Rússia i Turquia es disputen el control de Líbia

A primera vista, era gairebé un ‘dejà vu’: un ‘revival’ entre dos controvertits líders d’escassa tirada a la democràcia. Dijous, els presidents de Rússia i Turquia, van mantenir la seva enèsima conversa telefònica per aconseguir que uns aliats, enfrontats al volàtil Pròxim Orient, acceptin aturar les hostilitats. Però en aquesta ocasió no es parlava de Síria, Bashar al-Assad, les milícies kurdes o els rebels, sinó de Líbia, amb una capital que és a 2.000 quilòmetres de Damasc i on el tàndem Vladímir Putin-Recep Tayyip Erdogan sembla haver traslladat la guerra per delegació que tots dos mantenen des de fa anys. Molt poc es va filtrar del contingut de la conversa, indispensable per pacificar el país nord-africà, ja que un i altre són els socis rellevants de les faccions enfrontades; Ankara recolza el Govern de l’Acord Nacional (GNA) de Fayez al-Sarraj, potent a l’oest, mentre que Moscou fa el mateix amb l’Exèrcit Nacional Libi, comandat per Khalifa Haftar, que s’ha fet fort a l’orient libi. Tot i que els actors principals són els mateixos, els secundaris, en canvi, presenten grans diferències pel que fa a Síria. «Rússia i Turquia no són les úniques al tauler; hi ha Qatar (recolzant Sarraj), Egipte i els Emirats, França (Haftar)...», enumera Aleksei Malaixenko, orientalista i exdirector del centre Carnegie. Una opinió que comparteix Karine Gevorgian, col·laboradora de la revista ‘Vostok’ (Orient). «Haftar defensa els interessos dels Emirats, que coincideixen amb els de Moscou; el país àrab paga els contractistes russos de Wagner». Zones d’influència En alguns mitjans s’ha valorat la conversa entre Putin i Erdogan com un pas cap al repartiment del país, que fins i tot podria derivar en una partició, constatada la impossibilitat que algú es pugui imposar per les armes. En aquest punt, els experts creuen que és aviat per treure aquesta conclusió. «Prefereixo parlar de zones d’influència; una russa i una altra turca», valora Malaixenko. Kirill Semenov, del Centre per a les Investigacions Islàmiques, no descarta una divisió del país. «De moment no està passant, però no és impossible». ¿Què espera obtenir Rússia a l’Àfrica del Nord? Gevorgian creu que a Moscou la mouen «interessos econòmics», com Lukoil, petrolera present al país des d’abans de la caiguda de Moammar al-Gaddafi. Per la seva banda, Malaixenko veu indicis de cooperació militar, incloent-hi «una base». «Rússia ha apostat per estar al Mediterrani, i amb Síria no en té prou», remarca. Per a Semenov, l’emigració il·legal africana cap a Europa, que utilitza Líbia com a trampolí, és un gran atractiu. El Kremlin «aspira a vigilar les rutes migratòries com a gendarme, a canvi d’un possible aixecament de les sancions». Erdogan i la geopolítica «Aquesta és la primera vegada que Turquia s’ha convertit en una potència mundial des de la seva fundació. Ara és la potència militar més gran de la regió i una de les més grans del món. Però Turquia té encara armes molt més potents», escriu Ibrahim Karagül, un dels columnistes preferits d’Erdogan i el seu portaveu entusiasta. Amb les seves paraules, si es treuen els cops al pit i la visceralitat, no obstant, es pot veure un dels objectius d’Erdogan amb Líbia: ser reconegut com un actor important al món. Una espècie de síndrome de l’imperi caigut. Però l’aventura turca a Líbia no va únicament de glòria i orgull. Turquia, en l’actualitat, està gairebé del tot arraconada a l’Orient Mitjà: els seus únics aliats reals són Qatar i Sarraj. Els altres països importants de la regió –Egipte, l’Aràbia Saudita, Israel, els EAU– són enemics de Turquia i els valedors de Haftar. En cas de perdre Sarraj, Erdogan es veuria cada vegada més aïllat; i sense accés a una bona bossa de petroli. Però per complir els plans, la guerra s’ha de guanyar. I en el camp militar no tot és tan fàcil. Amb gairebé un centenar de soldats turcs morts a Síria aquest any, encara cal veure la implicació emocional dels turcs en una guerra, la de Líbia, que els queda molt lluny. Líbia no és Síria. Mercenaris sirians Per això, expressament, Erdogan –amb una popularitat que viu moments molt baixos– ha limitat el desplegament de soldats turcs ajudant el Govern de Trípoli. Qui fa la feina bruta són mercenaris sirians: rebels i opositors d’Assad que fa anys que cobren el sou d’Ankara i a qui ara, a canvi de més diners, han enviat a lluitar al sud del Mediterrani. Els turcs han aportat una cosa que ha canviat la balança per complet: el recolzament aeri. I, sobretot, la joia de la corona del seu Exèrcit: els drons Baykar, una empresa privada que té com a cap el gendre d’Erdogan. Els Baykar han aconseguit destrossar els sistemes antiaeris que Haftar a Líbia i Assad a Síria han comprat a Rússia. I han sigut ells, també, els que capgirat la guerra de Líbia. Però ara, amb Sarraj i Haftar consolidats a l’oest i l’est, Putin i Erdogan s’han posat a parlar, i el futur de la guerra líbia sembla estar a les seves mans.

Rússia i Turquia es disputen el control de Líbia

Igual com a Síria, els dos països recolzen bàndols diferents en la guerra civil del país nord-africà

El Kremlin aspira a tenir bases, apuntalar les seves petroleres i controlar l'emigració a Europa, mentre que Ankara busca tenir accés al petroli i no perdre un dels seus pocs aliats regionals

El més llegit