Ciutat de Mèxic sense picant

El Zócalo sembla haver-se fet petit sense els transeünts amb qui comparar la seva immensitat. A la segona plaça més gran del món, acordonada, convergeixen els tres poders fàctics, presidits per la Catedral d’aparença gòtica feta construir per Hernán Cortés i els seus sobre les ruïnes de piràmides asteques. Tampoc es permet el pas per Madero, la freqüentada avinguda per als vianants plena d’òptiques i joieries. Alguns policies de paisà vigilen les botigues tancades per cuidar l’or davant possibles saquejos. El sonor i sorollós centre neuràlgic va emmudir. En comptes dels crits de «lents a bon preu», «cigarrets, dolços», «tenim d’‘arrachera’», només se sent el ronroneig dels motors, les llambordes i el xiulet dels semàfors. Van desaparèixer els venedors ambulants, els repartidors, els mariachis de la plaça Garibaldi i els tradicionals tocadors d’orguenets que posaven melodia a la bullícia amb la seva caixa musical anacrònica. Les paradetes de tacos es resisteixen a tancar encara sense clientela enmig d’un oasi de persianes abaixades. També continua inamovible un enllustrador. «¿Si no treballo una miqueta, què menjo? ¿Em moro de gana o del virus?», diu el Rufino a la cantonada on ha enllustrat sabates durant quatre dècades. La ‘nova normalitat’ A Mèxic, sis de cada deu treballadors ho són en condicions irregulars. Són els primers a qui va arrasar la pandèmia, amb el milió dels assalariats acomiadats. Potser per això, el Govern va anunciar la tornada a la nova normalitat la mateixa setmana que es va arribar al pic de la pandèmia en un dels països amb unes mesures d’aïllament social més laxes. «Aquest virus se l’han inventat», es queixa un quiosquer. Abunda l’escepticisme entre una societat que va viure una epidèmia de grip el 2009, un terratrèmol el 2017 i encara pateix el dengue, el Zika i el xarampió. Tan fastiguejada com resilient pel costum a la catàstrofe. La quarta metròpolis més extensa del planeta s’enfonsa literalment uns 20 centímetres anuals per erigir-se sobre un llac. Aquest any la terra i els seus atzars van engolir també la seva moral i la seva butxaca davant l’enèsima estocada. La capital mexicana acumula la taxa de contagis més gran, gairebé el doble. El Districte Federal, reanomenat Ciutat de Mèxic per rentar la seva imatge, és més DF que mai: gris, ‘enchilado’, desassossegat. Un trompetista solitari aprofundeix la melancolia al desafinar La Llorona perquè els veïns li donin algunes monedes. La mateixa pol·lució Els vehicles al passeig de la Reforma flueixen, que ja és molt a l’urbs amb pitjor trànsit del món. La mobilitat s’ha reduït un 80%, però no la contaminació que causa la mort de més de 5.000 persones a l’any només a Ciutat de Mèxic, cinc vegades les defuncions per coronavirus fins ara. Els incendis intencionats i el vell transport públic han evaporat fins i tot l’únic avantatge d’aquest confinament global. Ja han perdut les fulles les xicrandes que tenyien de lila el paisatge urbà sobre l’avinguda més emblemàtica, construïda en la segona meitat del XIX per l’últim emperador estranger de Mèxic a semblança dels Camps Elisis. Tot i amb quarantena, continuen sense treure les horroroses bastides i tanques de fusta del monument de l’Àngel d’Independència, símbol de la capital envoltat de tanques per impedir les pintades en les protestes d’un moviment feminista en auge, entre moltes raons, contra la desena de feminicidis diaris. La contingència va truncar una lluita que encara serà més necessària quan tot això s’acabi, perquè la violència masclista ha despuntat durant la tancada. Al voltant de la columna de l’àngel daurat s’eleven les torres més altes i contemporànies de l’urbs, buides d’oficinistes que amb les seves americanes solien ennegrir les cadenes de menjar. El centre borsari, una volta diminuta de vidre al costat d’aquests gratacels, anuncia a la seva façana lluminosa els avenços d’altres borses. Les banderetes d’altres països al costat de xifres en vermell distreuen per un instant de la desfeta pròpia. Mèxic serà una de les grans economies llatinoamericanes més castigades per aquesta crisi. Però les projeccions de l’intestí financer, ara mateix, importen poc als que tracten de subsistir rebuscant, sortint al carrer a causa d’«aquesta ‘chingada’», l’atribut predilecte per a la Covid-19. Un mal bitxo que en algunes zones s’intenta matar amb remeis casolans, rituals indígenes o crucifixos, depenent de la creença de cadascú. Augment de la pobresa A Iztapalapa, el tràfec segueix el seu curs pràcticament habitual. Pel tianguis (mercat) resulta impossible caminar sense fregar-se amb algú, moltes persones sense portar mascareta. En un dels barris més humils (i violents), la majoria dels petits comerços segueixen oberts. Diversos tallers ruïnosos, o ferreteries, o tot en un, reparen alguns cotxes mentre al semàfor del davant gent que viu al carrer té temps de passar per una desena de cotxes parats per oferir-se a netejar els seus parabrises. «Aquí fa quarantena qui pot, no qui vol», diu un funcionari de l’alcaldia. No per casualitat, Iztapalapa és la demarcació amb més quantitat de contagis. Els estralls de la Covid-19 s’indigesten a les entranyes d’aquests suburbis. De 6 a 11 milions de mexicans corren el risc de caure en la pobresa extrema. Uns altres vuit milions entraran en una pobresa que al Districte Federal ja castigava al 51% de la seva població. I els ajuts encara no arriben. En un dels desballestats bulevards s’amuntega un grup de veïns per demanar una ‘pipa’ (camió cisterna)‘pipa’ d’aigua en una paradeta de l’alcaldia. Una de cada tres llars mexicanes pateix desproveïment d’aquest líquid, més vital si cap davant el virus. «Ens diuen que ens rentem les mans i tinguem la casa neta, ¿i com es fa sense aigua?» reclama una de les veïnes d’Iztapalapa, on s’ha reforçat l’escorta policial d’aquestes ‘pipes’ per evitar els assalts. Desigualtats Una olla de pressió. L’asfíxia econòmica i la falta de serveis bàsics s’accentuen en un país que cada mes supera màxims de violència fins a arribar als cent homicidis diaris l’any passat. I ni la pandèmia ni la quarantena aturen aquesta espiral: el 20 d’abril va ser el dia amb més assassinats d’aquest any. Per si de cas, moltes ‘boutiques’ han tapiat els seus aparadors a la milla d’or de les marques, a Polanco. Un agent vigila cada xamfrà del luxós barri residencial. Pels desèrtics carrers enjardinats una parella parla d’inversions i els avantatges del teletreball mentre fan fúting. Més endavant, una brigada fumiga la vorera amb un núvol de desinfectant, res a veure amb el tímid rajolí d’aigua i clor que aboquen als desgavellats busos de les barriades. La desigualtat augmentarà, com a tot el món, però aquest llast endèmic a la regió amenaça d’agreujar el ja delicat equilibri quotidià a l’urbs més poblada de Llatinoamèrica (22 milions d’habitants). Ciutat de Mèxic espera arrencar la seva nova normalitat al juny, però la majoria no tenen el cap per plantejar-se si aquesta contingència ens farà una societat millor o pitjor. La pregunta és més aviat: «¿Com carall sortirem d’una altra crisi?».

Ciutat de Mèxic sense picant

La bullícia de la quarta urbs més gran del món emmudeix davant la tercera catàstrofe en una dècada

Els barris humils sobreviuen enmig del seu frenesí habitual davant la necessitat de vendre alguna cosa al mercat o buscar aigua

El més llegit