La deriva autoritària de Trump

No cal haver vist ‘La conjura contra América’, la minisèrie de HBO basada en la novel·la homònima de Phillip Roth, per imaginar-se el que podria passar si el feixisme s’implantés als Estats Units. A la seva capital s’han vist aquesta mateixa setmana imatges tan distòpiques, després de la ració del coronavirus, com les que Roth va cuinar en el seu ‘thriller’ polític. Poques de tan inquietants com la del Memorial Lincoln pres pels reservistes de la Guàrdia Nacional. Dimarts van ocupar en formació les escales del monument amb les seves armadures i vestits de camuflatge per prevenir actes de vandalisme, després que el dia es despertés amb pintades en una columna i dos pedestals. Semblava una invasió estrangera, però el que va fer tan ominosa la imatge és el seu simbolisme: l’ocupació militar del monument per excel·lència a la reconciliació racial, la mateixa que reclamen aquests dies centenars de milers de nord-americans al carrer. No està clar si l’ordre per ocupar les mateixes escales on Martin Luther King va somiar amb un país diferent va sortir de les autoritats locals o del secretari de l’Exèrcit, subordinat a la Casa Blanca. Però la crisi de les últimes dues setmanes ha revifat el debat sobre les vel·leïtats autoritàries de Donald Trump, en forma i acte, un president que porta gairebé quatre anys provant de deslegitimar els pilars de la democràcia nord-americana. Des de la judicatura a la premsa, passant pel legislatiu o la integritat del procés electoral. Tot és una «farsa» o «una estafa», una «caça de bruixes», amb origen en les profunditats de la seva Administració o dels seus «corruptes» enemics polítics, ajudats per l’«escòria humana» periodística, «l’enemic del poble». Recentment va insistir que l’expansió del vot per correu, a què estan recorrent els estats per circumval·lar els riscos del coronavirus en les eleccions del novembre, conduirà a un «frau massiu». No només no va aportar cap prova, sinó que va mentir al dir que Califòrnia estava enviant paperetes a «tothom qui viu a l’estat, independentment de qui sigui o com hi va arribar», quan només les envia als votants registrats. Falta de resultats Porta promovent la mateixa idea des del 2016, quan va dir que almenys tres milions de persones –l’avantatge que li va treure Hillary Clinton en el vot popular– havien votat il·legalment. Molts, suposadament, «immigrants il·legals». La comissió que va crear després per investigar-ho no va trobar res ressenyable. Però la cançó ha donat els seus fruits. Abans que Trump arribés al poder, el 60% dels nord-americans pensava que les eleccions estaven lliures de frau, un percentatge que ha baixat fins al 45%, segons el Bright Line Watch. «¿Trump és un feixista?», es preguntava aquesta setmana ‘The Washington Post’ en un article d’opinió. No és l’únic que ho ha fet des que dilluns amenacés de desplegar «milers i milers de militars fortament armats» per aixafar les protestes, minuts abans de donar l’ordre de dispersar amb gasos lacrimògens i policia muntada una manifestació pacífica davant la Casa Blanca per creuar el carrer i mostrar-se amb una bíblia davant l’«església dels presidents». Una bíblia que ni tan sols va arribar a obrir ni recitar: un cop d’efecte barat per a les seves bases evangèliques. «El discurs feixista que Trump acaba de fer s’acosta a una declaració de guerra contra la ciutadania nord-americana», va dir el senador demòcrata Ron Wyden. «Aquestes no són les paraules d’un president, són les paraules d’un dictador», va afirmar la seva correligionària Kamala Harris. Fins ara no s’ha atrevit a complir l’amenaça, entre altres coses per l’oposició irada que han expressat els seus generals. «Això podria ser el principi del final de l’experiment americà», ha dit l’excomandant de la coalició contra Estat Islàmic, John Allen. Admiració pels dictadors Però tant la seva retòrica com les seves accions han alarmat el país, molt conscient de l’admiració que Trump sent pels dictadors. En una crida als governadors els va demanar que «dominin» les protestes amb l’ús massiu de la força i imposin llargues sentències de presó als violents «si no volen semblar uns carallots». Divendres va compartir a Twitter una carta d’un dels seus advocats de capçalera, que defineix els manifestants pacífics atacats dilluns com una colla d’impostors. «Són terroristes que utilitzen els estudiants ganduls i plens d’odi per cremar i destruir», diu la missiva avalada pel president. Trump no és cap ideòleg, de manera que qualsevol adscripció al feixisme s’ha de fer per al·lusions. Però com els seus representants més nefastos, és un demagog recalcitrant, que promou la xenofòbia més crua cap als immigrants o engabia els seus fills, no tolera la crítica, demonitza els rivals polítics i utilitza el divideix i guanyaràs per avançar en els seus interessos polítics. També compleix amb la mania persecutòria, el culte a la pròpia personalitat, el militarisme o l’exaltació de la pàtria. Però fins ara el sistema nord-americà ha demostrat ser més fort que ell. «Els feixistes destrueixen la democràcia des de dins i fins ara Trump només ha aconseguit pervertir-la», ha dit al ‘Post’ Federico Finchelstein, un historiador del feixisme. «No ha aconseguit acabar amb ella, tot i que continua intentant-ho». El que sí que ha aconseguit és situar-se per sobre de la llei. Ha mantingut el seu imperi empresarial, amb els conflictes d’interès que se’n deriven, en un país on fins i tot Jimmy Carter va haver de vendre la seva plantació de cacauets. S’ha cobert l’esquena amb un Departament de Justícia ple d’acòlits. I sobretot ha sobreviscut al judici polític que va afrontar al Congrés, després que el seu partit, completament convertit al trumpisme, ni tan sols es negués a acceptar la compareixença de testimonis. Trump se sent intocable, cosa que ha portat molta gent a pensar que farà el que calgui per assegurar-se la reelecció. Per més que la seva gestió del coronavirus i de les protestes racials estigui sent un rotund fracàs.

La deriva autoritària de Trump

La resposta del president dels EUA a les protestes contra el racisme revifa el debat sobre les seves vel·leïtats autoritàries

El més llegit