Buenos Aires: una ciutat muda

Buenos Aires s’ha transfigurat sota els rigors de la quarantena tardoral: els seus habitants es mouen a càmera lenta, com si els pesessin les mascaretes. La capital argentina ha canviat la saturació de sorolls pel balboteig. És una ciutat en part aturada, sense crits, sense turistes ni les seves recurrents protestes de carrer: les processons van per dins. Cau el sol i el barri de Colegiales tendeix, com d’altres, a buidar-se. Un home passeja el gos amb doble resguard: un tapaboques de tela i un protector plàstic. Diu que se sent com a ‘El Eternauta’. Parla de la novel·la gràfica més important de l’Argentina i Llatinoamèrica. Va ser escrita per Héctor Germán Oesterheld. La va dibuixar Francisco Solano López. Al llarg de dos anys, entre el 1957 i el 1959, es va relatar per entregues setmanals la lluita contra una invasió alienígena que s’inicia amb una tempesta de neu tòxica i letal. Juan Salvo, l’Eternauta, es troba a casa seva a Buenos Aires jugant a cartes amb els seus amics quan comença la catàstrofe. Es tanquen i aprenen a sobreviure. Després dissenyen les seves pròpies mascaretes facials i encapçalen una resistència armada contra els «Ellos» i els «Manos». L’invasor, repeteix aquella tarda l’home, ja no ve d’una galàxia desconeguda. «És el coronavirus». El còmic s’ha convertit per a alguns en un lloc comú a l’hora de pensar en una Covid-19 que ha matat menys de 400 persones i n’ha infectat unes 7.000. «‘El Eternauta’ ho va dir abans i millor: ningú se salva sol», va titular un diari de la província de Mendoza. Això creia el seu autor. Oesterheld va ser assassinat juntament amb les seves quatre filles el 1977, durant l’última dictadura militar. «Això no és una guerra» «Estem davant un enemic invisible», ha dit el president, Alberto Fernández. Alejandro Kaufman, un agut assagista sociocultural, es nega a observar la pandèmia en clau bèl·lica. «Això no és una guerra. Recórrer a aquesta metàfora és de vegades una ingenuïtat i d’altres amaga un propòsit diferent. ¿Contra qui seria la guerra?». Kaufman prefereix parlar d’una greu amenaça, tot i que no faltin els qui a hores d’ara se la prenen amb lleugeresa: el temps d’aplaudir els metges i infermers a les nou del vespre per lluitar heroicament contra la malaltia ja els ha passat. Van començar a sentir la quarantena com un greuge. El virus va arribar a l’Argentina quan el Govern que havia assumit el càrrec el desembre passat feia l’esfereïdor inventari de la crisi heretada: 40% de pobres, una economia i un Estat arruïnat. Un deute extern impagable. Enmig del recompte dels morts bateguen fortes tensions polítiques. «Tot serà més difícil després de la pandèmia», diu un jove voluntari que ajuda els avis amb les compres. «¿Hi haurà un després?», es pregunta abans de pujar a un bus gairebé buit. Va cap a Recoleta, un barri habitat per famílies de classe mitjana i alta. Els apartaments són amplis, funcionals al teletreball. Les provisions i el menjar preparat solen demanar-se a través de les aplicacions telefòniques. De nit, el territori es pobla de ‘riders’ que reparteixen sopars amb les seves bicicletes i motos. Molts d’aquests ‘riders’ viuen a les barriades pauperitzades, les ‘villas’, on el virus es propaga a una velocitat tan inquietant com la recessió. Es tem que posi en perill l’exitosa estratègia sanitària del Govern. Dintre d’aquelles cases a mig acabar i de vegades sense aigua no només s’acumulen famílies amuntegades i a l’atur sinó més del 30% dels casos positius de la capital. La vila 31 està separada de les zones de confort per les vies del ferrocarril i una gran avinguda. Als seus edificis de vell o nou llinatge es viuen escenes que recorden ‘El ángel exterminador’, aquella pel·lícula de Luis Buñuel en què els assistents a una festa de luxe no poden sortir del saló al quedar atrapats per una força misteriosa. Sense teatre ni futbol «No hi ha res a fora», es queixa una docent mentre fa cua davant un banc segons les noves normes d’estricta distància social. «Almenys la tardor és benigna: no fa fred». Els restaurants i cafeteries estan tancats. No hi ha escoles ni música com a fet col·lectiu. Falten els teatres i el futbol. Ningú sap quan es recuperaran els rituals cancel·lats. Almenys les llibreries estan obertes. L’escriptora Mariana Enríquez resideix a Parque Chacabuco, a la zona sud de la ciutat, en un barri de cases baixes i arrels populars. Enríquez és un nom de referència de la nova literatura argentina. Ella va guanyar el premi Herralde de novel·la de l’any passat amb ‘Nuestra parte de la noche’, una llarga història en què convergeixen el terror a l’innominat i el polític. Des que es va iniciar la quarantena surt molt poc. «L’indispensable». Es manté asilada, amb la seva parella. La foscor també sol tenir un correlat social als seus contes. Però aquestes setmanes no troba espai per desplegar la seva frondosa imaginació. «Va ser aixafada per aquesta hiperrealitat». Si alguna cosa defineix aquest present és la situació d’espera. «La imminència d’una cosa ominosa». D’aquí un mes arriba l’hivern.

Buenos Aires: una ciutat muda

La capital argentina continua paralitzada durant la pandèmia i a l'espera que passi alguna cosa

El més llegit