Zhou va esperar durant mesos la trucada de l’estudi cinematogràfic que l’havia acomiadat quan va emergir el coronavirus. Les sales reobriran a l’estiu, però encara esperen la seva oportunitat les pel·lícules amuntegades al calaix. «La indústria contracta per projectes i segueix molt aturada, ara sobrevisc amb alguna traducció», lamenta la pequinesa d’uns trenta anys. El seu treball estacionari no li dona dret a cobertura per atur. La Xina ha erradicat el virus i ara brega contra la pandèmia de l’atur. La xifra oficial assenyala un raonable 5,9%, però només atén l’atur urbà i ignora els 300 milions d’emigrants laborals. Estudis independents són menys optimistes: la Société Générale parla del 10% i la firma Zhongtai Securities l’elevava a l’abril fins al 20,5%. S’acostaria als 70 milions d’aturats, superiors a la població del Regne Unit.

Els pronòstics apocalíptics d’Occident sempre han recorregut a l’atur. Alertaven més d’una dècada enrere que la Xina necessitava créixer al 10% per crear ocupació i que per sota apuntava el caos. El PIB ha minvat des d’aleshores fins al 6% sense problemes seriosos consignables. L’atur no portarà l’apocalipsi, però sí que pertorba l’estabilitat social, mantra del discurs oficial. Desenes de milions d’aturats ociosos inquieten Pequín i qüestionen una legitimitat que, a falta d’eleccions, descansa en la seva eficiència econòmica. Una societat confuciana espera del seu Govern que cuidi la gent gran i doni treball als adults i educació els nens.

La recent Assemblea Nacional Popular o Parlament xinès va remarcar la prioritat. El primer ministre, Li Keqiang, va eludir per primera vegada la mediàtica xifra del creixement econòmic perquè cap seient comptable distragués del que és substancial. «Li va pronunciar la paraula ‘ocupació’ 39 vegades, nou més que l’any passat malgrat que aquest discurs va ser molt més curt», recorda Xulio Ríos, director de l’Observatori de Política Xinesa. «És la clau de la gestió aquest any perquè tenen por que provoqui problemes seriosos. La situació és més complexa que fa deu anys. Caldrà atendre l’evolució exterior: si no hi ha comandes i el comerç s’atura, quedarà molt afectat el pulmó costaner», continua.

Pitjor que en el passat

La Xina ja va bregar amb altres allaus d’aturats, però cap de tan inquietant. A finals dels anys 90, el tancament de les paquidèrmiques empreses estatals va deixar al carrer 25 milions de treballadors, i uns altres 20 milions van perdre la feina en la crisi global del 2009. Els càlculs més pessimistes actuals tripliquen aquelles magnituds i l’efervescent sector privat que va absorbir els aturats llavors està exhaust després dels embats del coronavirus. Han quedat devastats el turisme, l’hostaleria i el lleure, i la caiguda de la demanda global colpejarà el sector manufacturer que l’any passat va donar feina a 112 milions de xinesos. I nou milions de llicenciats universitaris truquen a la porta. Sembla la tempesta perfecta.

Els més vulnerables són els emigrants o ‘mingong’ que abandonen les seves províncies rurals per treballar en la indústria de la costa oriental i les opulentes ciutats. Sobre la mil·lenària capacitat d’esforç d’aquest exèrcit, al qual mai li han faltat fàbriques per donar feina, ha descansat el gruix del miracle econòmic xinès.

Les restriccions de moviment dictades per la pandèmia van impedir a Yang, empleada domèstica, tornar del seu Sichuan natal a Pequín després de les vacances d’Any Nou. Durant mesos amb prou feines va comptar amb els 50 iuans (6,3 euros) que rep per la seva discapacitat física. «I quan vaig arribar a Pequín, molts clients no em van contractar per por del contagi. Si tens una feina a temps parcial, estàs sola davant l’adversitat», explica.

Deficiències estructurals

Les cobertures socials xineses són les d’un país amb vastes zones encara en via de desenvolupament i un PIB més enlluernador que la seva renda per càpita. Com en tantes altres qüestions, molt ha fet i molt queda per fer. L’extensió de la cobertura mèdica universal ha minimitzat aquelles ruïnes immediates de les economies familiars quan apuntava qualsevol malaltia. Els avenços a les pensions per atur són més humils. Els acomiadaments dels anys 90, que van desencadenar protestes al nord-est, van conduir a una cobertura dirigida primer a les zones urbanes i després a les rurals.

Però requisits exigents com l’obligació de cotitzar un any complet, quan molts ‘mingong’ deixen el lloc de treball als 10 mesos per disfrutar de les vacances d’Any Nou, priven de les cobertures d’atur. Només 2,3 milions les van percebre en el primer quadrimestre, amb una mitjana de 1.350 iuans (170 euros), segons el Ministeri de Recursos Humans i Seguretat Social. S’hi suma la trasbalsadora burocràcia xinesa i el frau empresarial. Les contribucions a la seguretat social de l’empresari augmenten un 30% el cost del treballador, així que molts alleugen la càrrega rebaixant el sou nominal o amb contractes temporals.

Les últimes mesures de Pequín inclouen l’eliminació del requisit de l’any cotitzat complet, els incentius per a la contractació en infraestructures i fons cap als governs locals perquè els desemparats comptin amb unes «garanties mínimes».

El perill de perdre el guanyat

La crisi també amenaça les conquestes laborals, una de les millors i més ignorades notícies que ha generat la Xina en els últims anys. Són humils mesures en termes occidentals i gegants en termes xinesos. Els xinesos van assumir l’explotació com un imperatiu tel·lúric durant milers d’anys, ja fos per un mandarí, un terratinent o un capatàs d’obra. La llei del contracte laboral del 2008 va multiplicar les seves garanties i la pròspera economia va triplicar el salari mínim entre el 2005 i 2014.

Però la guerra comercial i el coronavirus han retallat els sous i han precaritzat l’ocupació, sosté Geoffrey Crothall, de l’organització China Labour Bulletin. «El Govern està més preocupat a estabilitzar l’ocupació i evitar els acomiadaments massius que en els programes per crear-ne. Sembla creure que, si multiplica les concessions a les empreses privades, aquestes resoldran el problema. Però el cert és que la majoria de llocs de treball creats són precaris, tenen salaris baixos i no ajudaran gaire la recuperació econòmica a llarg termini», assenyala.