Olof Palme, un gegant de la justícia

Dels líders socialdemòcrates nascuts abans de la segona guerra mundial, segurament va ser Olof Palme (Estocolm, 30 de gener de 1927 - 28 de febrer de 1986) el més influent pel que fa al seu doble compromís ideològic i moral. En una època, últim terç del segle XX, en la qual van coincidir a la Internacional Socialista diversos noms de referència –Willy Brandt, Helmut Schmidt, Sandro Pertini, François Mitterrand i Bruno Kreisky, entre d’altres– el primer ministre suec va fer honor moltes vegades a una de les frases que el president del Congrés Nacional Africà, Oliver Tambo, va dedicar a Palme al tenir notícia de la seva mort: «Va ser un gegant de la justícia que va arribar a convertir-se en un ciutadà del món, un germà i un camarada de tots els oprimits». Fill d’una família benestant, es va afiliar al Partit Socialdemòcrata Suec el 1949, acabat de llicenciar en Dret. Molt aviat es va unir a l’equip del primer ministre Tage Erlander, que va ser el seu mentor polític i de qui va heretar alguns dels afanys que el van fer cèlebre: consolidació de l’Estat del benestar, pacifisme, crítica de la cursa armamentista, mobilització contra les dictadures, franquisme inclòs, i recolzament als moviments que combatien règims opressius. En els seus dos períodes al capdavant del Govern –de 1969 a 1976 i de 1982 fins al seu assassinat–, va subratllar aquest vincle permanent amb les grans causes, cosa que en no poques ocasions el va col·locar en una posició incòmoda davant dels Estats Units i la Unió Soviètica. La seva idea que la neutralitat no ha de ser sinònim d’equidistància el va portar a recolzar amb igual determinació la lluita contra l’apartheid, la presidència de Salvador Allende, la causa palestina, la transició democràtica a Espanya i l’acollida de desertors nord-americans que no estaven disposats a participar en la guerra del Vietnam. «No hi ha ells i nosaltres, sinó només nosaltres», va repetir amb freqüència Palme fins a fer famosa la frase. Molts enemics L’abundant bibliografia sobre les circumstàncies del seu assassinat i el misteri que va envoltar les indagacions durant dècades va deixar al descobert els molts enemics que es va guanyar Olof Palme. Richard Nixon, que va iniciar el seu mandat el mateix any que el líder suec, mai hi va congeniar, no li dedica una sola menció al seu llibre Líderes, de 1982, i no obstant, és autor d’una definició que s’emmotlla en tot a la tasca de Palme: «Els líders han de tenir una gran fermesa de voluntat i saber el que s’ha de fer per mobilitzar les voluntats dels altres». Polítics laboristes israelians com Yigal Allon i Golda Meir van desconfiar de Palme a causa de la seva comprensió de les reivindicacions palestines. I l’extrema dreta, en general, el va fer objecte predilecte de les seves malvolences. Es pot dir que el primer ministre mai es va mossegar la llengua i en ocasions va mantenir opinions premonitòries. Una d’elles és de maig de 1975 i la va deixar per a la història durant un col·loqui amb Brandt i Kreisky sobre les crisis del capitalisme i el futur. «Molts estan inquiets –va afirmar Palme–, tenen por; després hi ha el perill que aquesta por condueixi a un tipus de desenvolupament feixistoide». Com va dir el centrista Thorbjörn Falldin, que va succeir Palme el 1976, «sempre va anar per davant».

Olof Palme, un gegant de la justícia

Va lluitar per consolidar l'Estat del benestar i el pacifisme, i sempre va mostrar la seva oposició a les dictadures, franquisme inclòs

«No hi ha ells i nosaltres, sinó només nosaltres», va repetir amb freqüència

El més llegit