És el primer dia del desconfinament general a Itàlia. La primera impressió és la d’una jornada qualsevol, anterior a aquell 21 de febrer, quan al nord van tancar de cop 11 pobles i ciutats, 50.000 habitants en total, per un virus arribat de la Xina. Va ser un xoc majúscul per al país més indisciplinat d’Europa.

No obstant, la sensació dura pocs segons. Al primer carrer, el caminant emmascarat s’allunya sense discreció de l’altre caminant que no porta mascareta. Els paletes han tornat a la feina, tots amb la mordassa que els obliga a aixecar el to de veu, formant un galimaties que es resol al cap de poc: s’abaixen la mascareta i continuen treballant. El bar de tota la vida comprat per un xinès és obert i buit. L’altre, d’un italià, ha eliminat quatre taules i les altres quatre són a un metre de distància. Buit també.

Més enllà, tres clients assaboreixen un expresso al carrer davant un bar. Dos amb mascareta i un altre no. Ho il·lustren tots els historiadors que han escrit sobre les pestes de la història: mantenir la distància és essencial. Ho saben els participants a un funeral al nord de Roma diumenge de la setmana passada: quatre famílies reunides per a l’últim adeu al difunt i dos edificis de la capital contagiats.

Hi ha més soroll, trànsit i gent, però sense les allaus temudes per la recobrada llibertat. Els italians són prudents, o potser porucs. Cines i teatres esperaran una mica, com els gimnasos, piscines i platges. 

Les botigues estan obertes dues sí i una no. Coincideix amb les dades oficials: algunes esperen a veure què succeeix i les altres no tornaran a obrir. Les xifres oficials indiquen un 18% de tancaments, però semblen més. Els cartells als aparadors ho diuen clar: «Sense ajuts no obrirem, haurem d’acomiadar els empleats». Són tots iguals, impresos per la mateixa associació del sector. Un perruquer atén un client. «Si vol, acabo  de seguida», diu a una senyora a la porta. «¿S’ha de demanar cita, no? «Sí, però no és necessari, ningú s’espera».

Màscaretes de colors

Molts vianants porten mascareta, un calidoscopi d’estils, colors i confeccions: blanques i blaves les que més, negres les dels agents de l’ordre; abunden les de color blau marí i les acolorides. N’hi ha de sumptuosament brodades com en un carnaval venecià del segle XVII. Gairebé tothom se la baixa per parlar, molts les porten penjades al coll i se les pugen al creuar-se amb una altra persona, com si defugissin d’un empestat. «Or, foc i forca,» va escriure el metge Giovanni Ingrassia al segle XVI. Es podria traduir contemporàniament per ajuts en diners, desinfectant i multes per als transgressors.

A Trevi, Navona i el Vaticà hi ha petites rotllanes de curiosos, com si anessin a inspeccionar la ciutat després d’un terratrèmol. Al Vaticà, després d’haver desinfectat la Basílica, Francesc es prepara per a una missa vespertina, la primera amb públic. «Sisplau, segueixin les normes», va suplicar diumenge. La majoria d’esglésies estan obertes i en moltes s’entreveuen tasques de sanejament.

Com en els restaurants, que no poden obrir encara: lleixiu, aigua oxigenada, hipoclorit de sodi, aquella substància amb la qual es renten les amanides del súper, ja preparades per menjar. «Ho hem esterilitzat tot, com en una sala operatòria», expliquen en una perruqueria per a senyores, sabent que ho hauran de fer cada vegada que acabin amb una clienta.

Hi ha les cues. Ja de demà per entrar als bancs, a la botiga de vestits, a l’estanc, al quiosc, la tintoreria, els magatzems i òbviament el súper. La circumstància del moment imposa que no es pugui córrer d’un costat a cap altre, la vida s’ha tornat més lenta.

Mesurar distàncies

Als caixers automàtics no hi ha cua, però de tant en tant un empleat ho saneja. També a les botigues i bars es desinfecta amb freqüència. «Ja fa dies que netegem», diuen en una botiga. Molts dependents porten cintes de metre penjades al coll. Serveixen per mesurar les distàncies i saber quants clients podran acceptar cada vegada. Potser aconsegueixen recuperar-se amb les rebaixes que, si res es torça pel camí, podrien començar ja al juny.

«Recuperaríem alguna cosa de la temporada», diuen, amb les xifres a davant: s’han perdut entre el 60 i el 95% de les compres. La mal anomenada grip espanyola –amb els seus 50 o més milions de morts després de la primera guerra mundial– va tardar any i mig a esfumar-se. Itàlia té una llarga experiència de pestes i si la del segle XIV a la Gran Bretanya va posar fi als serfs de la gleva, les italianes van propiciar en els segles una sanitat pública especialitzada. El que el professor de Vida i Salut, Giorgio Cosmacini, anomena «la unió sanitària europea».