els estrets contactes comercials que molts països africans mantenen des de fa una dècada amb la Xina. Un milió de xinesos viuen a l’Àfrica i 800.000 joves africans estudien al gegant asiàtic. Els primers casos detectats al continent han sigut tots importats. «L’acció ràpida i primerenca portada a terme pels països africans ha ajudat a mantenir les xifres baixes, però fa falta una vigilància constant per evitar que la Covid-19 desbordi les instal·lacions sanitàries», ha dit aquesta setmana la directora per a l’Àfrica de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Matshidiso Moeti. L’agència internacional ha advertit, no obstant, que la malaltia s’ha començat a estendre, ara sí, ràpidament, coincidint amb mesures de desescalada i els experts apunten que el continent pot arribar a convertir-se en l’epicentre de la pandèmia. Actualment, el nombre d’infectats confirmats s’acosta als 270.000, el 3% dels contagiats a tot el món. Els últims 100.000 casos s’han detectat els últims 18 dies, cosa que deixa clara la ràpida propagació. El nombre de morts supera els 7.200, gairebé la meitat es concentren a Sud-àfrica i Egipte, els dos països més afectats. Fa un mes l’OMS va calcular que entre 29 i 44 milions d’africans es podrien arribar a infectar el primer any, d’una població total de 1.300 milions.

Un món més fràgil després de la Covid-19

La pandèmia ha deixat la immensa majoria dels països en la crisi social i econòmica més gran des de la segona guerra mundial

El més llegit